TOKYO 2020

TOKYO 2020.

Magnífic espectacle de clausura dels Jocs Olímpics de Tokyo!

He seguit bona part de les competicions que la televisió ens ha retransmès. Els Jocs Olímpics m’han fet companyia durant el llarg confinament que ens afecta a tots. A uns més que altres, com sempre sol passar. He volgut aprofitar l’avinentesa de la clausura dels Jocs per enviar-vos algunes de les reflexions que m’he estat fent aquests dies, amb l’esperança que m’acompanya sempre quan em disposo a escriure la meva Columna setmanal: que les reflexions us siguin profitoses. Tan de bo sigui així!

Els Jocs Olímpics són una herència de la cultura grega de l’Antiguitat. Han sobreviscut fins avui. Això vol dir que l’esperit competitiu de l’ésser humà és quelcom a tenir en compte, perquè és present en tots els àmbits de la vida humana. Entenc, doncs, que va lligat a l’esperit de superació. Seria un error pensar que -l’esperit de superació- només val la pena en tant que esperit de perfecció, l’horitzó del qual és Déu.

Jo no ho penso així. Superar-se a si mateix és bo. Implica el reconeixement de les nostres mancances, de les quals només en som conscients per comparació a les virtuts dels altres. Des del meu punt de vista, aquest és el camí de la verdadera humilitat. Penso en el somriure dels vencedors, no menys que en les llàgrimes dels perdedors. Uns i altres han competit amb desigual fortuna. Si estigués en la meva mà, felicitaria de tot cor els guanyadors i faria costat als perdedors, amb tanta o més convicció. Els perdedors sempre són més nombrosos que els guanyadors.

En això, com en tot, em deixo guiar per Jesús. Però és clar: No puc dir als perdedors…”Benaurats els que ploren, perquè seran consolats”. Més aviat diria: “benaurats els que saben consolar als que ploren. Fan el millor que es pot fer”. Les religions monoteistes han sigut -des de sempre- les més expansives i les més invasives. Jo voldria que això fos història passada. Admiro les gestes dels grans missioners, com Sant Francesc Xavier, per posar un exemple. Recordo que, en una ocasió en què vaig viatjar a Hong Kong, vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada a Macao, a bord d’una embarcació ultraràpida. Un cop a Macao, vaig anar fins a la platja, no pas a banyar-me en el mar, sino a somiar assegut a la sorra. Tenia al davant el mar de la Xina. Vaig estar pensant en Sant Francesc Xavier, que, segons tinc entès, va morir a les portes de la Xina, sense poder-hi arribar.

No hauria canviat gaire res, vaig pensar. Això de les “portes” és una metàfora. El mar no té portes. En canvi, el que hi havia era una mur de filferro que impedia l’accés al mar. L’accés potser sí, però no la sortida, des del mar enfora. Després ho vaig poder comprovar. A Macao hi ha (o hi havia) una de les fàbriques més grans del món de roba de la marca Levi’s. Una gran part dels pantalons Levi’s que comprem en les botigues d’aquí, han sortit d’uns sinistres magatzems d’allà, on la mà d’obra l’aporten els que fugen de la Xina i arriben a Macao per mar. I qui diu Levi’s, diu marques de perfum de París, com, per exemple, Yves Saint-Laurent, que també es fabrica a l’illa de Macao.

Jo sóc més d’Yves Congar, el gran teòleg dominic que, després de la carta papal “Humanis Generis” es va veure forçat a exiliar-se, a deixar la seva càtedra i cercar refugi en l’Escola biblica de Jerusalem, fundada per un altre dominic, el P. Lagrange, un sant, la vida del qual ens fou contada per Jean Guitton, el pensador francès, catòlic per més senyes i convidat d’honor -en qualitat d’oient- en el Vaticà II. Sabeu qui el va convidar? Joan XXIII. I sabeu per què? Perquè, mentre Roncalli va ser Nunci a París, va mantenir amb Jean Guitton unes quantes converses. I en una d’elles, Guitton li va dir:

• “L’Església hauria de convocar un concili, però ja! Un concili que faciliti la unió entre tots els cristians. Un dels meus records d’infantesa més tristos és que, amb el meu millor amic, de religió protestant, ho podia compartir tot, llevat de la pregària. Ambdós érem cristians. I això no obstant, no ens era permès de pregar junts”.

Haver d’acceptar que l’absència de religió facilita el companyerisme entre els participants en els Jocs Olímpics, em dol d’allò més. Els Jocs Olímpics són anteriors a l’era cristiana. I això no obstant, són moltes les coses cristianes que es poden detectar en els Jocs Olímpics. Però això sí: els premis -o sigui: les medalles- els guanyadors les reben al final de cada competició. No han d’esperar a la vida eterna. A vegades és bo pensar en el bé que deixem de fer, en lloc de pensar que tot ho fem bé.

Vostre: Jaume.