ESPERANT LA SENTÈNCIA

ESPERANT LA SENTÈNCIA.

(Guevara i Allende).- 29-IX-2019)

Arribarà aquest mes d’octubre, la Sentència contra el Procés?

• No ho sabem. I no saber-ho és part de la Sentència. És la seva estratègia antidemocràtica. No ens enganyem.
• La presó preventiva -llarga i feixuga- no és justa. Atempta contra els principis democràtics.
• Altra vegada el problema dels llaços.- Fan nosa. Per què fan nosa?
• Perquè s’apropa un període electoral. S’apropa i s’allunya. Segones parts mai no són bones. La política vol pactes. Com és que, fins ara, no s’ha arribat a cap pacte que permeti la formació d’un govern estable? No ho sabem.
• Hi ha massa coses que no sabem. Malament rai!

GUEVARA I ALLENDE: --Dues maneres de viure i de morir pel Poble.

A primera vista semblen molt diferents. He llegit les seves vides i les seves morts respectives. No són tan diferents com semblen.

Guevara, en un cert moment de la seva vida, va abandonar el seu despatx de ministre i el seu escriptori i se’n va anar a Bolívia a formar un escamot de guerrillers. Va morir quan ja n’era comandant.

Allende, al contrari: va morir defensant el seu escriptori i el seu despatx de president, d’on -com solia dir- només en sortiria amb un pijama de fusta (el taüt).(Jo no ric de les facècies del President Torra. Les entenc)

En aparença, doncs, es tracta de dues morts molt diferents, tot i que , de fet, la diferència es limita a les circumstàncies externes. Allende i Guevara van sacrificar la vida en favor del poder del poble. Allende, defensant-lo, fins el darrer moment. Guevara, lluitant per aconseguir-lo.

Fins al final tots dos van estar convençuts d’haver enfilat el camí correcte. Guevara, el camí de la lluita armada, que implica per força víctimes humanes. Allende, el de la lluita política, que pretén evitar les víctimes de totes totes. Tots dos eren metges de formació. Guevara, cirurgià. Allende, internista. Va influir, la professió, en la decisió que van prendre? És probable, però no ho sabem. Tots dos -això sí- eren persones de principis. Tots dos haurien pogut salvar-se, tenien possibilitats, hi eren a temps.

Entre la captura de Guevara -ferit- i la seva execució van transcórrer vint hores. El coronel Zentano li va prometre que salvaria la pell si acceptava sotmetre’s a judici en qualitat d’acusat. Guevara va rebutjar la proposta. Amb les mans lligades i ferit va romandre assegut en el trespol de l’escola d’Higueras sense badar boca, refusant de parlar. Potser ni tan sols va veure que a la finestra havia aparegut un sergent prest a prémer el gatell de la metralleta.

Allende va disposar de vuit hores. Al matí es va assabentar que l’esperava un avió i que podia anar-se’n on volgués a condició de renunciar al càrrec, però no va voler. En l’assalt al Palau de la Moneda, es va defensar a trets. Al seu voltant hi havia morts i ferits. Ell també estava ferit, però va defensar la República a trets. No li quedava altre remei. Va morir a l’edat de seixanta anys i escaig, en un dels salons del Palau del govern de la República, amb un jersei empolsegat i un casc de miner: el president de la República de Xile.

En la manera de morir d’un i altre -Guevara i Allende- hi ha una mateixa consciència irrevocable de no rendició i de no cedir al mercadeig, a les maniobres fosques o a concessions a l’enemic. La seva dignitat els va posar en el camí de la mort. Resulta estrany que l’Església no hagi reconegut mai la seva moral íntegra, la seva gran dignitat davant la mort. És estrany -dic- perquè l’Església ens ha ensenyat que és millor morir que pecar. Guevara i Allende van preferir morir que pecar contra els seus principis i les seves respectives consciències.

Això no obstant, Ratzinger, va renyar el bisbe Casaldàliga perquè considerava “santes” persones que havien donat la seva vida pel poble, però no per l’Església, com Guevara o Camilo Torres. Casaldàliga els considerava “Màrtirs de la Caminada”, o sigui: de la llarga marxa dels pobles cap a la seva llibertat, sense la qual -com tantes vegades recordo- no hi ha mèrit, ni culpa, ni pecat.

Tant de bo aquest escrit ens ajudi a mantenir despert el pensament i la consciència quan es dicti sentència. Són molts els valors que encarnen els presos polítics, i em temo que seran vilment afusellats. No les persones, sinó tot el que per nosaltres representen.

Vostre: jaume