Embedded Files
EL MEU DICCIONARI ALTERNATIU.
Invitació a pensar. (2)
La gratitud: És un deure i també un deute que, si s’acumula, es pot convertir en xantatge.
La vida: No consisteix únicament en fets i esdeveniments. Consisteix principalment en l’huracà de pensaments que bufa sense descans en el nostre cervell.
Els infants: Ningú és més cruel que els infants ridiculitzant els defectes d’un altre infant.
Educació: Ningú no neix educat. Adquirir una bona educació és una feina que dura tota la vida.
Eleccions: Afortunadament, encara hi ha qui es presenta a les eleccions. I no és pel sou, asseguren, cosa que ningú no posa en dubte.
És pel sobresou, que es cobra en negre i és més suculent que el sou
Admiració: Admirem en els altres -o fins tot envegem- les qualitats que nosaltres no posseïm.
El mirall: Emmirallar-se en els altres és la manera més senzilla -i també la més segura- de saber qui ets i qui no ets.
Els elogis: Paradoxalment, ens complau molt més rebre elogis per un talent que no posseïm, que per tots els altres que posseïm.
Matar: Totes les criatures maten. Matar o morir, tal és la llei de la supervivència, i aquesta llei no admet excepcions. Només l’animal racional mata per motius que no són els de la supervivència, i que tan aviat poden ser la diversió, com la maldat o la venjança. O pel gust de matar.
Persona: És sorprenent que siguin tantes les persones que voldrien ser una altra persona. Persones insatisfetes de ser com són.
Els compliments: Solen crear incomoditat, tant si els rebem, com si estem obligats a fer-ne. La clau es troba en la mateixa paraula, en la seva versió castellana; “Cumplo(i)miento”. Deu ser això.
Llibertat d’expressió: Existeixen lleis que protegeixen la llibertat d’expressió en els diferents mitjans de comunicació, però no n’existeix cap que ens protegeixi a nosaltres dels abusos que cometen a diari la majoria dels mitjans de comunicació. Tots som víctimes potencials dels abusos de la llibertat d’expressió dels mitjans.
El cel i l’infern: Han deixat de ser una preocupació, tant pel creient com pel no creient. Des que sabem que no són llocs, ens agrada -fins i tot- especular a quin dels dos preferiríem anar. I, segons les enquestes, els preferim ambdós: el cel pel clima i l’infern, per la companyia.
Ofensa: Si algú t’ofen, no et donis per al.ludit. Tard o d’hora tindràs l’oportunitat de fer les paus. No em preguntis com; això és cosa teva.
Tercera edat: Un sap que ha arribat a la tercera edat quan pren consciència que estar cansat no és suficient per dormir, i que dormir no garanteix el descans,
Déu provident: En els últims cent anys, hem passat de la creença en un Déu provident a considerar arrogant aquesta creença.
Do ut des: O el “toma y daca”, com se sol dir, és l’ànima de la diplomàcia.
Provocació: Res no és més provocador que deixar de parlar de llibertat per dedicar-se de ple a viure lliurament.
Principis: Parlar de principis és una manera alternativa de referir-nos als prejudicis.
La República: És cosa de la ciutadania, La monarquia pot prescindir dels ciutadans, però la República, mai de la vida. Perquè només els ciutadans la mantenen viva.
L’estima: que rebem és el millor regal que tota persona somia.
Fer riure: Hi ha idees que inevitablement fan riure, com, per exemple, que l’home blanc és menys salvatge que els salvatges. Deu ser perquè el blanc és més bufó que els altres colors.
El respecte: Sentir respecte per les coses que un mateix considera sagrades, no és gaire meritori. És tan normal -i tan inevitable- com respirar. I ningú no pensa que respirar sigui un mèrit personal. Una altra cosa és respectar les coses que els altres consideren sagrades. Això té mèrit.
Fam i pobresa: Un diu a l’altre: No creus que comença a ser hora de fer quelcom per acabar d’una vegada amb la fam i la pobresa?
Tens tota la raó; ja és hora que fem alguna cosa.
I en què estàs pensant?
Estic pensant en menjar-nos un pobre, No et sembla genial, la idea?
Karma: L’últim lloc en la llista dels “Karmes” l’ocupa la venda d’armes.
Fanatismes: Entre tots els existents, el religiós és el més persistent i rabiós.
La bona sort: És la millor aliada de la pau interior, tan desitjada.
El sol i la mort: S’han de mirar de tort (i no de front).
Caiguda: És el que mai no ha tingut el Buda. (El motiu és obvi).
Luxe: No n’hi ha cap que no sigui sobrer. Per culpa del que és sobrer, molta gent dorm al carrer.
Fortalesa: Del tot necessària per mantenir la pròpia llàntia encesa.
Pixar-se: de riure, és molt millor que cansar-se de viure.
Captard de la vida: En el captard de la vida -diu Sant Joan de la Creu- serem examinats sobres l’amor. Estimo aquesta frase. Només hi trobo una pega: que en el captard de la vida, ningú no està per examens.
Fray Luis de León: “Qué descansada vida…(la de quien renuncia a la vida”).
Opinió pública: L’últim colonitzador, d’esperit totalitari. Hi ha qui diu que és la veu de Déu (“Vox populi, vox Dei”). Personalment, no ho crec. Entre altres coses, perquè Déu no opina.
L’ésser humà: És el que sóc. És el que som. I el que sempre hem de ser. Si deixem de ser humans, deixem de ser. Perquè, si no som humans, no som res.
La vida: És una barreja de drama i comèdia, Consta de tres actes. El tercer és el més trist. Si ens el poguéssim estalviar, ens l’estalviaríem. Però no es pot. Està protegit per llei. Protegir la vida al final de la vida, no és allargar la vida, sinó el patiment.
Estar en contra: Quan menys informats estem del que sigui, més fàcil és estar-hi en contra. En canvi, abans d’estar a favor (del que sigui) mai no ens considerem prou informats. (Un punt, aquest, digne d’estudi).
Les petites coses: Es diuen meravelles, de les petites coses. Són les que ens donen la felicitat. Un felicitat petita, se suposa. Però això no ho diuen. De la lliçó, ens en diuen la meitat.
Rascar-se: Si estàs en un lloc on rascar-se es considera de mal gust, ja pots estar segur que, en aquest lloc, sentiràs més picor que no en cap altre.
La religió: No es viu a soles. En canvi, és una fàbrica constant de solitaris. No hi ha qui ho entengui. Ni tampoc qui ho expliqui.
Tenir raó: Quan més raó tenim, més exigim que ens la donguin. Estranya contradicció! Si ja la tenim, ¿què esperem que ens donguin?
El sentit de la vida: Qui el busca no el troba; qui no, ja l’ha trobat.
Raó jurídica: La determina el jutge. I aquest…, si l’encerta, l’endevina.
“Credo”: No n’hi ha cap que pugui reclamar Déu en exclusiva.
Personalitat: Tenir personalitat, importa molt en la vida. Sobretot si un la posa al servei dels altres.
Fe i Raó: Quan es posen d’acord, el radicalisme religiós i el dogmatisme, immediatament toquen el dos.
La llibertat personal: Cal estimar-la i no escatimar-la. Mai, guardar-la
Els privilegis: Són sacrilegis
El preu d’una vida: La vida no té preu.
El mòbil: d’un crim: té una importància relativa. D’altra banda, si l’autor confés d’un crim concret té dret a mentir (o no està obligat a dir la veritat), les preguntes sobre el “mòbil” són del tot sobreres.
Conservador: en política, vol dir conservar l’escó. En religió, conservar els costums. En la vida familiar, guardar les andròmines en un rebost. I, en general, conservar coses sense cap valor. El conservador és idoni per ser guardià d’un museu.
Neci: és qualsevol persona, satisfeta de ser com és, per la senzilla raó que no sap com és.
Íntegra: Persona que coneix -íntegrament- els seus defectes i virtuts.
Una abraçada: Jaume
Google Sites
Report abuse