FINALMENT, NO A LA PENA DE MORT

FINALMENT, NO A LA PENA DE MORT.

Tard, però més val tard que mai.

El Papa Francesc ha dit NO a la pena de mort. La seva decisió, que mereix la meva total adhesió, no m’estalvia, però, l’obligada reflexió cristiana que la mateixa decisió m’inspira.

Per molt que em dolgui, reconec que les religions -no una, sino totes- no han contribuït gaire a formar consciències sensibles contra la pena de mort. De tota manera, a mi no em correspon jutjar les altres religions, sinó únicament la meva o la nostra: la fe cristiana, en la qual hem sigut educats.

No es pot afirmar la bondat infinita de Déu, per una banda, i per l’altra tolerar la infinita capacitat de crueltat humana. Entenc que, abolida la pena de mort -si l’abolició es porta a la pràctica-, el proper pas hauria de ser la prohibició de la tortura i de tota forma de crueltat, sigui física, moral o psicològica. Si d’alguna cosa hauria de servir la religió cristiana -la religió que posa l’amor al pròxim al mateix nivell que l’amor a un mateix i a l’amor a Déu- , aquesta hauria de ser eradicar el sofriment humà, i complir al peu de la lletra el manament que diu: No mataràs.

Aquest manament -tal vegada el més curt- és un dels manaments de més llarg abast. Lògicament, desterra les guerres, les croades religioses, les guerres civils fratricides -”santa croada”, fou batejada la guerra civil espanyola- la pena de mort, i tot el que ens apropa a la mort, com la tortura en totes les seves formes.

La vida és sagrada. La vida és un do, no ens pertany, no la podem robar a ningú, ni tampoc escurçar-la, ni perjudicar-la. Totes les persones som iguals en dignitat. Tenim dret a una vida digna, hem de fomentar el respecte a l’altra en nom de la pròpia dignitat. La cita es troba en l’encíclica Pacem in Terris, de Joan XXIII. La va enllestir uns mesos abans de la seva mort. Per raons de salut, va encarregar al cardenal Suenens -líder del vot majoritari reformista, del Vaticà II- que la presentés a la Seu de les Nacions Unides, on estaven reunits els 117 membres que la conformen. Es va lluir. Fou molt aplaudit. Citant a Saint- Exupéry va dir: “Si el respecte per la persona habita en els nostres cors, podem idear un sistema social, polític i econòmic que entronitzi el respecte”. Fixeu-vos que no va incloure la religió en el sistema cridat a entronitzar el respecte en el món. Perquè Suenens parlava en nom de la religió catòlica, la qual se suposa que es basa en quelcom més que el respecte: es basa en l’amor al pròxim. I és en nom d’aquest principi que, Joan XXIII va escriure la seva carta-testament: la Pacem in terris.

L’espiritualitat del Papa Joan tenia per fonament el misteri de l’encarnació. El Déu fet home. El Nadal. Amb el seu missatge de pau a la terra als homes de bona voluntat. El cristià creu en la bondat humana, justament perquè proclama que Déu es va fer home i va entrar en la nostra història. Els seus (que som nosaltres) no el van reconèixer. I seguim sense reconèixer el fet més determinant de la nostra fe i la nostra manera d’entendre la vida.

Els primers cristians anaven a la mort, en el circ, cantant, però no mataven. Morien, no mataven. Però és que s’ha d’arribar a un punt en el qual ningú hagi de morir, perquè matar -a banda d’estar prohibit- ens hauria d’avergonyir a tots els humans. Prohibit el matar, de forma radical, tal vegada siguem més sensibles a no tolerar -de cap manera- els sofriments físics, morals i psicològics. Valgui això pels guardians de l’ortodòxia, que no s’hi pensen gens a l’hora de condemnar les persones per les seves idees, les quals, segons ells, són contràries a la recta doctrina. Fa riure! Qualsevol diria que l’Església ha observat sempre la recta doctrina! Si fos així, ja faria segles que l’Església s’hauria pronunciat contra la pena de mort. I no sols contra la pena de mort, sinó contra totes les formes de violència. Déu és Déu de vius i no de morts. I la glòria de Déu és l’home vivent, no l’home mort, o mutilat, o difamat. Jesús va condemnar tant els que maten el cos, com els que maten l’ànima. Va dir a la dona atrapada en flagrant adulteri: Ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc et condemno. Ves en pau i no pequis més.

Ha fet bé el Papa Francesc. Altrament, després de l’encíclica Lodato Si, hi havia el perill de ser més respectuosos amb els animals i les plantes que amb les persones, Com si la vida humana no valgués res. I és al revés: Res no val una vida humana. És hora de ser cristians, o no ser. No em penedeixo d’haver perdonat l’Eloi, el botxí del fillol, i el meu, si hagués pogut. No va poder. A mi em va matar el bisbe. Botxí de l’ànima.