LA VIOLÈNCIA

LA VIOLÈNCIA.-

La violència no és mai bona. El que entenem per violència és l’ús abusiu de la força. Sempre deplorable, sempre condemnable. Però no veig que tothom la condemni. O que qui la pateix, la denunciï.

• Han passat quasi 7 anys, des de la mort violenta del fillol. No hi ha dia que no hi pensi. I podeu estar segurs que -el que més em dol- és que la mort violenta que va tenir -i que podia ser també la meva- hagués rebut un tractament gairebé edulcorat. a fi d’obtenir una pena mínima per l’autor confés del crim.

Quan hi penso, em rebel.lo. Però no sé què fer. No trobo camins per redreçar un judici erroni. Sé que els judicis amb jurat popular solen ser -per regla general- injustos. Entre altres coses, perquè els jurats populars són fàcilment manipulables. I el jurat arran de la mort del fillol, ho va ser. L’advocat Mir va aparèixer a última hora. Em vam tenir notícia pel Punt-Avui. La periodista Tura Soler va signar l’article que va aparèixer uns mesos abans de la data del judici, previst pels últims dies de Maig i primers de Juny del 2016. El crim va tenir lloc el 5 de desembre del 2013. Havien transcorregut, doncs, tres anys ben bons entre la comissió del crim i el judici contra l’autor confés del mateix.

Tots sabeu que, durant aquests tres anys, el degoteig d’articles en el Punt-Avui va ser constant. En un crescendo que, per ell mateix -pels continguts, les falsedats i les mentides- era d’una gran violència psicològica. Jo la vaig patir més del que ningú s’imagina. I encara la pateixo.

• Mai no he entès el perquè de la perversa campanya de la qual vaig ser objecte. Va ser així, per la meva condició de capellà? Em costa de creure, però sabent com està l’Església, amb les seves xacres més recents, no puc dir que no.

Crec sincerament que, qui més va atiar la premsa, va ser el bisbe. I això, com podeu fàcilment imaginar, em dol profundament. Si tanta necessitat tenia de silenciar-me, ho podia fer de moltes i diverses maneres. Però va escollir la pitjor. Es va ingerir en un cas que no era de la seva competència. I no tinc cap dubte que la seva ingerència va relegar el crim a un segon i discret pla informatiu. Quantes persones el coneixien? Poques, evidentment. Però això no treu que la seva mort va ser d’una violència extrema. I tinc la sensació que, aquesta violència, va passar per alt a la majoria de lectors del Punt-Avui. I com que, per culpa de la interessada intervenció del bisbe, no em vaig poder defensar en cap dels mitjans en els quals havia col.laborat, la mort de Kekeo, el fillol, ha quedat sepultada sota la carronya dels articles que el Punt-Avui hi va dedicar, no al fillol, sinó al seu padrí capellà.

I la veritat és que no tinc repòs. En primer lloc, perquè l’advocat Pararols estava inhabilitat. Es va saber molt després. I la pregunta que em segueixo fent és:

• Què hi pintava, si ni tan sols podia actuar d’ofici? Un advocat inhabilitat va estar fent-se publicitat, a expenses del capellà, -el padrí del fillol assassinat- amb la més absoluta impunitat..! Com és possible que ningú no ho sabés?
• Arriba el segon advocat -Manel Mir- i fa seves les afirmacions del l’advocat inhabilitat, a qui la majoria d’advocats titla de “pallasso”.

Doncs bé: Els que heu llegit el meu llibre Més que un crim, preneu nota del que vaig a dir, i que, quan vaig escriure el llibre, no sabia: En Manel Mir és l’advocat que, en el meu llibre, apareix -de forma anònima- fent unes declaracions extemporànies en un restaurant gironí. Va dir:

• M’agradaria agafar el cas d’aquest crim a la casa d’un capellà de Blanes. I si l’agafo, creieu-me que aniré a fons.

I ja hi va anar.Tan a fons que va demanar l’amnistia per l’autor confés del crim. Sento vergonya aliena per aquesta manera de fer justícia. L’autor confés s’hi va rebajar de tal manera amb el fillol, que el va cosir a ganivetades. I amb l’ajuda inestimable del seu advocat, va fer creure que va actuar en defensa pròpia. En defensa pròpia? Va actuar amb premeditació i traïdoria. Va sortir del pis per anar a comprar el ganivet, ja que, a casa seva, els hi amaguen. Va tenir temps de sobres per desdir-se’n, però no se’n va desdir perquè, amb el ganivet que va comprar i la seva força física, sumada a l’edat (44 anys, el doble dels anys de Kekeo, 22 anys), més la paranoia que duia a sobre, per l’ordre d’allunyament familiar que pesava damunt seu, se sentia l’amo del món.

• Em pregunto per què la Tura Soler, en Manel Mir, i el bisbe es van centrar en mi, i no en l’autor confés del crim?

Vostre: jaume.