VIOLÈNCIA I PODER

VIOLÈNCIA I PODER (i viceversa)

Van sempre junts? Quina relació hi ha entre aquests dos conceptes?

Heus aquí un tema de permanent actualitat. Me l’ha suggerit el trist episodi de les dues nenes desaparegudes, una de les quals -en el moment d’escriure la meva columna setmanal- ja ha aparegut, morta, perquè el mar l’ha fet tornar a la superfície. El mar no vol cadàvers. No té vocació de cementiri. (Abans d’escriure, m’he documentat; he llegit el tractat d’Anna Harendt sobre la violència; heus aquí el que n’he tret).

1).- El Poder: El terme fa referència al poder de l’home sobre l’home.

• “El poder consisteix a fer que altres actuïn com jo decideixo”. La màxima expressió d’aquest poder està en mans del govern de l’Estat. A partir d’aquí, es pot aplicar a tota persona que ens governa i a tots els governats.

Es pot aplicar a la guerra, per exemple. La guerra es pot definir com un acte de violència per tal d’obligar l’oponent a fer el que volem que faci. El primer que se m’acut, si m’aturo a pensar, és que no hi ha cap guerra santa. Ni tampoc justa. Però fem un pas més:

Manar i ser obeït.- Ser obeït és tot el que necessita el poder. Sense aquest atribut -ser obeït-, el poder perd la seva essència, que és manar.

Ara bé: si l’essència del poder rau en l’eficàcia del comandament, aleshores hem de concloure que no hi ha poder més gran que el que es desprèn d’un canó, o de qualsevol tipus d’arma mortífera (l’arma blanca inclosa). Com que he conegut de prop el terror que inspira una arma blanca en mans d’una persona violenta, entenc perfectament les paraules de Hannah Arendt, escriptora jueva, especialista en la matèria, no menys que en el concepte de la “frivolitat del mal”.

Arendt va ser la primera que va cridar l’atenció sobre aquest aspecte del mal. Amb el seu llibre “Eichmann in Jerusalem” (1963-64) va contribuir a desfer el mite -tan arrelat entre nosaltres- segons el qual, darrere d’un criminal hi ha necessàriament un monstre. I no és així. Hi pot haver un simple neci o una persona amb una fe cega, que no deixa de ser un perfecte neci. Eichmann era el millor exemple d’ambdues coses. El temps ha donat la raó a Arendt. Només cal veure que, en tots els casos de terroristes radicals, la reacció de la gent sol ser aquesta:

• “No ho hauria dit mai. Era una persona normal”.

Val a dir que tothom és normal fins que deixa de ser-ho. Hauríem de ser més crítics amb el poder, no menys que amb nosaltres mateixos. Massa sovint renunciem a la nostra responsabilitat en ares del govern. Això que dic és especialment important per a les persones religioses, les quals tendeixen a no desconfiar dels seus líders. Per la comoditat que aquesta confiança els proporciona. Però no està escrit enlloc que viure -tan sols això- sigui còmode. Més aviat, les Sagrades Escriptures afirmen el contrari. “Et guanyaràs el pa -diu el Senyor a Adam- amb el suor del teu front”. I a Eva li diu: “Pariràs amb dolor”. No és que no estiguem avisats. Caldria afegir-hi: “La fe no ens dispensa de fer servir la raó”. D’aquí ve que, el segle de les llums -el segle dels il.lustrats- no sigui vist amb bons ulls per l’Església. Ni tan sols per Benet XVI, el papa “teòleg”, com fou anomenat -gratuïtament- el cardenal Ratzinger, un cop escollit Papa. I és l’home que més teòlegs va silenciar en el segle XX, el segle que ha passat a la història com el segle del genocidi jueu.

El tema de la violència institualitzada ens afecta a tots, tant com a ciutadans d’un Estat de dret, com a creients cristians, una religió que, en els seus inicis, va ser la religió dels esclaus, perquè no hi havia per a ells cap més esperança d’alliberament. I en la meva opinió, no deixa de ser una gran paradoxa que -avui dia- els cristians siguem esclaus de les nostres creences. No podem esperar que la salvació ens vingui del cel.

Els indis de la Prelatura del bisbe Casaldàliga van aprendre del seu pastor aquesta cançó que diu:

• “Volem terra a la terra; ja tenim terra en el cel”.

El mateix dic jo, en referència a la pau: “Vull pau en aquesta vida; amb la pau eterna ja hi compto”. Durant la meva estada a Roma, vaig tenir ocasió de conèixer el P. Congar, un dels teòlegs més destacats del concili, injustament perseguit durant el pontificat de Pius XII. Encara recordo una frase que em va dir. Aquesta: “Les tres blancors més lloades per l’Església catòlica són: la sagrada Hostia, la Verge Maria i la sotana del Papa, que tot ho blanqueja”. Tres blancs que s’han imposat a base de sang. Al revés del que va succeir amb Jesús; va ser el blanc del poder polític i el religiós, que es van repartir la seva túnica sagrada, la qual, per cert, no era blanca sinó vermella. I no era la seva, sinó que li va ser imposada per Herodes Antipas, que va considerar que era boig.

Mentre vaig ser director del Collell, vaig haver de pronunciar-me en diferents casos de pares divorciats, que duien els fills al Collell per treure’s un pes de sobre. El cas més complicat va ser el de dos germans -d’entre 10 i 12 anys- que eren fills d’un matrimoni mixt: el pare era de Blanes i catòlic; la mare, anglesa i anglicana. La mare -després de divorciar-se del marit- va raptar els seus dos fills i se’ls va endur a Anglaterra. Al cap d’un parell d’anys, el pare li va tornar la pilota. Va viatjar a Anglaterra i va tornar amb els dos fills. Se’n va parlar molt d’aquest fet. Jo coneixia el pare, però només de vista. El pare, un any, la nit del divendres sant, havia portat el Sant-Crist gros en la processó del silenci, de Blanes i el coneixia d’això. Jo era tan sols seminarista. Però quan em va venir a trobar per matricular els seus dos fills al Collell, ja era director del Collell. Em va explicar el cas. El vaig escoltar atentament. La conclusió final va ser aquesta:

• “Ateses les circumstàncies, només demano que la mare dels dos fills no els pugui visitar mai. Pel perill que això suposa”.

M’hi vaig pensar abans de donar-li una resposta. I aquesta va ser:

• No puc acceptar la teva petició. Ni aquesta, ni cap altra que vulneri el dret dels fills a veure els pares. Diria això mateix, si fos la mare qui em fes aquesta petició.

El pare va quedar molt contrariat. No sabia què fer: si matricular-los en el Collell o deixar-ho córrer. Per tal d’ajudar-lo, li vaig dir:

• Em puc comprometre a no deixar-los sols amb la mare o a sortir del Collell per anar a dinar o el que sigui. Puc fer que. durant la visita de la mare, hi hagi sempre present un educador, però res més. El que no puc fer és privar els teus fills de veure els pares, tant si és el pare sol, com si és la mare sola. No em facis prendre partit. Només puc garantir que la mare no se’ls endugui.

I així va ser. Els fills van ingressar en el Collell. Quan la mare es va presentar, la vaig rebre en el despatx. I li vaig dir el mateix que havia dit al pare. Mentre jo sigui el director, pot venir sempre que vulgui. Podrà estar amb els fills en les hores d’esbarjo. Però no se’ls podrà endur. M’he compromès a posar un educador que vigili, respectant la privacitat.

La mare ho va acceptar. Va venir al Collell -des d’Anglaterra- unes quantes vegades i, en totes, es va complir la norma que vaig posar.

En aquells anys, jo ja havia aconseguit una fita que semblava impossible: la sortida dels alumnes cada fi de setmana. Una flota d’autocars -d’un empresari blanenc- s’encarregava del transport escolar. Per aquest motiu, els dilluns eren particularment intensos. Vaig mentalitzar els educadors que -un cop haguessin arribat els alumnes- passessin llista i em vinguessin a comunicar les possibles baixes. I em passava el matí dels dilluns telefonant els pares dels alumnes que no havien vingut. Un dilluns -en la llista d’absents- hi figuraven els dos germans. No vaig trigar ni cinc minuts a posar-me en contacte amb el seu pare. Tal com m’esperava, es va posar fet una fera:

• “Vam quedar que estarien vigilats; que si patatim, que si patatam..”

Vaig aguantar el xàfec. Tot seguit, amb la màxima calma de què vaig ser capaç, li vaig dir:

• O no m’he sabut explicar o no m’has entès. T’ho repetiré: Els teus fills no han ni pujat a l’autocar. Sigui el que sigui que hagi passat, ha passat a Blanes. No en el Collell. Al contrari: si t’informo és perquè no he baixat la guàrdia. Insisteixo: els teus fills no sols no han arribat al Colell, sinó que ni tan sols han pujat a l’autocar. La meva pregunta només és una: els has vist pujar a l’autocar? Els has acompanyat fins a l’autocar? La parada és a uns 20 metres de casa teva. Digues tan sols sí o no. No has vist cap cosa anormal?

Perquè la desaparició ha sigut a Blanes, i sóc jo qui t’està trucant, no tu a mi. Si no t’arribo a trucar, ni tan sols ho sabries. No em carreguis una culpa que no tinc.

El Pare va callar. I mai més no me’n va tornar a parlar. No explico aquesta anècdota per penjar-me cap medalla, sinó únicament per compartir la meva experiència en un tema complicat. Els pares solen servir-se dels fills per venjar-se dels odis que generen els divorcis o les separacions no volgudes. I és que l’Església segueix pensant que el matrimoni és per sempre. I, en realitat, no és el matrimoni que és per sempre, sinó el divorci i el desamor que el provoca. Espero que aquesta meva modesta experiència us ajudi a entendre uns fets de rabiosa actualitat, que la premsa amplifica, però que mai no aporta llum sobre els fets reals.- En això, com en tot, em vaig guiar pel criteri de Joan XXIII, que tenia en molta estima el sentit comú, i que, a més, posseïa el do de “no complicar les coses senzilles, sinó que més aviat procurava simplificar les complicades”.

Vostre: Jaume.- 13-Juny- de 2021