LA REVETLLA DE SANT JOAN, EL BAPTISTA

LA REVETLLA DE SANT JOAN, EL BAPTISTA.

Ja la tenim a sobre: la nit de la vigília de Sant Joan és la més curta de l’any. Assenyala el començament de l’estiu. No sé si enguany -a causa del coronavirus- hi haurà les tradicionals fogueres, pròpies d’aquesta nit, carregada de simbolisme. Abans, les fogueres es nodrien de les andròmines que hi havia en les cases. Cremaven mobles vells i estris inútils, coses que fan més nosa que servei.

En la nostra vida hi ha moltes coses que fan més nosa que servei: vells prejudicis, antigues rancúnies, divisions inútils, mobles inservibles, que ocupen espais en els nostre hàbitat diari, que demana a crits una renovació. Doncs bé: Aquest va ser un dels principals objectius del Vaticà II, el concili del Papa Joan. El número XXIII en la llista oficial dels Papes. Sabia prou bé perquè va escollir aquest nom: era el nom del seu pare, el nom -també- de la Basílica de Sant Joan de Laterà, la basílica que correspon al Papa, en tant que bisbe de Roma. Era també el nom del Patró de la seva parròquia de Sotto il Monte, en la qual Angelo Giuseppe Roncalli va rebre el baptisme, la porta de tots els sagraments.

Joan el Baptista és un dels sants més grans de l’Església. Se l’anomena el Precursor perquè va preparar els camins per la vinguda del Messies, el Salvador del món. Era cosí de Jesús. Joan va saber veure en Ell el compliment de les profecies que anunciaven l’arribada del Messies.

• Darrere meu ve un que és més gran que jo -va dir Joan a la multitud que acudia a la vora del Jordà a rebre el baptisme d’aigua de les seves mans-. Tan gran, que no sóc digne de cordar les seves sandàlies.

On no hi ha humilitat, no hi ha santedat. Només Déu és sant. D’aquí ve la grandesa de la humilitat, principi de saviesa divina.

La diferència entre Joan el Baptista i Jesús rau en el fet que Jesús va a la recerca dels pecadors, dels marginats socialment, que quasi sempre són marginats -també- de la religió, convertida en norma social. D’aquí ve que religió i socialisme siguin, en la història, incompatibles, però, de fet, no ho haurien de ser. Per què n ho haurien de ser?

• Perquè el que val d’una doctrina no és la seva novetat, ni tampoc la seva explícita confessionalitat, sinó que el seu valor rau en l’energia que transmet i en l’esperit de sacrifici de les persones que la serveixen. Dos aspectes, aquests, que mai no fallen.

Desconfiem d’aquelles doctrines que exigeixen sobretot el sacrifici dels altres. Tant se val si la doctrina es diu “socialisme” o “catolicisme”, perquè el nom no fa la cosa, ni l’hàbit fa el monjo. La pedra de toc d’una doctrina és que no digui mentida ni se sostingui per la força o la violència. Un ha de saber a què es compromet, tant en virtut de la fe que profesa, com en virtut de la política que vota. Perquè una cosa és certa en ambdós casos: la sort de l’home -des que Déu es va fer home- està sempre en mans dels homes.

Escric el present article, el diumenge 21 de juny del 2020. Fa un dia assolellat. Ha retornat bona part de la normalitat perduda. Hi ha gent a la platja. Els comerços i els restaurants han recuperat la clientela. La gent ens demostra que sap sacrificar-se quan el sacrifici és en profit del bé comú. El bé comú és el que no podem perdre mai de vista, sigui quina sigui la nostra fe i la nostra activitat professional. No crec que hi hagi res més cristià. Joan XXIII va ser el gran profeta de l’Església del segle XX. No menys que de l’Església del tercer mil.leni. Va desqualificar els profetes de calamitats. I va augurar per a l’Església un futur gloriós, a condició que l’Església sigui capaç de renovar-se ella mateixa. Darrere d’un Joan Baptista sempre hi ha un Messies salvador, el Fill de Déu fet home. No hi ha revolució més efectiva que aquella que comença pel propi millorament.

Bona i santa revetlla: Vostre: jaume.