COSES DE MAL ENTENDRE

COSES DE MAL ENTENDRE (i encara més d’explicar) (1)

1.- L’origen de la nostra fe o el Patriarca Abraham.

El patriarca Abraham té l’honor de ser el pare de la fe monoteista. El monoteisme postula la fe en un sol Déu (un Déu únic). A l’extrem oposat hi ha el politeisme (la creença en molts déus).

• Hi havia molts més pobles politeistes que monoteistes.
• Pels monoteistes, els pobles politeistes eren tinguts per pagans.
• Pagà té -des de sempre- connotacions pejoratives que no tenen raó de ser. Al capdavall, eren creients. El cristianisme va desplaçar el politeisme, i alhora el va suplantar. O sigui que, en aquest tema, hi ha molt a dir i a esmenar, però no ara, més endavant.

Nota: Monoteista sona -fonèticament- de manera semblant a tomista o neotomista. No és el moment de parlar-ne, només en deixo constància.

Abraham, pare del monoteisme.

La idea que en tenim és la pròpia d’un home de fe; d’una fe sense fissures, se sol dir. Era realment així? Vegem-ho:

+ Déu va prometre a Abraham que tindria una llarga descendència. Tan llarga que no es podria ni comptar. El mateix que es diu de les estrelles del cel o dels grans d’arena del desert, o de les platges, si es vol. Es tracta d’una metàfora bíblica, el sentit de la qual és prou clar.

El problema és que Abraham no tenia descendència. I a més a més, la seva edat era bastant provecta. És lògic, doncs, pensar que la promesa de Déu li resultés -com a mínim- sorprenent, estranya i paradoxal. I aquí volia arribar.

Seria gairebé inhumà que Abraham no tingués algun dubte.

Penso que els degué tenir. I penso que és important tenir present la hipòtesi dels dubtes, atès que Abraham ha passat a la història com el prototipus del que entenem per home religiós, sinònim d’home de fe. Cal, doncs, que ens preguntem de quina fe, perquè ens hi juguem molt.

• La fe d’Abraham no podia ser tan monolítica com solem pensar. Ni tampoc tan compacta que no hi cabés el dubte.
• I per què no?, algú pot preguntar.
• Per una raó ben senzilla; una raó de sentit comú. La fe és humana. Tant si ens referim a Abraham, com si ens referim a qualsevol altre dels personatges bíblics. La fe és sempre humana. I una fe monolítica i compacta com la que atribuïm a Abraham, no seria humana. No es tracta de fissures, sinó de sentit comú. La fe és viscuda per l’home, i l’home és limitat. No és un super-home. La fe no pot ser superior a l’home que la té. Altrament, seria la fe que posseiria l’home. I aquesta afirmació és molt perillosa. Llevat que...El concepte de fe, que atribuïm a Abraham, sigui diferent de com l’imaginem. Era diferent? I si ho era, en quin sentit? Vegem-ho.

Els trets més rellevants del patriarca Abraham,

Per començar, Abraham es deia Abram. Déu li va canviar el nom, arran de la promesa. Però no ens avancem. Abram era un nòmada, ric i pròsper, fill d’una gran família i propietari de grans ramats d’ovelles. Com a nòmada que era, va sortir d’Ur, en la regió de Caldea i es va establir al nord de Mesopotàmia, on ja s’hi havia establert el seu pare, Téraj, amb el seu clan. En el clan d’Abram hi havia la seva esposa, Sarai, el seu nebot, Lot, (fill d’un germà d’Abram, mort prematurament), i un nombre elevat de servidors, proporcional a les seves riqueses, que eren moltes. Malgrat tot, hi havia una mancança: abram no tenia fills.

Aquesta podria ser la història de molts personatges del seu temps. No ho dic jo, sinó els historiadors. Fins aquí, doncs, tot és normal.

El tret diferencial el posa Déu.

En efecte: Déu ordena a Abram que deixi la seva terra (que era fèrtil), la seva pàtria, el seu pare, la seva casa i vagi a la terra que li mostrarà.

Abram, només d’escoltar el que Déu li diu, es posa en marxa, amb tot el seu clan i els seus ramats. La seva fe, si ens hi fixem, ha fet un gir important. S’ha transformat en obediència. I se’ns diu que Déu n’està complagut. De campament en campament, Abram vagarà fins a trobar el lloc que Déu li indica: Siquem, un lloc sant. Déu diu a Abram: “Donaré aquesta terra a la teva descendència”.

• A la meva descendència?, es va preguntar Abram. Quina descendència, si no tinc fills?

Tot vindrà. De moment, el Déu que veiem (tal com es mostra a Abram) és un Déu que no s’assembla en res als altres déus. És un déu que vol ser obeït, un déu que dóna ordres, fa promeses, mostra la seva voluntat, actua de manera absolutament lliure, invasora, i alhora protectora. Amb la qual cosa, la Bíblia ens està dient que, un Déu així no pot ser fruit de la invenció humana. Només que, mentre afirma això, afirma al mateix temps que els altres déus són fruit de la invenció humana, i, en conseqüència, falsos. El Déu d’Abram és més important que Abram. No sols pren la iniciativa, sino que va en primer lloc. Abram el segueix, fidel a la crida de Déu i submís a les seves ordres. A l’espera de ser recompensat. Perquè la seva és una fe esperançada, per no dir interessada. No per culpa seva, sinó perquè Déu ho vol així. Ha deixat la seva terra perquè Déu li ha dit que li’n donaria una altra, que seria per la seva descendència.

Curiosament, fins ara no hi ha cap referència a un Déu únic.

No, almenys, de manera explícita. Però, si llegim entre ratlles, la idea d’un Déu únic, ja s’ha posat en marxa. Per mitjà d’Abram. Perquè ell no ha escollit aquest Déu, sinó que Déu l’ha escollit a ell. I, si ens posem en el seu lloc, un Déu que escull a qui vol; que li promet terres per la seva descendència (inexistent), ha de ser -per força!- un Déu lliure, independent, un Déu que vol tenir un poble seu. El Déu d’Abram serà, en el futur, el Déu del poble escollit, Escollit per Déu, s’entén. Això és molt important. En les tres religions monoteistes, la iniciativa és de Déu.

Déu crida, Déu escull, Déu promet, Déu castiga, Déu premia, Déu vol tenir un poble seu, un poble sant, que li sigui fidel, un poble de creients. Un poble d’aquestes característiques és lògic que es cregui únic. I d’això es tracta. Perquè aquest poble no reconeixerà cap altre Déu. Voldrà que el seu Déu sigui únic, altrament el fet de ser escollit perd el seu encant. Hi ha, doncs, una dosi important d’autocomplaença, una característica de l’home religiós, que troba en la religió la seva casa, la seva pàtria, la seva nació...Voilà! La religió abans que tot.(Continuarà)

Una abraçada: Jaume