SEMBLA UN CONTE PERÒ NO HO ÉS

SEMBLA UN CONTE, PERÒ NO HO ÉS.

• Aleshores, què és?
• És la vivència real d’un Mossèn octogenari, que veia que s’acostava la nit de Nadal i temia que la seva arribada fes més gran, encara, el seu sentiment de solitud real.

Una setmana abans, el Mossèn va escriure un poema amb el desig de conjurar els seus temors. I com fan els nàufrags, va posar el seu escrit dins d’una ampolla i la va llançar al mar, amb l’esperança que l’ampolla arribés a bones mans. Per dur a terme aquesta operació, el Mossèn no hagué de fer gaires passos. El domicili on viu actualment està situat davant del mar. De manera que només li va caldre esperar que es fes de nit per sortir del pis i anar fins a la platja, que té al davant mateix de casa seva, per poder llançar l’ampolla al mar, sense cridar l’atenció.

Que no va cridar l’atenció, n’està segur. Per la senzilla raó que, en el moment de dur a terme la seva operació, el passeig de mar estava desert. No es veia ni una ànima en tot el passeig. Ja no diguem la platja, que va acollir els seus passos amb un silenci absolut. Si no fos per les petjades, que van quedar gravades en l’arena, ningú hauria dit mai que algú havia estat allí aquella nit. A l’endemà, les petjades ja no hi eren. Les onades les havien esborrat pietosament. El mar és més solidari del que pensem, perquè el mar no descansa mai. Si una persona s’ofega en el mar, les onades deixen el seu cadàver en alguna platja. Per tal que algú el descobreixi i la notícia de la seva desaparició no es faci eterna, sino que arribi a oïdes dels seus familiars i amics. I s’acabi el dolor que tota mort -o sobtada desaparició- provoca.

El Mossèn, després d’haver llençat l’ampolla al mar, es va quedar una estona contemplant les cabrioles que feia l’ampolla, moguda pel capriciós vaivé de les onades, fins que va perdre de vista l’ampolla. Era difícil saber en quina direcció havia anat. Tant se val!, es va dir a si mateix. A tot arreu hi ha gent bona. Algú la trobarà. “O no”, va dir una veu que el Mossèn no va saber d’on sortia. D’on podia sortir, aquella veu, si estava sol? Va mirar a dreta i esquerra...I no va veure ningú, en absolut, ni a prop seu ni lluny. Haurà sigut la teva imaginació, va pensar. Però no va quedar convençut, perquè estava segur d’haver oït una veu.

De nou el mar el va treure de dubtes. La veu només podia venir de les onades, que, en arribar a la platja, es desfeien en escumes. Les escumes eren blanques com una rialla. Li va semblar que es reien d’ell, de la seva ingenuïtat. I s’ho va agafar bé. “Ja ho sé que sóc un ingenu. Ho he sigut tota la vida. No podeu esperar que deixi de ser-ho ara, a aquestes alçades de la meva vida, va dir a les onades. O potser només ho va pensar. El cas és que les onades el degueren entendre, perquè una nova onada, en el moment de desfer-se en escumes, va deixar escrit un missatge que deia: “Ves-te’n tranquil. Confia en nosaltres”. I el missatge va desaparèixer al cap d’un instant. El va esborrar l’onada següent. “Com en la vida”, va pensar el Mossèn. I se’n va anar de la platja. Estava més tranquil que abans de llençar l’ampolla.

Dimecres, 24 de desembre del 2020. Entre les 6 i la 7 de la tarda, el Mossèn va rebre tre trucades al telèfon fix de casa seva. Totes tres eren de feligresos de la seva parròquia de Riells del Montseny. Però de procedència molt diversa, i allunyada de la seva parròquia. Les tres trucades tenien moltes coses en comú. Eren una prova d’afecte i una expressió d’amistat solidària, amarada d’una certa nostàlgia per la impossibilitat de celebrar la missa del gall com en altres anys. El cor del Mossèn es va estovar per aquestes trucades, i va expressar la seva gratitud de la millor manera que va saber. Però no va gosar preguntar si els hi havia arribat el missatge que havia llençat al mar, dins d’una ampolla. No estava segur que hi hagués una relació de causa - efecte.

La seguretat li va arribar una hora més tard. Cap a les 8 del vespre. el Mossèn -motivat per les trucades que havia rebut- ja havia decidit que celebraria la missa del gall en companyia de les figures del pessebre. Abans, però, va fer una trucada al seu amic i feligrès, Ramon, per desitjar-li -a ell i a la seva esposa- una santa i cristiana nit de Nadal, amb el següent prec: “Ramon, fes el que puguis per tal que el meu desig arribi a tots els feligresos i als amics que acostumen a rebre la “Columna” setmanal. Que sàpiguen que estic amb ells”. En Ramon va dir al Mossèn: “Ha vist els missatges que li he deixat penjats a la unitat que compartim?” No, no els vist, Ramon. Dius que hi ha missatges?

• Sí, uns quants. Més que de costum. Els llegeixi, Mossèn, que em fa l’efecte que seran del seu grat.

El Mossèn els va llegir tots. I mentre els llegia, el cor li anava a cent. Ara sí que no tenia cap dubte que l’ampolla que havia llençat al mar, a mercè de les onades, havia trobat destinataris. “No és meravellós?”, es va dir a si mateix. “I pensar que l’angoixa s’havia apoderat de mi, només de pensar que la nit de Nadal d’enguany la passaria més sol que mai?”

• “Mai no estem sols”, li va dir la veu de la seva consciència. “Des que Déu es va fer home, mai no estem sols, Mossèn, ja ho hauries de saber”.

“La nostra vanitat, prou s’afigura que està damunt del bé i del mal -diu Sagarra en el seu “Poema de Nadal”, que el Mossèn sap de memòria-.

Mes no hi val ganivet ni ànima dura: és més forta la nit de Nadal!”

La paraula “ganivet” va provocar una esgarrifança en el Mossèn.Talment el poeta l’hagués escrit expressament per ell. Sigui com sigui, a les 12 de la nit del 24 de desembre, el Mossèn es va agenollar davant del pessebre. Els llums del menjador eren apagats. El propi Mossèn els havia apagat, abans de començar la seva peculiar missa del gall. Durant una hora no es va moure de lloc. L’estrella del portal -a mida que passava el temps- brillava més i més. La seva llum -que és blanca- va pintar el seu rostre “amb un vermell precís i decidit”. Potser per l’escalfor. El Mossèn no sap com explicar-ho. El que sí sap és que, quan s’acompleixen set anys de la tràgica mort de Kekeo, el seu fillol, el pis ja no fa olor de buit. Torna a fer “olor de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit”. Una olor que el Mossèn pensava que no tornaria a sentir mai més. I el que és més important: aquesta olor ha “despertat en el seu cor aquell blau tendre”, que la dissort i les males llengües han volgut escanyar “i que no mor mai”. Ara ho sap. I agenollat davant del pessebre, va plorar a llàgrima viva, perquè en alguns moments n’havia dubtat. I just aleshores, amb els ulls entelats, va alçar la mirada en direcció a l’àngel del portal. I heus aquí que l’àngel del Portal feia la mateixa cara de Joan XXIII, el seu estimat Papa de referència: els mateixos ulls, el mateix somriure, les mateixes orelles de Dumbo, la mateixa bondat que el Mossèn sempre ha lloat. I davant d’aquella inesperada performance, el Mossèn ja no es va poder contenir. El silenci de la nit més santa va quedar esquinçat pel crit que va sortir de la seva ànima: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la Terra als homes i dones que estima el Senyor”. I va afegir: “que som tots! Un Déu que no ens estimi a tots, no mereix ser estimat -va dir en veu alta-, convençut com està que el misteri de l’Encarnació s’explica per aquí. Si no és per amor, es va preguntar el Mossèn davant del Pessebre, quina necessitat podia tenir Déu de fer-se home? Cap ni una. Només l’amor. Déu és amor, i només l’amor -en qualsevol de les seves formes- ve de Déu i ens porta a Déu.

Sé que sembla un conte, però no ho és. Agraït pels vostres missatges, reitero el meu afecte a totes les persones que m’heu ajudat a retrobar-me amb el Nadal etern. Que la Pau sigui amb vosaltres!

Vostre: jaume. 26-XII-020