CAPELLÀ! En el 55è aniversari de la meva ordenació.

Post date: Jul 9, 2017 8:15:32 AM

Capellà -capellà ( 8-7-1962 - 8-7-2017)

Estimats feligresos de Riells, estimats amics i estimats lectors: Gràcies per la vostra estima i per la vostra confiança que, per mi, no té preu.

Avui és un dia molt especial per mi. Ho és perquè vull que ho sigui. Perquè tinc mil motius per estar content. I desitjo compartir amb vosaltres aquesta meva alegria, perquè us la dec a vosaltres.

No n’estaria parlant si no fos per un e-mail de mossèn Ignasi Forcano. Mossèn Ignasi Forcano és d’un curs per sobre del meu, però es va ordenar el mateix any i el mateix dia que jo. Ell ho va tenir present. I li agraeixo que me’n fes memòria. Això va ser diumenge passat, després d’haver rebut “la columna” setmanal. Una cosa va portar l’altra, imagino. Ja sabeu: en el moment menys pensat salta la llebre...El bé és aquesta llebre. Gràcies, Ignasi.

Acabo de celebrar una missa per tots vosaltres i amb tots vosaltres. L’he celebrat a casa meva (“casa meva és casa vostra”, casa de tots, com ha de ser). Aquesta carta vol ser l’homilia. La celebració de l’Eucaristia ha sigut breu. Ho serà, també, l’homilia? No ho sé, però faré els possibles perquè, almenys, no se us faci llarga. Que per bona voluntat no quedi.

55 ANYS DE CAPELLÀ SÓN MOLTS ANYS.

Cinc anys per sobre de les “Noces d’Or”. Cinc anys durant els quals m’han passat més coses adverses que en tota la resta. La meva vocació ha sofert més proves en aquests cinc anys que en els 50 anteriors. Els camins de la vida són imprevisibles. Tinc més motius ara, per celebrar les “Noces d’Or”, que en l’any en què tocava celebrar-les (el 2012).

La celebració de les “Noces d’Or” va ser un regal dels feligresos. Una sorpresa que van preparar amb molt d’encert. Va ser iniciativa seva. Per la meva part, havia manifestat que no volia cap celebració (o cap cosa especial). El 6 d’abril del 2012 va morir la meva mare (en pau descansi). Comptava 96 anys. El meu pare va morir a l’edat de 69 anys (els mateixos dígits, però canviats). A Catalunya hi ha una dita que diu: “Pot més el que piula que el que xiula”.- El meu pare xiulava. Era el fort. Va viure 27 anys menys que la mare, que era la viva imatge del que “piula”.

En els funerals del pare vaig celebrar l’Eucaristia. Vaig predicar l’homilia vencent el torrent d’emocions que m’envaïen. L’homilia va acabar amb un poema que havia escrit la nit abans i que, a l’endemà, aparegué imprès en el recordatori dels funerals.

En l’església parroquial de Blanes era fàcil detectar-hi, en aquella ocasió, una presència notable d’alumnes del Collell, amb els seus professors i educadors; presència que vaig agrair cordialment. En aquells anys era responsable de la direcció del col.legi, però entenc que el mèrit d’aquesta mostra de condol era d’ells, no meu. La iniciativa va ser seva, no meva. El mateix dic dels capellans que van assistir als funerals, barrejats entre la gent. Els vaig anar reconeixent en el moment de rebre la comunió. La rebien ells i la rebia jo. Eren anys en què l’esperit del Concili era viu. I es feia present en tot.

El funeral de la meva mare va tenir lloc un dissabte sant a migdia. No hi hagué celebració Eucarística, sinó religiosa. La presidí el bisbe Francesc, predicà el rector de Blanes i jo vaig ser el “convidat de pedra” en el funeral de la meva mare. No hi hagué cap menció del seu fill capellà. Entre la mort del pare i la de la mare havien transcorregut 27 anys. El silenciament que vindria després, ja havia començat. Aquest simple detall ho demostra.

Al vespre d’aquest mateix dia, a les onze de la nit, ja era a la meva parròquia de Riells, oficiant la Vetlla Pasqual, anunciant “la llum de Crist” i recitant l’himne de l’Anunci pasqual, amb la seva cascada d’al.leluies.

La petita comunitat de Riells, present en el funeral, em retornà amb escreix el que em fou negat en els funerals de la meva mare. El dissabte sant s´esqueia el 6 d’abril. El 8 de juliol del mateix 2012 s’esqueien les “Noces d’Or”. Com ja he dit, jo no havia previst cap celebració especial.

Però la celebració hi va ser. Va ser un regal. Gairebé un homenatge, per les coses que es van dir i, sobretot, pel dinar de germanor que els feligresos havien emparaulat a l’Hostal Bell-Lloc, sense dir-me’n res. I això (que no me’n diguessin res) penso que és el millor que es pot dir d’aquella celebració de les meves “Noces d’Or” de capellà.

El fillol va assistir al funeral de la meva mare. En canvi, no recordo que fos present en la celebració de les “Noces d’Or”. En qualsevol cas, mentre va conviure amb mi, mai no em vaig sentir sol. Les seves absències no eren tals, ni les vivia com a tals: eren esperes.

Les meves absències, per ell, també eren esperes. És curiós que no recordi si era present en el dinar d’homenatge, i que, en canvi, recordi, com si fos ara, que va ser ell qui va penjar en el meu dormitori un quadre amb un sonet de mossèn Pere Ribot i la data commemorativa de les “Noces d’Or”, que els feligresos m’havien regalat al matí. Vaig entrar al pis amb el quadre. I al cap d’una estona, el fillol ja l’havia penjat en el capçal del meu llit. I allà continua. No l’he tocat ni l’he canviat de lloc.

________________________________________________

Nota: He dinat en el restaurant del costat de casa. Sol, en companyia de tots vosaltres, els destinataris d’aquesta carta.

He demanat una paella, per celebrar l’efemèride. I podeu estar segurs que, a pesar que estava sol a la taula, en tot moment m’he sentit acompanyat. Acompanyat fins i tot dels amics que no he tingut el goig de conèixer. Això no és cap obstacle, perquè l’esperit tot ho pot.

______________________________________________________

55 ANYS DESPRÉS DE L’ORDENACIÓ DE CAPELLÀ.

Em vaig ordenar al servei de la diòcesi. No al servei del bisbe, perquè, de bisbes ja n’he tingut cinc. El capellà, d’altra banda, a diferència dels religiosos no fa vot d’obediència, sinó promesa: promet obediència al bisbe de torn. Però aquesta obediència vol dir disponibilitat. El capellà es compromet a servir la diòcesi en el lloc que el bisbe determini. El Dret Canònic preveu que la durada del destí sigui de 6 anys. Els quals es prorroguen automàticament, si el bisbe no ha avisat abans d’un posible canvi.Tots els rectors titulars de parròquia estan assistits per aquest dret. Per ser allunyat de la parròquia cal un decret del bisbe. I pel decret cal un motiu. Sense un motiu no hi pot haver decret. I sense decret no hi pot haver allunyament.

ARRAN DE LA MORT VIOLENTA DEL FILLOL, els meus últims cinc anys de capellà han estat condicionats pels abusos d’autoritat eclesiàstica, per una banda, i pels abusos del poder mediàtic, per l’altra.

La meva vocació de tota la vida no ha sigut altra que contribuir al bé comú. Avui constato amb tristesa que ser capellà s’ha convertit en una professió de risc. Alguna cosa falla en l’Església institució que demana ser revisada amb urgència. Altrament el capellà no se sentirà mai realitzat, perquè és menys que un ciutadà, en matèria de drets i de llibertat, i no és tampoc el sacerdot que, en el seu dia, va rebre l’ordre sagrat com qui rep un privilegi. Un privilegi de casta. Un segregat per poder-se dedicar en exclusiva al culte diví. Aquest concepte ha caducat.

FILL DEL CONCILI DE JOAN XXIII.

Vaig tenir la immensa sort de ser enviat a Roma a estudiar teologia el mateix any de ser ordenat capellà. Els estudis (lloat sigui Déu!) no han sigut mai un problema. No per mi. Precisament per aquest motiu el meu primer destí va ser continuar els estudis de teologia a un altre nivell més alt. Ser a Roma en aquells anys -del 1962 al 1965- em va permetre viure de prop la reforma pastoral de l’Església, que tantes i tan bones espectatives va despertar en el món sencer. No endebades, aquell esdeveniment rebé el nom de la segona Pentecosta de l’Església. L’Església naixia per segona vegada. Però la mateixa jerarquia que prohibeix l’avortament va fer avortar la reforma conciliar. Des d’aleshores ençà, les mitges tintes són el color prevalent de l’Església del postconcili. Ni és l’Església d’abans, ni l’Església que era en camí. És un híbrid de mal definir i de mal encabir. Crec que cal recuperar l’esperit del Concili. La lletra mata, l’esperit vivifica. El poder corromp. El que importa no és tenir sinó ser. L’home és lliure i no vol ser tutelat per l’Església. Per primera vegada en la Història els éssers humans són conscients dels valors de la Il.lustració i dels perills de la religió. Abans de sacralitzar les idees i les creences, sacralitzem la vida, que és el millor patrimoni de la Humanitat, entesa en sentit global i en sentit singular. L’home és l’únic animal racional del Planeta. Desterrem la irracionalitat de l’àmbit convivencial i fem servir la llum de la raó en lloc de guiar-nos per la fe cega. La fe cega és submissió. És obscurantisme i fanatisme. El descrèdit de la religió prové dels seus propis excessos.

ALGUNES PROPOSTES, FILLES DE L’EXPERIÈNCIA.

• Què m’ha ensenyat la vida, viscuda en el si de l’Església?

1) La raó de ser de l’Església és l’Evangeli de Jesús.

2) Perdre de vista Jesús és renunciar a la missió de l’Església.

3) La missió de l’Església no pot ser diferent de la missió que Jesús es proposà i que dugué a terme sense esperar l’èxit ni el propi benefici.

4) La missió que es proposà Jesús fou instruir predicant. I predicant amb paràboles.

5) De la seva predicació se’n dedueix que és més important la idea de Déu que no l’especulació sobre la seva existència o sobre els seus atributs. Jesús ensenya que Déu és Pare. Aquesta idea de Déu és operativa. Tothom l’entén.

6) D’ aquí se’n deriva que tots els homes i dones de la Terra són igualment fills de Déu. Ja tenim l’egalité dels il.lustrats.

7) De tots els seus fills, Déu s’ha complagut en Jesús. “Escolteu-lo!”, ens diu. I quan escoltem Jesús, ens diu: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix”. Déu vol ser estimat en el proïsme. Ja tenim la fraternité.

8) Jesús encarna la llibertat dels fills de Déu. Jesús decideix el seu propi destí. Instrueix, predica amb l’exemple, ensenya per mitjà de paràboles, no dogmatitza, el seu jou és suau, la seva càrrega lleugera; guareix i allibera. La seva preferència pels pobres, els marginats i els exclosos ens mostra el camí de quines han de ser les preferències dels seus seguidors.L’Església de Jesús hauria d’encarnar la benaurança dels que no són benaurats en aquesta vida.

9) La fita de l’Església és el retorn als orígens. Com diu el bisbe Casaldàliga, com més anem, més tornem (als orígens). Avançar és mantenir-se fidel als orígens. Als orígens hi ha la comunitat (ecclesia).

10) Jesús no era sacerdot, era laic. El capellà no necessita ser sacerdot. El seu ministeri és servir. El seu compromís, l’evangeli. El futur de l’Església està en les mans dels laics cristians, i el seu compromís amb els drets humans. No som déus, siguem religiosament humans.-

Vostre Jaume.