DE LES LLEVANTADES A LES BARRICADES i d'altres sobrevinguts.

En qüestió d’una setmana hem passat de les llevantades a les barricades. Temps era temps, les llevantades arribaven a finals de setembre, despréss de la verema. En el litoral, les llevantades no feien les grans destrosses que provoquen ara. Tant és així que, a Blanes -el Blanes de Ruyra-, els temporals de llevant rebien el nom de “rentabotes”. Això era així perquè, els terrassans aprofitaven el temporal de llevant per rentar les botes, del most residual de la verema. Les posaven en la platja de prop de Sa Palomera. Les onades s’estrellaven contra la roca granítica de Sa Palomera, i arribaven manses a la platja. Amb un parell de dies, les onades llepaven a fons les botes i les deixaven netes. El canvi climàtic ha alterat el capteniment del mar i de les llevantades. Avui són imprevisibles.

Afortunadament, avui la gent no creu que els mals que provoquen els temporals de llevant siguin càstigs divins. Perquè la gent sap que les actuals pluges de llevant són conseqüència del canvi climàtic. I aquest és provocat pel mal ús que la poderosa indústria fa de la naturalesa. Tot mal ús és un abús. Abusa el que pot i no el que vol. Vagi això per Donald Trump, que no creu en el canvi climàtic.

Justament el canvi climàtic no demana fe, demana saber. Darrere de la fingida ignorància del President Trump s’hi amaga -de ben segur- una gran dosi de mala fe. Quedi dit.

Quelcom semblant passa amb les actuals barricades. Estic en contra de la violència, de qualsevol tipus de violència, però això no vol dir que no vegi les causes, perquè les causes hi són i estem obligats a veure-les. I tots sabem que les mostres actuals de violència tenen el seu origen en la sentència injusta -per excessiva- contra l’actual procés. Continua havent-hi presos polítics. I s’està fent un ús indegut de la justícia, en favor d’uns determinats interessos de la política de dretes. Només cal veure a qui aprofita tot l’enrenou que hi ha als carrers. L’extrema dreta està pujant com l’escuma. Hi ha més violència en els representants d’aquesta opció política que en les manifestacions massives de la gran majoria de ciutadans. La grandesa de la democràcia rau precisament en el dret a manifestar-se, que no el nega a cap dels partits. La misèria, doncs, no prové del sistema, sino del mal ús dels que hi prenen part.

L’exhumació de Franco ha sigut la millor demostració del que entenem per mal ús de les llibertats democràtiques. El cadàver del dictador s’ha exhumat tard i s’ha fet malament. Només cal veure a qui ha servit: altra vegada a l’extrema dreta, que no respecta les regles de joc democràtic. L’exhumació s’ha convertit en un acte de propaganda electoral, i això ha sigut un cop baix a la democràcia, i un greuge a tots els vençuts de la guerra incivil. Es podia evitar i, per tant, s’havia d’haver evitat. “Qui sigui frare que prengui candela”. No pot ser que la senyera o l’estelada mereixin bastonades de la policia, i les banderes espanyolistes pre-democràtiques siguin saludades amb el “cara al sol” i amb crits de victòria. No pot ser, però és.

Canviant de tema: el Papa Francesc -amb penes i fatigues- ha aconseguit que -a l’Amèrica Amazònica- hi pugui haver homes casats, que rebin el sagrament de l’orde sagrat, i que les dones puguin rebre el diaconat permanent. És un pas important, que també arriba amb molt de retard, però arriba. Això vol dir que els qui estàvem a favor d’ambdues coses no anávem mal encaminats, per molt car que alguns ho hem hagut de pagar.

En efecte: Se m’ha castigat per coses que no he fet, i que el bisbe i el seu vicari judicial no han aconseguit demostrar. Ells ho saben i jo també. Però ells tenen la força i jo no. Tot i així, la veritat -en cada cas- és una. El meu fillol va ser acollit en el meu pis de manera ben legal i amb l’esperit que presideix les bones obres. Es va tòrcer per causes alienes, que el bisbe ha volgut ignorar i que la premsa va silenciar. Però que es mantenen en peu, i vives, i que estic en condicions de demostrar. Només que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Em manté en vida el grup d’amics i feligresos, pels quals escric cada setmana, i gràcies als quals segueixo lluitant.

Vostre: Jaume