És cristiana, l'església catòlica

ÉS CRISTIANA, L’ESGLÉSIA CATÒLICA?

Heus aquí un tema complicat on n’hi hagi. No m’estranya que sigui tan difícil mantenir una conversa sobre aquest tema, no tant pel tema en si, sinó pel perill que comporta. El primer que cal per parlar de l’Església -amb un mínim d’objectivitat- és distanciar-se de l’Església. I això, que pot semblar fàcil, no ho és gens. Em pregunto -amb el cor a la mà- com és possible distanciar-se de l’Església, sense ser acusat de no estimar-la com Déu mana. I el curiós del cas, és que no està escrit enlloc que Déu ens mani estimar l’Església. Per no parlar de creure en l’Església, que encara és més difícil que estimar-la. I la raó és ben senzilla: l’Església la veiem. I el que veiem no pot ser objecte de la fe de ningú. L’acte de creure no és compatible amb el fet de veure. Més aviat són contraris: Veure fa innecessari el creure.

No he fet més que encetar el tema, i Déu n’hi do les coses que he cregut necessari aclarir. “Y lo que te rondaré, morena”, com deia aquell.

No és que m’ho agafi en broma, que no és això. Ja voldria jo poder tractar aquest tema amb una mica d’humor. Però, com que sé el pa que s’hi dona, no seré jo qui cometi una tal temeritat. Ni tampoc vull que la cometeu vosaltres, amics. I Déu sap que no hi ha res que em dolgui tant, com veure’m obligat a dir això. Però és el que hi ha.

Fa temps que vull parlar d’aquest tema. I l’he anat postposant, postposant…, per una raó tan senzilla com aquesta: “Gat escaldat, l’aigua tèbia tem”. No crec que faci falta cap comentari. D’altra banda, és públic i notori que “el gat escaldat” sóc jo. I que m’hagi decidit a escriure sobre aquest tema, no significa que el temor no hi sigui. El temor hi és, amics. Però, si se’m permet ser sincer, el que m’ha mogut a escriure, no és una minva del temor, sinó la molta estima en què us tinc a vosaltres, amics lectors. Ja està: ja ho he dit. Si us sembla, podem continuar.

Repeteixo la pregunta: És cristiana, l’Església catòlica? Si hi ha algun voluntari que desitgi donar resposta a la pregunta de marres, que aixequi la mà. (,,.) D’acord: retiro la pregunta. He dit la pregunta, no el tema. Endavant amb el tema!

Que el tema sigui de mal tractar, en part és normal. La història de l’Església és d’una complexitat tremenda. Tot el que no sigui lloar-la, són ganes de complicar-se la vida. És el que la gent pensa. I no dic jo que no tingui raó. Precisament és això el que més em dol. I em desespera que, ni tan sols en això, ens poguem posar d’acord. Sé per pròpia experiència que, els prejudicis en favor de l’Església són més forts i estan més arrelats que els prejudicis en contra. Vaig estar publicant articles en la premsa durant uns quaranta anys (abans no vaig ser silenciat, vull dir). I en 40 anys d’opinar sobre el fet religiós, en general, i sobre l’Església-Institució, en concret, mai no vaig rebre ni una sola carta d’un no creient amb algun tipus d’insult o d’amenaça. Mai. Mentre que de persones creients, que es confessen catòliques, en vaig rebre unes quantes. Alguna era tan ofensiva, que no tenia res de cristiana. I aquí volia arribar. La idea que jo tinc del cristianisme és més romàntica que altra cosa. No culpo ningú, d’això que dic. Ni a mi mateix. Com bé diu l’escoàstica: “Quid quid recipitur, ad modum recipientes recipitur”. (El que es rep, adopta la forma del recipient). No n’hi ha d’altra. Conseqüent amb aquest principi, és gairebé impossible trobar dues ànimes cristianes idèntiques. I si és així, a què treu cap l’obsessió de l’Església per la uniformitat? Per què persegueix el discrepant, amb tanta obstinació?

• Francament, no ho sé. El que sí sé, amics, és que la discrepància ja era present en la primitiva Església. És més: sense la discrepància, el cristianisme no hauria nascut.

Vull aclarir que el terme “cristianisme” és equívoc. Voldria que algú em digués: De què parlem, quan parlem del Crist? I estic segur que hi hauria poques persones capaces de contestar aquesta pregunta. Ens hem habituat a parlar del Crist com un absolut. Sense cap referència a Jesús. Crist no és un terme cristià, per molt paradoxal que això sigui. Pertany al vocabulari del Judaisme. I no designa una persona, sinó l’arribada del Messies, de l’Ungit. Gosaria dir que el Crist dels cristians és una invenció paulina. Del convers que va ser Saule, l’únic apòstol que no va conèixer Jesús. I això no obstant, està considerat el geni del cristianisme. Les seves cartes -tant les paulines, com les atribuïdes a Pau- són anteriors als evangelis. Amb una distància de trenta anys, com a mínim. Què més voldria jo que la idea que m’he fet del cristianisme fos real. Però sé que no ho és. Ja diuen que passem mitja vida creient, i l’altra mitja, descreient, per tal de tornar a creure d’una manera nova, més pura, més neta, sense tanta palla (no dic sense “gens”, perquè ja sé que és demanar massa).

Benaurat serà el dia en què, parlar de l’Església, no sigui un risc. Jo ja el vaig mig viure, aquest dia. No va ser un dia de 24 hores. Va durar el temps que va durar el Vaticà II (1962-65). Va ser justament en aquests anys que, en els aparadors de les llibreries, hi van aflorar llibres i més llibres sobre un únic tema: “L’essència del cristianisme”. O bé: “Què vol dir ser cristià”, que ve a ser el mateix. La Humanitat, a la meitat del segle XX, va posar els peus a la lluna, i ben orgullosa que n’està. Només que, quan la Humanitat hi va posar els peus, els creients -tant els jueus com els cristians- ja feia segles que hi vivien. a la lluna. I ben orgullosos que n’estaven (alguns, no tots). Res més fàcil que creure que es creu, que és una cosa que no compromet a res.

Per aquí s’expliquen, en la meva opinió, algunes de les tragèdies més grans i punyents de la Humanitat, una paraula que, segons com, diu molt i, segons com, no diu res. Que ningú no s’enganyi: el que jo vull és que digui molt. El que té de sublim el cristianisme és l’Encarnació. La idea d’un Déu que es fa home per amor a les criatures que ell mateix va crear, em sembla insuperable. Com també m’ho sembla la història de les primeres comunitats cristianes, gràcies a les quals la història va fer un gir de 90 graus. I que consti que “església” vol dir comunitat. Però una cosa són les primeres comunitats (l’església dels dos primers segles), i una altra molt diferent l’Església hereva de l’emperador Constantí. És la que ha prevalgut. I, en això, tots hi tenim culpa. A qui no li agrada que el Papa estigui per damunt dels reis de la terra! I ja hi està.

I què s’hi guanya, amb això? Tothom ho sap i ningú no ho diu. El perill inherent al fet d’estar per damunt dels reis i els poderosos de la terra, és no tocar de peus a terra (o sigui: tot el contrari del que significa el misteri de l’Encarnació). No digueu que no sigui precupant. L’imperi romà perviu en l’Església, la qual cosa fa que l’Església sigui vista com una relíquia de l’imperi romà. No li manca ni l’emperador, que, per més obligar-nos, rep el nom de “Summus Pontifex”. Per arrodonir la semblança, només li caldria, al Papa, vestir una toga sobre la sotana blanca, l’única sotana del món que té el poder de blanquejar-ho tot, Si a la sotana hi sumem la toga, el resultat seria el primer Papa-Emperador de la història.

És clar que tot això no té pinta de cristià. Cada vegada és més difícil definir el Papa prescindint dels atributs imperials. I és que en aquest tema, no ens resulta fàcil adoptar un terme mig. Quan no pequem per excés, pequem per defecte. No sabem trobar el terme mig. El perill que jo hi veig és que, a més sacralització de l’Església i de la persona del Papa, més deshumanitzada en resulta la vida dels creients. I més descafeinades són, les causes que defensem. I és que no es pot servir dos senyors: Déu i el diner. Si som honestos, haurem d’acceptar que Joan XXIII sabia molt bé què pretenia convocant un concili, com el que va convocar, els principals objectius del qual eren a) l’aggiornamento (o posta al dia de l’Església. b) La il.luminació interna de tots els cristians, comneçant pels protestants, I c) El diàleg ecumenic entre l’Església catòlica i les altres esgleses cristianes, separades de la catòlica, unides en la recerca del que tenim en comú, en lloc d’enquistar-nos en les coses que ens separen.

Acabo aquí, perquè aquest és un tema que dóna de si per seguir parlant-ne ad infinitum. Tot i així, espero no haver decebut ningú. Valoreu l’article com una aproximació al tema. I em fa l’efecte que, en aquest sentit -i tenint en compte les meves circumstàncies personals- he escrit un article força millor que la majoria dels que he escrit últimament.

M’acomiado amb una última reflexió. Els primers cristians es van donar a conèixer pel seu refús a rendir culte a l’emperador. No és l’únic tret específic, però sí el més reconegut per la història. I jo em pregunto si no haurem arribat a un punt sense retorn, que consisteix en haver posat l’Església en el lloc que correspon a Déu. A més sacralització de l’Església, més idolatria en el seus fills, i més difícil d’erradicar, perquè no en som conscients. Per aquest camí s’arriba fàcilment a ser més papista que el Papa, i a una necessitat de lideratge tan gregària, que fa del catòlics -tant si són capellans com laics- un moviment més a fi al neofeixisme, que a cap altre de les formacions polítiques en voga.

Us recordo que la doctrina del Vaticà II continua vigent. Recuperar-la no pot ser tan difícil com creiem. Tot és proposar-ho. En fi: Aquestes són algunes de les coses que us volia dir. Gràcies per deixar-me-les dir, i encara més per llegir-les i treure’n algun profit.

Vostre: Jaume-17-X-21