APA NOIS, VINGA

APA NOIS, VINGA.. (A Mn. Ramon Oller: In memoriam) jaume Reixach.

Si algun dia s’escriu la història dels mals col.laterals de la pandèmia del “coronavirus”, caldrà fer-hi constar la impossibilitat de donar a en Ramon l’adéu que, sens dubte, mereixia: un adéu plural i polifònic. Un adéu afectuós i un emocionat panegíric de les seves moltes virtuts

Ja no queden capellans com en Ramon. Segurament n’hi ha de millors i de pitjors, però ni els uns ni els altres són com ell. En Ramón Oller va ser únic en la seva espècie. No va tenir mai la necessitat de canviar. El mateix que es diu de l’orde dels cartoixans es pot dir d’ell. De la cartoixa es diu que: nunquam reformata, quia nunquam deformata. Doncs això: Mn. Ramon no va tenir necessitat de reformar-se, perquè mai no es va deformar. Va conservar sempre el mateix esperit , la mateixa vocació, i les mateixes depressions, que també les va tenir.

Diuen que la pàtria dels escriptors és la seva infantesa. Si és així, la pàtria dels capellans és el Seminari. En el Seminari han transcorregut els anys de la infantesa, de l’adolescència i la joventut. Si quan un s’ordena de capellà no és prou madur, cal atribuir-ho als anys viscuts en el Seminari, perquè és l’únic món que coneix. Adaptar-se a la vida pastoral, ja és cosa de cada capellà. Però arribar a capellà, és quelcom que està estretament lligat als anys viscuts en el Seminari. En Ramon Oller ja era capellà abans de ser ordenat. A manca de feligresos, el seu zel d’apostolat es va centrar en els companys de curs. Patidor de mena, ell era la consciència del curs. “Apa, nois, vinga…!” és la frase que resumeix la seva actitud envers els seus companys de curs, els seus primers feligresos. Jo vaig tenir la sort de poder-m’hi comptar.

Per raons d’edat no ens vam ordenar el mateix dia, però sí el mateix any: 1962. Sempre m’he considerat fill del Vaticà II. No sé si en Ramon també s’hi va considerar, però en el seu cas no té massa importància. El seu sentit de l’obediència el va lligar a cadascun dels bisbes que els del nostre curs hem conegut. Si hagués de fer-li un retret seria aquest, però no goso, perquè, de internis nemo iudicat (De les coses internes ningú és qui per jutjar-les). Per mi resulta evident que entre els quatre bisbes que hem conegut -els de la nostra lleva- hi ha diferències notables, però en Ramon segurament els veia tots iguals, o sigui: tots eren -per ell- igualment bisbes, i sobre això és difícil no estar-hi d’acord.

En Ramon va ser l’únic company de curs que vaig convidar a la meva primera missa. Va fer de diaca. Com tothom sap, la diaconoia és abans que tot servei. I jo goso pensar que en Ramon va ser sempre diaca, fins i tot quan ja era capellà. Suposo que ja se m’entén.

Quan el bisbe Pardo em va castigar de manera injusta, en Ramon em va venir a veure a Blanes de manera regular. Atès que el bisbe em va silenciar -em va prohibir col.laborar en els mitjans-, en Ramon ho va lamentar, però va declinar rebre els articles que setmanalment escric al grup de feligresos que sempre m’ha fet costat i al grup d’amics de Jaume Reixach que es va formar de manera espontània arran del meu silenciament. Jo no vaig moure ni un dit perquè el grup es formés. I tampoc no vaig insistir a en Ramon per tal que volgués rebre els articles, cosa que m’hauria agradat. Coneixent-lo com el conec, vaig preferir no insistir. Per respecte a la seva consciència i a la seva manera de ser. Això no obstant -o potser per això- no va deixar mai de fer-me una visita, sobretot per donar-me ànims. Ell no s’ho hauria perdonat. Em venia a veure i em portava -a cada visita- un present: una ampolla de vi i un bon tros de formatge, o bé unes galetes, comprades a La Cellera.

Quan venia, anàvem a dinar junts. Ja dic: jo hauria volgut que rebés els meus articles. La seva bondat em semblava una mica paternalista, però mai no li ho vaig esmentar. Era l’ànima del nostre curs. Vaig acceptar agraït que em vingués a veure i el trobo a faltar com mai. L’última carta que em va escriure va ser des de l’Asil Sivilla. Ja l’havien operat. Em va dir que ja es trobava bé i que havia superat la maltempsada. Després vaig saber -per una trucada- que ja ens havia deixat. Vaig sentir un dol profund i un gran malestar per no haver-lo pogut acomiadar tal com ell es mereix. M’hauria agradat poder dir-li -corpore insepulto- que, tots els que l’hem conegut, trobarem a faltar el seu: “Apa, nois, vinga…”.