HI HA UNA RELIGIÓ VERTADERA?

HI HA UNA RELIGIÓ VERTADERA?

Quines preguntes de fer, no? Sembla un ciri trencat. Hi estic d’acord. I si us dic que he començat a escriure la columna setmanal passades les 12 de la nit del dissabte, 29 de maig, estic segur que encara tindreu més raons per dir: on va en jaume amb aquest ciri trencat?

Que consti que no vaig enlloc, amics. Si en fa de temps que no vaig enlloc! M’estic a casa, en el meu pis, fent tots els possibles per no naufragar en aquest mar de soledat on ha anat a parar el riu de la meva vida. No per pròpia voluntat, tot sigui dit, sinó perquè la vida és com és, i s’ha prendre tal com és.

Fa cosa de mitja hora estava veient la gran final de la Champions. Ha guanyat el Chelsea, per 1 a 0, contra el Manchester City, l’equip que entrena en Pep Guardiola, que, en principi, se’l donava per vencedor. He estat davant del televisor fins a l’entrega del trofeu. M’agrada observar les reaccions dels guanyadors, no menys que les reaccions dels perdedors. De tots ells s’hi pot aprendre alguna cosa. Comprenc l’eufòria desbordada dels primers, però encara comprenc més les llàgrimes dels segons. Saber perdre és més difícil que saber guanyar. I aquí és on hi entreu vosaltres, els amics, els lectors i els feligresos, que, per a mi, formeu un tot i ho sou tot. Si sabéssiu amb quina convicció m’he posat a escriure la Columna, el tema ja no us semblaria un ciri trencat. Com més va, més agraït em sento de l’atenció que em presteu. Us dono tot el que tinc, com la millor manera de donar sentit a la meva vida en aquesta etapa que, per lògica, només pot ser l’etapa final.

Suposo que s’entén que em faci preguntes transcendentals, i que, a més, les comparteixi amb vosaltres. Estar de tornada -com se sol dir-, té els seus avantatges i els seus inconvenients. El principal avantatge és que les preguntes que un es fa, en la vida, té dret a fer-se-les amb un màxim de sinceritat i un màxim de llibertat. Perquè és o ara o mai. I que sigui ara o mai, depèn d’un mateix. En canvi, en l’àmbit dels inconvenients, la llibertat d’escollir no la tens. Dilluns vinent, per exemple, torno a tenir noves proves relacionades amb el càncer que arrossego des del mal tràngol que va ser per mi la mort de Kekeo i el maltracte que em va dispensar el bisbe i, a cavall seu, la premsa groga.

Aquestes proves són controls obligats.

Dit això, agafem la pregunta per les banyes: Hi ha una religió vertadera?

• Em fa l’efecte que no. No és possible parlar, en termes objectius, d’una religió vertadera, sense que això no impliqui una desqualificació de totes les altres que existeixen. I això no és bo.

En canvi, és molt millor parlar sobre què hi ha de vertader en la fe que professem. I de com viure -de manera honesta i vertadera- les veritats de fe que professem. Això sempre és possible i, a més, és saludable.

La religió la fan els creients. És inútil considerar en abstracte el fet religiós. Fixeu-vos en el canvi de registre: Ja no parlo de “religió”, sinó del fet religiós (o de la religió com a fet). La fe catòlica, per exemple, no existeix. Com tampoc existeix la religió catòlica. Existeix -per atròfia- l’Església catòlica, que vol dir universal. Però si parlem dels “catòlics”, l’adjectiu s’ha convertit en substantiu. Per tant, els catòlics deuen ser “els universals”, no?

No! No estem expressant res. Més aviat estem expressant que els catòlics no som protestants. I els protestants, qui són? “Els que no són catòlics”. Hem entrat en un cercle viciós. D’aquí ve la necessitat de retornar als orígens, a les fonts primeres de la nostra fe. I en els orígens, a qui trobem?

• A Jesús i els dotze apòstols. Amb aquest referent, cadascú pot reflexionar si la fe que practica i la Institució que regula la praxis de la seva fe és la que es correspon amb la persona en qui hem posat la nostra esperança de salvació.

Aquesta feina catàrtica és la que va fer el Vaticà II, de la mà de Joan XXIII, per això me l’estimo tant.

Vostre: jaume.