CONTRA TOTES LES FÒBIES

CONTRA TOTES LES FÒBIES. La Columna 387

Sí, estic en contra de totes les fòbies. Considero que, en totes, hi ha un punt d’irracionalitat, impròpia del que som: persones humanes i racionals. El nostre deure és comportar-nos com a tals. L’aversió que ens puguin provocar formes de comportament diferents del nostre, cal trobar-la en l’educació rebuda, tant cívica com religiosa. L’educació rebuda l’hem de sotmetre a examen, tantes vegades com faci falta. Sabem veure la palla en l’ull de l’altre, però no som capaços de veure la biga en el nostre. No ho dic jo, ho diu l’Evangeli de Jesús.

Jesús és el meu Mestre. Ho ha sigut sempre, però -a partir del Vaticà II- ho és més que mai. Sembla que era ahir que assistia -en viu i en directe- a l’acte inaugural del Vaticà II. La cerimònia va durar unes 4 hores, però va tenir moments realment màgics. Són els que més recordo. Màgic va ser el moment en què Joan XXIII aparegué -dalt de la cadira gestatòria- en el marc de la porta principal de la basílica de Sant Pere. Des del lloc on jo era el veia a contrallum. Em va fer l’efecte que la llum la desprenia ell. Jo estava situat en el creuer de la basílica, davant per davant de la tribuna dels “observadors” (els representants de les esglésies separades de Roma). Un parell d’anys enrere, no era ni pensable que els “protestants” fossin convidats pels catòlics a prendre part en un concili convocat -sobretot- a renovar l’Església a fi de facilitar el camí de la unitat de tots els cristians. El que no havia sabut fer cap altre Papa, ho va fer -sense encomanar-se a Déu ni al diable- el Papa Joan. I això que el desig que tots fóssim U, el va expressar Jesús en persona. Però encara no hem après a llegir l’Evangeli amb la profunditat que aquest es mereix.

A un senyal de Joan XXIII, els sediari (els portadors de la cadira papal) es van aturar i van facilitar al Papa que pogués entrar a peu en la basílica, tal com ell volia. Aquests detalls solien ser molt comentats. Però sense treure’n les conclusions pertinents. Sempre pequem de massa superficials. I així ens va. Joan XXIII havia prohibit els aplaudiments a l’interior de la basílica, però aquest dia va ser una excepció. Els Pares conciliars -un total de 2.500 bisbes, arquebisbes, cardenals i patriarques d’arreu del món- es van posar dempeus com un sol home i es van posar a aplaudir com entusiastes adolescents. Val a dir que Joan XXIII no va reivindicar mai cap títol, llevat del de bisbe de Roma. Però no títols tals com “líder de la joventut mundial” o altres de semblants, com va fer (o va permetre que es fes) Joan Pau II. Cito aquest perquè em sembla especialment pretenciós. Trobo més meritori que un Papa octogenari sigui capaç de rejovenir l’Església, que no que sigui tingut com a líder de la joventut, perquè això no ha succeït mai. Els joves no solen ser especialment religiosos, perquè la religió catòlica, tal com la coneixem, és molt repressiva. I els joves no s’identifiquen amb aquesta música.

Joan XXIII avançava pel passadís central de la basílica, somrient i beneint a dreta i esquerra, feliç i content d’haver aconseguit posar en marxa el concili, ja que, un cop posat en marxa, seria molt difícil que algú el pogués aturar. Quan va arribar a la tribuna dels “observadors”, va iniciar el gest de beneir-los, però va dubtar...La mà dreta va quedar suspesa en l’aire, sense acabar de dibuixar la benedicció que havia iniciat. Aquest moment de dubte va ser per mi com un moment de llum. Educat en el Seminari conciliar de Girona, havia sentit una espècie de por de no caure en mans del protestantisme, tal era el terror que se’ns havia inculcat, en tant que Seminari conciliar, és a dir: tributari de la doctrina de Trento, el concili que va condemnar totes les tesis de Lutero, i va qualificar la seva reforma de “Falsa Reforma Protestant”. Mentre que la doctrina de Trento ha passat a la història com la verdadera reforma catòlica, més coneguda amb el nom de Contrareforma. L’Església va comptar en el seu favor l’orde religiós de la Companyia de Jesús, fundada per Ignasi de Loiola. S’explica, doncs, que la tanda d’exercicis espirituals ens fos impartida, cada any, per un jesuïta, i aquest solia posar molt d’èmfasi en el tema de la maldat dels protestants. En els meus Quaderns de Notes d’aquells anys hi ha, fins i tot, una pregària en la qual demano a Déu que, si mai arribés a perdre la vocació, em lliuri -per favor!- de no fer-me protestant, com havia fet un capellà de Girona que, no sols s’havia secularitzat, sinó que, per més Inri, s’havia fet protestant. I això sí que no, Senyor! Això ja era l’última baixesa que podia cometre. Així és com ens ho presentava el jesuïta de torn.

No és, doncs, exagerat qualificar de moment màgic aquell moment de dubte del Papa Joan, ja que era prou clar que, en aquest moment de dubte, hi havia un gran respecte pels cristians separats. Els “Observadors” ho van entendre així i van acotar el cap en senyal d’aprovació. I el Papa Joan -aleshores sí!- els va beneir. Quina gran, petita, immensa lliçó!

L’altre moment màgic va ser l’acte de cloenda de la cerimònia inaugural. Va consistir a portar -en processó- un exemplar dels Evangelis i entronitzar-lo en un facistol, situat al costat de l’altar de Sant Pere, de manera ben visible i senyera. Era una manera de dir -als pares conciliars- que el Magisteri de l’Església ha d’estar al servei de l’Evangeli. I així va ser, potser per primera vegada en la història dels concilis. D’aquí ve la gran estima que em mereix el Papa Joan. Va saber demostrar -a la pràctica- la seva confiança en la dignitat de les persones, més enllà de les seves creences religioses, de les seves diferències culturals o de la seva tendència sexual. L’espiritualitat del Papa Joan era profundament humana, fruit de la seva fe en el misteri de l’Encarnació. Si creiem que Déu es va fer home, hauríem de ser molt més humanitaris del que som. Res del que sigui humà no ens és aliè.

Tot això ve a compte d’una notícia recent, que no he pogut contrastar com acostumo a fer, perquè fa molts mesos que no surto de casa, per raons de salut. La notícia la vaig llegir en la televisió, que, actualment, a més de donar les notícies del dia hi afegeix notícies escrites que van passant com una cinta a peu de pantalla. La notícia deia que, el Papa Francesc demana més lleis civils que protegeixin els drets les persones de condició homosexual, llevat del matrimoni. Vaig pensar que era millor això que res. Però que això era poc. El llenguatge em va semblar massa diplomàtic. Sobretot si pensem que l’Església té una part important de culpa en aquesta fòbia en concret. No estem tan sols en deute amb els jueus, sacrificats en l’Holocaust en països de tradició cristiana, sinó que també ho estem, en tant que cristians, amb les persones de condició homosexual. Es parla dels sis milions de jueus que van morir en els camps d’extermini dels nazis, però mai no es diu res dels milers d’homosexuals que també van morir en els mateixos camps. Ningú no els defensa per temor a què no el confonguin amb un d’ells. Deuen tenir raó els psicòlegs que asseguren que, en tota fòbia, hi ha un fort component de temor. L’aversió, en aquest cas, obeiria a un mecanisme de defensa ancestral i irracional. Aquests temes demanen actuar per una qüestió de principis. No és una qüestió de gustos. I si algú ho pot comprendre és un cristià, per la senzilla raó que creu en un Déu que és pare, del qual tots els homes de la terra som els seus fills. I si som fills, també som germans. D’altra banda, les persones -homes i dones- només hem de rendir comptes de les nostres obres, no del nostre ser, que ningú no ha triat. I per tant, sobre el ser no hi tenim mèrit, ni culpa, ni pecat, com bé diu Sant Tomàs d’Aquino. Com més humans siguem, més bons cristians serem.-

Vostre: Jaume.- 19-IX-21