EL PARE ARRUPE

EL PARE ARRUPE, GENERAL DELS JESUÏTES.

Em plau avui tenir un record per aquest home extraordinari que va ser el P. Arrupe, escollit per ser el general de la Companyia de Jesús, el maig del 1965. En aquestes dates jo ja no era a Roma, però estava molt pendent del concili.

Mentre vaig ser a Roma vaig freqüentar l’església Il Gesú, dels jesuïtes, en la qual s’hi venera el braç de Sant Francesc Xavier, de Navarra, el primer deixeble que va fer Ignasi de Loiola.

A Blanes, quan tenia uns quinze anys, es va representar “El divino Impaciente”, de José Mª Pemán, potser la millor de les obres literàries d’aquest autor, que passa per ser franquista. I ho era, però això no es deixa notar en una obra d’aquestes característiques. Al revés: com que era catòlic, Pemán, en “El divino Impaciente” s’hi va lluir. Va captar molt bé el tarannà d’Ignasi de Loiola i de Francesc Xavier de Navarra, que es van fer amics a la Sorbona de París.

En el claustre d’aquella magnífica universitat, que he visitat un parell o tres de vegades, Pemán hi situa la històrica conversa entre Ignasi de Loiola i F. Xavier de Navarra. Aquest -diu Pemán- era jove,ben plantat i amb ganes de menjar-se el món. Ignasi de Loiola li va fer aquella pregunta que ha fet història i que jo meditava en el Seminari cada vegada que fèiem exercicis espirituals; i es comprèn, perquè la tanda la dirigia sempre un jesuïta. La pregunta d’Ignasi era:

• De què et servirà guanyar el món, si perds la teva ànima…. (?)

Avui, gràcies al concili del Papa Joan, aquesta idea està superada.

En la manera d’entendre el món d’Ignasi de Loiola, en el segle XVI, hi ha una connotació negativa que, afortunadament, el Concili va deixar de banda en la Constitució Gaudium et Spes. Aquesta Constitució era la nineta dels ulls de Joan XXIII. Ell ja no hi era quan es va posar a votació, i va guanyar el vot de la majoria de manera aclaparadora. Senyal que els bisbes estaven d’acord que calia veure el món amb uns altres ulls. De fet, només que s’haguessin aturat a llegir el primer capítol de l’evangeli de Sant Joan, ja n’haurien fet prou per veure que estaven en un error.

Aquest error, Joan XXIII el va denunciar en el discurs d’obertura del concili, aquell excel.lent Gaudet Mater Ecclesia! (S’alegra avui la Mare Església!) Jo hi era. Era present a la basílica de Sant Pere. Havia vist entrar els 2.500 bisbes i cardenals que van prendre part en la cerimònia. Em va facilitar el passi en José L. Martín Descalzo, amb qui jo havia contactat al cap d’un o dos dies d’haver arribat a Roma. Ens vam fer amics. I sempre li estaré agraït per la seva amistat i confiança.

Per desgràcia no sol ser freqüent entre els clergues aquest sa companyerisme, ni tan sols quan hi ha afinitats electives. Ara, amb motiu de la mort de Rubalcaba, he pogut comprovar que, el que jo trobo a faltar entre els clergues, existeix en els Partits polítics. Almenys és el que he vist a la televisió.

Quan penso en aquestes coses, sento enveja dels jesuïtes. El mateix nom “companyia de Jesús” fa que siguin -entre ells- bons camarades.

Pedro Arrupe va sobreviure a l’explosió de la bomba atòmica, a la ciutat de Hiroshima. Va viure aquell infern i va treballar de valent amb els milers i milers de ferits per efectes de la bomba. Després de l’explosió, el Japó es va refer. Avui és una nació capdavantera en moltes coses. Els japonesos van de turistes pel món amb les millors càmeres de fer fotos. Després de l’explosió, van aparèixer al Japó 170 religions noves. Sembla increïble, però és veritat.

Recordo l’expectació que hi havia per escoltar-lo els dies 20 i 27 de setembre, de la segona sessió.

Va donar una lliçó de com tractar el problema de l’ateisme. El que cal fer -va dir-´és deixar de veure l’ateisme com un problema i treballar en la construcció d’una societat més justa.- Va parlar de la inculturació de l’Evangeli, insistint que cap cultura té dret a imposar-se a una altra, ni tan sols per la presentació de l’Evangeli.

Ho recordo, perquè amb l’ascensió de la dreta,no trigarem gaire a sentir: “Hábleme en cristiano”.

Els viatges del P. Arrupe -”El Papa negra”, com se l’anomena, pel color de la sotana- sí que mereixen el nom de “viatges missioners”. Perquè ho eren de debò. Va visitar els seus jesuïtes en tots els racons del món. Pel goig de saludar-los, encoratjar-los i conviure amb ells. Viatjava amb la màxima senzillesa,perquè el que de debò l’importava eren els fins i no els mitjans. Amb el seu indiscutible carisma era molt proper a tots els seus “fills”, com ells els anomenava. Contava anècdotes, acudits, i sempre se’l veia alegre. Mai no va portar al darrere el núvol de periodistes que portava Joan Pau II en tots els seus viatges. De fet, no solien ser mai notícia, els molts viatges del P. Arrupe, però els jesuïtes sabien sempre on era i perquè hi era.

Igual que amb Joan XXIII, en el Vaticà, l’ambient en la Casa Central dels jesuïtes es va suavitzar amb l’arribada del nou general, i l’esperit de família i de germanor va tornar al si de la Companyia.

No va necessitar mai donar ordres -ni manar- per ser obeït.

Va defensar amb totes les seves forces els casos de jesuïtes censurats pel Sant Ofici, començant per Teilhard de Chardin i acabant per de Lubac. Com Joan XXIII, Arrupe va viure sempre en les mans de Déu.

Joan XXIII i el P. Arrupe tenien moltes coses en comú. La disposició a escoltar, l’ànim de comprendre, la discreció d’esperit, i el do de perdonar. Llàstima que ni un ni l’altre no van ser tractats de la mateixa manera!

El 7 d’agost de 1981, en baixar a l’aeroport de Roma, Arrupe va patir una trombosi cerebral. Impossibilitat per dirigir la companyia, Joan Pau II el va llevar del càrrec, contra la voluntat dels jesuïtes i amb una clara ingerència en el reglament de la Companyia. Pau VI ja havia tingut amb ell una bronca humiliant, que va fer que sortís del despatx papal plorant.

El bisbe Casaldàliga, després de complir la visita ad limina, va anar a veure el P Arrupe, per retrobar-se a si mateix, després dels contactes amb la cúria, bastant aspres i capciosos. I el va trobar -diu- clavat a una llarga creu de set anys d’impossibilitat i silenci. Però somreia i plorava, mentre el bisbe Pere li contava el bé que els seus jesuïtes fan, sobretot a l’Amèrica Central. És l’estampa de dos sants del segle XX, fills del concili del Papa Joan. Jo passava sovint pel Borgo del Espírito, i sé que, en la tauleta de nit del P. Arrupe, mentre va estar malalt al llit, no hi va mancar mai una rosa vermells en un pitxer.Vull pensar que era la rosa de Sant Jordi, d’un poble, el nostre, que també viu clavat en una creu d’incomprensió i de menyspreu.

El rei Felip va ignorar -fa poc- el president Torra. Inès Arrimades es va acomiadar del Parlament català amb insults al President i amb expressions ofensives, per falses. Ja està bé de parlar de “cop d’Estat”. Cop d’Estat el de Tejero en el Parlament, el 23 F. I cop d’Estat judicial per el Judici al procés, a base de mentides i de tergiversacions dels fets. Encara recordo el dia en què el ministre Acebes va aparèixer a la televisió afirmant -cínicament- que els atemptats d’Atocha eren provocats per ETA.- Poc després, un presentador de TV3 ho desmentia.

Recordo que em va afectar de tal manera, que vaig estar una estona tremolant. No m’ho podia creure.

Enterrat sota una llosa de mentides episcopals, cerco refugi en la vida d’aquests homes sants, que potser no pujaran mai als altars, però que, per a mi, ja hi són. El cor és també un altar. Tant o més sagrat que els altres. Oh Déu -dic- no m’importa que no us pugui conèixer, mentre sigui capaç d’estimar-vos en la persona del vostre fill, Jesús, a qui vaig seguint els passos. Convençut com estic que el poder no és la glòria.

(I aquest pot ser que sigui el títol del llibre que estic acabant. Amb un parell de dies més, si Déu vol, el tindré llest).

Vostre, com sempre: jaume