VISITA AD LIMINA DELS BISBES CATALANS

LA VISITA “AD LIMINA” DELS BISBES CATALANS.

Aquesta setmana, els bisbes catalans eren a Roma. Ho sé per en Ramon. Ahir, dissabte, mentre parlàvem de les últimes cartes rebudes i de les meves respostes que ell s’encarrega d’enviar, li vaig dir:

• Recorda que demà és diumenge i toca enviar “la columna”. Hi ha algun tema que em vulguis suggerir?

No s’hi va pensar gaire: “La visita ad limina dels bisbes de Catalunya”. I aquí estic, després d’haver dedicat -entre ahir i avui- més de 4 hores a la lectura de diferents llibres sobre el tema, fins que he dit “Prou!” Escriu el que el cor et digui. I és que estava mig marejat…La burocràcia eclesiàstica és un tema que no s’acaba mai.

L’obligació dels bisbes titulars de les diferents diòcesis -escampades pel món- d’anar a Roma a “videre Petrum” arrenca de molt lluny. Però va tenir el seu moment més àlgid després del concili de Trento (1545-1563), el “concili dels concilis”, en opinió de molts. Joan XXIII no era d’aquesta opinió. No era partidari del centralisme romà. Ni tampoc d’una Església de poder. Ell volia una Església de servei. Mentre va ser Papa, va guanyar la partida. Va tenir la santa gosadia de plantejar-se una Església descentralitzada, corresponssable, basada en les conferències episcopals (o sigui: en la col.legialitat dels bisbes i del seu equivalent oriental, els patriarques). Era l’única manera de treure l’Església de la via morta en què havia entrat.

Ja coneixeu l’anècdota, perquè ja l’he explicat altres vegades. Un periodista va preguntar a Joan XXIII:

• “Quanta gent treballa, en el Vaticà?”

Joan XXIII -el molt murri- s’hi va pensar una mica abans de contestar. El periodista va tenir la impressió que estava fent càlculs. I segurament, és el que estava fent. D’aquí ve que la resposta del Papa Joan fos aquesta:

• Quanta gent treballa, m’ha dit? Doncs bé: la meitat.

És difícil trobar una resposta més sincera i, al mateix temps, més diplomàtica que aquesta. El periodista es va quedar amb un pam de boca oberta. Què podia dir davant d’una resposta tan franca com inesperada? No res.

Per cert: De què hauran parlat, els bisbes de Catalunya, en la seva visita “ad limina”? (“Ad limina” és la forma abreujada. La completa és: “Ad limina apostolorum”, en referència a Sant Pere i Sant Pau). No ho sabem, perquè les visites als diferents “dicasteris” (l’equivalent dels ministeris en el govern de l’Estat) han sigut a porta tancada. De tota manera, que ningú pensi que els bisbes s’han pogut expressar lliurament. Res més lluny de la realitat. Les seves informacions s’han de cenyir a un guió previ, on hi ha els temes concrets sobre els quals han d’informar. He pogut llegir el guió i no hi he trobat cap dels temes de fons que més preocupen els creients avui dia. No, almenys, plantejat de manera explícita. Per informar tal com cal, crec que, primer, s’hauria d’haver fet un sondeig entre els capellans i els feligresos. I no em consta que s’hagi fet.

Com podeu veure, no sóc massa optimista al respecte. En aquest tema,s’ha avançat una mica, però molt poc. Considero un avenç que la visita “ad limina” es faci de forma conjunta. Però aquest assoliment no és d’ara. Va començar amb l’episcopat del Brasil, després de la famosa visita “ad limina” del bisbe Pere Casaldàliga. Va ser ell qui va plantejar al Papa Wojtyla la possibilitat de fer la visita de forma conjunta. I així va ser. I m’alegra que es continuï fent. En el cas que ens ocupa, han anat a Roma els bisbes catalans, els del País Valencià, i els bisbes de les Illes Balears. És un primer pas. Un pas que implica un cert reconeixement del tret diferencial dels Països Catalans, que no deixa de ser una altra forma de veure Catalunya. Són les petites victòries del Papa Francesc. Tot el que contribueixi a una millor comprensió de les minories és positiu. El perill actual és que les estructures diocesanes són -més o menys- hereves de la reforma del Vaticà II, però només en l’aspecte formal. L’esperit que anima aquestes estructures, en canvi, no veig que siguin conciliars. Només cal veure que no hi ha dissens. Si el meu silenciament servís -almenys- per una millora, que és el que sempre he volgut, em donaria per ben silenciat. Però ai! El que no puc fer és enganyar-me a mi mateix.

Si algú està interessat en el tema, em permeto recomanar-li l’últim llibre que va publicar el molt estimat i enyorat Pere Casaldàliga. Es titula: “Cartes Creuades”, un llibre que, en la seva edició en català, vaig tenir l’honor de prologar. O sigui que el conec bé. Per això el recomano. Els dos primers capítols valen per tot el llibre. El primer, conté la carta que el bisbe Pere va escriure al germà en l’episcopat Joan Pau II. Una meravella. Se li havia retret -al bisbe Pere- el retard en el compliment de l’esmentada visita “ad limina”. El sol retret ja diu el desconeixement -per part de la cúria vaticana- de la situació real del bisbe Pere. El van nomenar bisbe de la Prelatura de Sao Félix do Araguaia, a l’Estat de Mato Grosso, en plena selva amazònica. El nom de “Prelatura”, en aquest cas, no ens ha d’induir a engany. Vol dir -simplement- que no hi havia -encara- la infraestructura d’un bisbat. Per no haver-hi, no hi havia ni tan sols una carretera asfaltada. Per contra, l’extensió de la prelatura era la mateixa que té Catalunya, que disposa de 8 diòcesis (si no vaig errat). Però al bisbe Pere, el repte no el va espantar. El que li va doldre és que el Vaticà el titllés de bisbe rebel.

• Per què, rebel? Perquè no havia anat a fer la visita “ad limina” quan li tocava? El Vaticà no sabia que havia rebut amenaces de mort? Desconeixia que, si sortia del Brasil, ja no podria tornar?

El bisbe Pere -quan, finalment, va poder viatjar-, va enviar la carta que he esmentat per preparar el camí. Llegiu-la! I si no la teniu a mà, m’ho feu saber i ja us en faré un resum. En aquesta carta hi ha l’Església que Joan XXIII volia i que una immensa majoria de catòlics esperàvem. També hi trobareu el seu pas pels diferents dicasteris, sobretot el de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, presidida per Ratzinger, i el seu pas pel dicasteri dels clergues. Val la pena, creieu-me. Això us donarà una idea del valor que cal donar (o no) a les visites “ad limina”. El premi a aquesta “fidelitat formal” sol ser la mini-entrevista amb el Papa. És el caramel que els bisbes esperen. La qual cosa ja diu que, els nomenaments els ha signat el Papa, però sense conèixer la persona escollida. Ho sento, però és el que hi ha. És el llegat del Papa Wojtyla.

Vostre: Jaume: 16-I-22.