A PROPÒSIT DE LA INJUSTÍCIA

Aristòtil, en el seu petit tractat sobre el vici i la virtut, defineix la injustícia com el vici de l’ànima en el seu conjunt. I afirma que rarament va sola. La injustícia sol anar acompanyada de difamació, frau, simulació de benevolència, malignitat i manca d’escrúpols.

Per a Aristòtil, doncs, la injustícia és el summum del mal moral.

En el segle XVI, M. de l’Hôpital -canceller de Carlos IX i contemporani de Montaigne- fa una nova aportació, vinculant la injustícia al sadisme, la crueltat i la covardia. Diu:

- El primer grau d’injustícia és alegrar-se veient fer el mal.

- El segon, és fer-lo un mateix.

- I el tercer, és no impedir la injustícia, poguent impedir-la.

Plató inicia una línia moralista que serà continuada per l’estoïcisme i pel cristianisme. Aquesta línia consisteix a afirmar que “és millor ser víctima d’una injustícia que cometre-la en la persona d’algú altre”. Ciceró es va sumar a aquesta línea, citant, en nom de la pau i la convivència, la frase evangèlica de posar l’altra galta, quan reps una bufetada.

Montesquieu -l’autor de L’esperit de les lleis i divulgador de la separació de poders- posa de manifest el caràcter difusor de la injustícia. En aquest sentit condemna la sospita que tota injustícia sol activar. I per aquest motiu afirma que “La injustícia feta a una sola persona és una amenaça dirigida a tots”. En aquest sentit, ens anima a vigilar de prop la justícia, perquè no existeix una justícia absoluta, i perquè fins i tot els més dèspotes, com Pinochet, per exemple, invoquen la justícia per defensar els seus crims.

Voltaire és encara més radical. Diu: “La paraula injustícia no es pronuncia mai en un Consell d’Estat, en el que es proposa l’homicidi més injust que un pugui imaginar. Mai no es diu: cometem un crim, sinó que es diu: fem venjança a la pàtria ultratjada.- Reparem l’incompliment de la llei.- Amb altres paraules: Es vanten d’honorar la mateixa virtut que trepitgen i ultratgen.

Tot això ve a compte del judici que ja s’apropa dels nostres presos polítics. Cal estar atents a la raó d’Estat, en la qual la injustícia es revesteix de llei. Pascal ja ho advertia: És perillós dir que les lleis no són justes, ja que el poble les obeeix perquè creu que són justes. Per això cal dir -al mateix temps- que s’han d’obeir perquè són lleis, de la mateixa manera que diem que cal obeir els superiors perquè són “superiors”.

Tal és el cas de l’absolutisme, en el qual la injustícia esdevé llei, i a partir d’aquí serà just el que digui la llei, perquè, com que va acompanyada de la força, no hi ha manera d’oposar-s’hi.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Crec que, amb aquests punts, a propòsit de la injustícia, els meus lectors estaran en condicions de fer un judici correcte respecte a l’autobús que circula per Madrid, amb un eslògan, segons el qual es demana que no hi hagi indult per en Jonqueres.

Indultar és privlegi de reis. Sorprèn que la dreta més dretana, que sempre ha sigut monàrquica, s’anticipi a la denegació d’un possible indult, en un cas en què encara no hi ha hagut judici, i, per tant, no hi ha hagut -tampoc- condemna. Serà que preveuen -els promotors de l’autobús- que, en l’afer dels presos polítics, s’ha comès una injustícia flagrant, que podria deixar en ridícul el nostre sistema judicial, ja de per si poc fiable?

Cal esperar i pressionar perquè el judici sigui obert. Si no és així, hi haurà una paròdia de justícia, però no justícia, que és el que tothom espera i desitja, llevat dels que s’anticipen per pressionar els jutges, i ja demanen -per endavant- que no s’indulti uns presos, que, per poder ser indultats, primer han de ser jutjats i condemnats per algun delicte.

• Quin delicte? Fins ara el delicte és l’abús de la presó preventiva.
• Què esperen els jutges? Els fa por la fugida dels nostres presos

polítics? Que poc que els coneixen! Els fa por fer el ridícul!

Vostre: Jaume.