DIARI D'ESTIU

DIARI D’ESTIU. Jaume.- 28-VII-2019

27 de juliol.- dissabte. Després de dies i dies de xafogor, tothom anhelava una mica de pluja. No ha plogut una mica, sinó molt. A partir de mitja tarda, ha caigut una pluja intensa. No era tan sols un xàfec d’estiu, sinó un inesperat diluvi de més de tres hores. Les atraccions de la fira han quedat mudes durant tota l’estona. Des del meu pis, no he sentit ni una nota de música ni el clàssic brogit de la gent. He sortit al balcó i només he vist la cortina de pluja, res més. Ni una ànima en tot el passeig de mar. Perquè el senyor Trump digui que el canvi climàtic no existeix. Existeixen els efectes, per tant: també ha d’existir la causa.

• S’anul.larà l’espectacle dels focs d’artifici?

Aquesta era la pregunta que la majoria de blanencs es feia. Aquest era el temor. Temor lògic, perquè, si la pólvora es mulla, no serveix per res. És com la sal que, si es torna insípida, perd tota la gràcia.

• S’ha tornat insípida, l’Església?
• En part, sí. I en part, no.
• De què depèn?
• De si s’ha posat al dia, com volia el concili del Papa Joan XXIII.

La sola evocació de Joan XXIII em transporta a Roma. A la Roma dels meus anys d’estudiant. De 1962 a 1964, dos cursos sencers.

Recordo que el dia abans de la inauguració del concili -11 d’octubre del 62- va ploure tot el dia. Em vaig passar tota la tarda en la meva cel.la del Palazzo Altemps, antiga residència del cardenal Merry del Val, Secretari d’Estat de Sant Pius X. Merry del Val era un home temut pel personal de la cúria romana. Però, de fet, les condemnes contra els modernistes van ser signades per Pius X. La seva carta Pascendi era un rosari de condemnes, bastant semblant al Syl.labus Errorum, de Pius IX, la llista dels 80 errors dels temps modernes. Mancava tan sols un error: la publicació del Syl.labus, que no va ser ben acollit en molts països. França, per exemple, la principal aliada del Papa en el govern dels Estats Pontificis, ni tan sols va publicar el famós Syl.labus. El va ignorar.

A les nou de la nit continua plovent. Els focs comencen a les 10’30.

• Hi haurà el castell de focs? Són les 10’30 de la nit, i encara no han sonat els tres petards que serveixen d’avís.

Per fi, amb un cert retard, sona l’avís. Tres petards seguits. I l’espectacle pirotècnic comença. S’ha salvat el castell de focs d’artifici de l’últim dia de la Festa Major, però la gent forastera ha tocat el dos. La platja no presenta l’aspecte dels altres dies, però, això no obstant, aplaudeix agraïda els moments més àlgids de l’espectacle. Penso:

• La fe ha tingut la seva recompensa.

L’aplec de l’amor.- En tal dia com avui tenia lloc, a Blanes, l’aplec de l’amor. La gent de Blanes anava a passar el dia a la platja de Sant Francesc, la platja situada entre Lloret i Blanes, potser la més bonica de les platges de Blanes. Només que, per anar-hi, cal fer a peu un llarg camí, el camí dels “enamorats”, tal és el nom que rebia, del qual en ve, sens dubte,el nom de l’aplec de l’amor. El camí que hi porta està flanquejat d’eucaliptus i de ginesteres. Jo hi solia anar a collir ginesta per fer les catifes del “Corpus”. Bells records, que em poden omplir de nostàlgia, però que mantinc a ratlla. Ahir era ahir, avui és avui, i demà està per arribar.

28 de Juliol: demà ja ha arribat. És diumenge. Brilla el sol, però no és un dia especialment calorós. La pluja d’ahir ha netejat l’aire. També ha provocat l’èxode dels estiuejants de Barcelona. A Blanes, són molts. Potser tants com estrangers, o potser més. Són barcelonins que tenen a Blanes una segona residència. Això es deixa notar sobretot a la platja. Avui és menys concorreguda que en dies anteriors. Ho veig des del balcó del meu pis. Dia de canvi. La platja espera l’arribada dels que fan les vacances a l’agost. D’aquestes vacances en ve el nom de “fer l’agost”, el nom que s’aplica als que viuen del turisme. És una sinècdoque, la figura literària que consisteix en agafar una part pel tot.

Per associació d’idees penso en el Pontificat de Joan Pau II. També va ser una sinècdoque. Aplaudint el Papa dels banys de multitud, va semblar que la gent aplaudia l’Església tota. No era així. Joan Pau II va omplir estadis i -alhora- va buidar els temples. És un fet constatable.

No serà gens fàcil tornar-los a omplir. Però potser no cal. Cada persona és un temple de l’Esperit Sant. Basta que les persones en siguin conscients. Això és tot.

Cinc anys i escaig de la mort tràgica del fillol, enguany -per primera vegada- el balcó del meu pis ha tornat a tenir visites a l’hora dels focs, com abans. En el meu fur intern, dono gràcies a Déu.

Això no és tot. D’entre els visitants, m’arriba una confirmació que feia temps que cercava. M’havien arribat rumors que l’Eloi, el botxí del fillol i el meu -en la intenció- corria per Blanes. Algú l’havia vist -de forma puntual- a Blanes i a Lloret. Els meus intents per saber quin era el seu règim penitencial havien resultat fallits. Tan fallits avui com ho van ser en el seu dia. No hi hagué forma de saber res de res. La premsa groga va desinformar de tal manera, que l’ombra de la culpa va caure sobre meu, per raons alienes al crim. Raons sense fonament que van tenir l’efecte d’un altre tipus de ganivetades, no menys mortals, però per a l’ànima. També pel cos, però els mals del cos tenen remei. I en aixo estic. Segueixo sense saber -amb exactitud- quin és el règim penitenciari de l’Eloi, però sé del cert que gaudeix de permisos de sortida bastant freqüents. Sense anar més lluny, fa poc va celebrar l’aniversari d’una de les seves filles, la petita, que és la que té “nòvio”.

El seu “nòvio” va llogar una masia per un dia, crec que prop de Montcada, no a Blanes, on, pel que en sé, segueix residint la família. El matrimoni que vingué al meu pis a veure els focs em va mostrar les fotografies de la festa. El matrimoni hi havia d’assistir, però va declinar la invitació. Això no obstant, va rebre les fotografies el mateix dia de la celebració, a través del mòbil. Vaig poder comprovar el que jo mateix vaig dir per escrit al jutge de l’Audiència, un cop llegida la sentència, no abans, perquè està prohibit qualsevol intervenció d’un testimoni. Vaig dir: “L’únic bé que en vindrà, de tot aquest patiment, serà la recuperació de la família, per part de l’Eloi, que l’havia perdut. D’aquí venia el seu malestar i la seva paranoia de les veus que deia oir. Pesava sobre seu una condemna de dos anys de presó pels maltractes a la seva esposa.

Aquesta l’havia denunciat. Com a conseqüència, tenia l’ordre d’allunyament familiar, ordre que incomplia i que el tornava boig. Fins que va explotar en el seu cap el desig de posar fi a una situació del tot insostenible per a ell. Sempre ho vaig dir: “una persona capaç de matar la seva esposa, per gelosia folla, també és capaç de matar per recuperar-la, perquè res és tan “seu” com la “seva família”.

Doncs bé: ja l’ha recuperat. En les fotografies que vaig tenir ocasió de veure se’l veu d’allò més feliç entre les seves filles, però la cara de l’esposa no tant. Em va semblar força envellida. Ell, s’ha deixat bigoti. No amaga que està a la presó, més aviat se’n vanta. Senyal que la presó li resulta benigna, tal com jo mateix vaig preveure. Feia més de quatre anys que era a l’atur, i els problemes amb la família eren el pa de cada dia. Quaranta dies abans de venir al nostre domicili amb la intenció de matar, havia intentat escanyar la seva esposa. De tot això, la Tura Soler -la periodista del “Punt-Avui”, que va protagonitzar la cacera de bruixes més insensata que hom pugui imaginar- no en va dir res. Amb l’ajuda de l’advocat Pararols, que estava inhabilitat -cosa que ningú no va saber mai- em va estar jutjant a mi, multiplicant els articles de premsa, basats en la mentida i la calúmnia, com acostuma a fer quan l’ocasió s’hi presta. El resultat, tots el sabeu: va servir el meu cap en safata d’or al bisbe Pardo, que altra cosa no esperava que una oportunitat com aquesta per “silenciar-me” per sempre, sense haver de rendir comptes ni pagar cap cost. I això no obstant, aquí estic. No em penedeixo d’haver perdonat l’Eloi. Ni em disgusta que gaudeixi d’haver recuperat la família, encara que aquesta part no està del tot demostrada. El que està demostrat és el mòbil del crim: no va ser, en absolut, el que la premsa va dir i el bisbe va aprofitar en el propi interès.

L’Eloi va aconseguir el seu propòsit: carregar-nos el mort. Als ulls de la seva família, l’arrel dels seus mals érem nosaltres: el fillol i jo, i mort el gos, morta la ràbia. Així de senzill i de monstruós. No em reca que sigui feliç. Em reca la mort injusta del fillol. I em reca que l’intent d’homicidi frustrat no consti enlloc, per tot el que això vol dir i significa. Però que no consti enlloc, no fa que no sigui veritat. Sóc -i seguiré essent- el testimoni incòmode d’un crim que, per tants motius, va ser més que un crim. Si algun dia són dos, que ningú se n’estranyi. En certa manera, ja van ser dos. Però no per a l’Eloi. És qui millor ho sap. Aquí deixo el meu testimoni. En mans de les persones en qui més confio.-

Vostre: jaume.