LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ.

Un dels grans avantatges de viure en una societat democràtica és que la llibertat de les persones està protegida per la llei. Però tinc molts dubtes sobre l’eficàcia de les lleis que regulen la llibertat de les persones. El millor exemple és la llibertat d’expressió, inexistent en els països on el règim de govern és dictatorial, i frondosa en els països de règim democràtic. En aquests països, la gran beneficiada de la llibertat d’expressió és la premsa. Almenys ho ha sigut fins ara. En el futur, no ho sé, perquè les notícies volen per mitjà d’Internet i de les múltiples formes de comunicació virtual existent.

La llibertat d’expressió, per tant, gaudeix avui d’unes facilitats que mai no havia tingut. Em pregunto, doncs, si no ha arribat l’hora de protegir per llei les persones dels excessos de la llibertat de premsa i dels seus actuals sucedanis. Els excessos hi són.Sobre això no hi ha cap dubte. I les víctimes d’aquests excessos són nombroses. I cada vegada ho seran més. Com ens podem protegir contra els excessos de la llibertat de premsa? Qui protegeix el ciutadà de la premsa?

El mateix cal dir dels guardians de l’ordre. Els cossos policials són necessaris, sobre això cap dubte. Ens protegeixen de possibles mals. Però qui ens protegeix dels excessos dels guardians de l’ordre? Qui ens protegeix del desordre que provoquen -en determinades ocasions- les forces de l’ordre? Em sembla que aquesta pregunta ens la vam fer tots arran del judici contra el Procés. Els abusos que va cometre la policia van ser captats pels mòbils dels ciutadans i per les càmeres de seguretat que hi havia en determinats escenaris del conflicte. Però ai!, les imatges van servir de poc, perquè la mateixa policia les va desmentir malgrat l’evidència. Així, doncs, qui ens protegeix contra els protectors oficials de l’ordre?

És evident que no podem entrar en una espiral infinita de protecció. I tanmateix la protecció és necessària. Protecció de les persones, dels seus drets fonamentals i del gran bé de la llibertat individual i col.lectiva. I això, com s’arregla? Tenim un problema de mal resoldre. I això vol dir que el problema està mal plantejat. Perquè tots els problemes tenen solució. Si ens sembla que un problema no la té, vol dir que el problema està mal plantejat. I em sembla que aquest és el cas. Aplicat als presos polítics -i al conjunt de la societat catalana- resulta quasi evident que el problema està mal plantejat. Per començar, la paraula “problema” hi és de sobres. I la paraula “independència” quasi que també, perquè és negociable. Es tracta de concretar els termes de les aspiracions independentistes. Això per una banda. I per l’altra, deixar de veure amb mals ulls les aspiracions d’una determinada comunitat,, perquè, en un context democràtic, tota aspiració a una major llibertat és legítima, sempre i quan sigui respectuosa amb la llibertat de les altres comunitats. És fals, per tant, que les aspiracions independentistes de Catalunya hagin de ser sotmeses al vot de tots els espanyols. Ningú no ha de decidir per nosaltres, ni nosaltres per ells.

Ells i nosaltres són termes que no m’agraden, perquè són part del mal plantejament del problema. En democràcia, els problemes se solucionen sempre amb més democràcia. Aquest és precisament el nucli del problema. Parlar de més democràcia, a Espanya, ofèn un nombre important d’espanyols, dubtosament demòcrates. Mentre que, a Catalunya, no, perquè som culturalment diferents.

Aplicat a l’Església, la cosa encara es complica més, perquè la llibertat d’expressió ha estat prohibida durant segles. Pràcticament, fins el Vaticà II (1962-65), Però em permeto recordar -en la meva condició de víctima- que la doctrina del Vaticà II és la vigent. En els llocs on no sigui vigent, tot el que cal és reclamar-la fent ús de la llibertat d’expressió. No n’hi ha d’altre. Vostre: Jaume