SABEU QUÈ DIU, LA VERGE DEL PILAR?

SABEU QUÈ DIU, LA VERGE DEL PILAR?

Si us fa gràcia saber què diu, la Verge del Pilar, us ho puc explicar. Jo fa molts anys que ho sé. Des que era un infant, pràcticament. És una altra de les coses que vaig aprendre en la meva etapa aragonesa, de la qual us en vaig parlar en l’article anterior a aquest. A més de les “obres de misericòrdia”, també vaig aprendre altres coses. Com aquesta de la Verge del Pilar. Només que aquesta no la vaig aprendre del rector de Tosos, sinó de llavis d’una cosina germana meva, per part de mare. Molt més gran que jo. La més gran de les quatre filles que va tenir la tia Bernarda, i aquesta -al seu torn- la germana més gran de les vuit que va tenir la meva mare. Casada amb el tío Mateo, alcalde de Tosos, el poble natal de la meva mare. Ja us en vaig parlar. Com podeu veure, la meva família per part de mare -la meva família de l’Aragó- és llarga, tan llarga com resar senceres les tres parts del rosari, juntes, com postul.len els membres honoraris de l’Opus Dei.

Vejam què diu, la Verge del Pilar. Us ho diré en la mateixa llengua amb què ho vaig aprendre de llavis de la meva cosina germana, el nom de la qual és Pilar. Durant un temps, li deien Pilarín. Després, a mida que s’anava fent dona, li van dir Pilar. La meva cosina cantava la “jota” aragonesa amb molta gràcia. La cantava ballant, al ritme de les castanyoles, que ella mateixa tocava, tal com manen les regles del folklor aragonés. També es vestia de “mañica”, si l’ocasió s’ho valia, com és el cas del 12 d’octubre, la festa de la Pilarica, i festa de la Hispanitat, una festa postissa, inventada pel franquisme, però que segueix viva després de la mort de Franco.

Tanqueu les vostres parpelles i estic segur que us serà més fàcil veure la meva cosina Pilar ballant la jota i cantant amb veu potent. Atenció!

• La Virgen del Pilar dice(ee)

• que no quiere ser francesa (aa)

• que quiere ser capitana (aa)

• de la tropa(aa) aragonesa (aa)

És difícil trobar una declaració de principis més clara que aquesta.

• “la Virgen del Pilar dice (què dice?) Que no quiere ser francesa”.

Està més clar que l’aigua. I en el meu imaginari, es va mantenir igual de clara durant molts anys. No sabria dir les vegades que l’he cantat sencera, a casa meva, a soles, i amb un to desenfadat, un to prebèl.lic, que és la millor manera de cantar-la per després quedar-se a gust.

• Ai el subconscient! És molt més lliure que el nostre conscient. I és una sort que sigui, perquè treballa sempre, de manera incansable, i és l’únic capaç de fer-nos adonar de les coses que creiem, però que no lliguen, perquè el conscient -que és més mandrós que el conscient- no s’ha aturat mai a pensar-hi. I tal va ser el cas.

Heus aquí que, un dia, mentre cantava l’esmentada “jota”, de forma totalment alealòria, de cop i volta em vaig sentir incòmode.

• Estàs segur, d’això que dius?, em va preguntar la veu del meu subconscient, la veu del meu “alter ego”.

• A què et refereixes?

• A això que acabes de dir: Que la Verge del Pilar no vol ser francesa, que vol ser capitana de la tropa aragonesa.

• He dit això, jo?

• Ho has dit cantant, però has dit això. No sé d’on ho deus haver tret, però la realitat demostra que això no és així. Des de quan la Verge no vol ser francesa?

• Ara pla! Amb quina pregunta em surts, tu, ara. Pregunta-li a ella, no?

• A ella, no cal. Ella no ha dit mai que no vulgui ser francesa. Més aviat és al revés. Les últimes Aparicions de Maria de les quals tenim notícia, han tingut lloc a França.

• Totes? No fotis! I no s’ha aparegut mai a l’Aragó?

• No, ho lamento molt, però em veig obligat a dir-te No. Les últimes han tingut lloc a França. I totes a finals del segle XIX. Es tracta de tres Aparicions. La primera, a Catherine Laboure, a París, l’any 1830. La segona, als dos pastorets de La Salette, l’any 1846, i la tercera a Bernadette Soubirous, a Lourdes, l’any 1845. I cap a l’Aragó.

Les petites lliçons tenen la virtut de fer-nos veure les nostres petites contradiccions. Les que no fan sang. Assumides aquestes, estem més preparats per assumir les altres: les sagnants, que també hi són. Joan XXIII, en aquest sentit, va ser un exemple a seguir. Va voler renovar l’Església sense fer sang. Motiu pel qual va implicar en el seu projecte totes les forces vives de l’Església, sense fer excepcions. Sembla res, però és molt més del que ningú s’esperava. No són pocs els cardenals que sostenien, convençuts, que, després del dogma de la infal.libilitat papal, ja no hi havia cap necessitat de convocar un concili. El Papa es basta sol -deien- per solucionar qualsevol problema que surti al pas. Incapaços de veure que l’únic gran problema que podia sortir al pas, ja havia sortit: Eren ells, amb la seva mentalitat immobilista. D’aquí ve que Joan XXIII fos vist per Indro Montanelli, el periodista d’opinió més llegit d’Itàlia. com el Papa més pastoral dels últims segles. Una fama més que merescuda, que el Papa Joan es va saber guanyar sense altres eines que, una dosi considerable de sentit comú -un do de Déu, en paraules seves- i la praxis d’una de les seves virtuts més rellevants: la virtut de no complicar les coses senzilles, i de simplificar les complicades. Era més murri que tots els seus col.laboradors junts. I a més de murri, era un sant.

Els sants no tenen pèls a la llengua. Diuen les coses clares, però sense ofendre. Això és important. En fi: Dubto que hi hagi una altra manera més eficaç que aquesta, de Joan XXIII, si del que es tracta és de millorar l’Església. Si l’Església millora, automàticament millora el món sencer. Això és així i no cal donar-hi voltes.

Us toca a vosaltres analitzar si l’Església que tenim és la que volia el Vaticà II o si és l’altra: l’església conformista que ni tan sols volia la reforma.

Vostre: Jaume:- 12-X-21.