Auschwitz

AUSCHWITZ.

Demà, dilluns de gener del 2020, s’acompleixen 75 anys de l’alliberament -pels aliats- del camp d’extermini dels jueus més gran de la història del segle XX. Calculo, doncs, que el fet va tenir lloc en tal dia com el de demà, però del 1947. Pius XII va tenir un pontificat de gairebé 20 anys (1939-1958). Si un es fixa en les dates, Pius XII encara era Papa quan la guerra civil espanyola -la més incivil de totes les guerres- tocava el seu fi. Va ser el Papa que va beneir-la. No la guerra, segurament, sinó la victòria dels exèrcits nacionals de Franco. O sigui que, segons com es miri, va beneir també el “suposat” motiu de la guerra civil: l’alçament militar de Franco, que -des d’aleshores- va passar a ser el “Caudillo de España, por la gracia de Dios”. Perquè havia “salvat” l’Església de les urpes del comunisme. Això és el que jo he sentit dir des de sempre, però això no va ser així.

El principal perill d’Europa -i no tan sols d’Espanya- no era el comunisme, sinó la virulenta aparició del feixisme, que, en la seva versió alemanya, va donar lloc al nazisme. I amb el nazisme, Hitler, un autèntic monstre. L’últim responsable de l’Holocaust jueu, o sigui: responsable d’un dels més horribles genocidis que han tingut lloc en la Humanitat. El nom de “crims contra la Humanitat” prové del genocidi jueu. La quantitat de dolor humà que va provocar l’Holocaust és difícil -fins i tot- d’imaginar. I això no obstant, el neonazisme és viu. Els neonazis es troben a tot arreu. El perill no és el mal que poden fer, sinó el bé que ells creuen que estan cridats a fer. Són racistes. I en un món que pretén ser global, no hi ha res més universal que l’odi. L’odi per motius tan irracionals com la raça,el color de la pell, la creença religiosa o la tendència sexual… Odis irracionals que, quan esclaten, són com les riuades: s’emporten per davant tot el que troben al seu pas.

------------Pas: ja que en parlo, deixeu-me fer un incís: Quan l’home va arribar a la lluna, el primer que la va trepitjar, va dir la cèlebre frase, que ja duia escrita a la bestreta:

- Un pas petit per l’home, i un gran pas per a la Humanitat.

Com tanta i tanta gent d’arreu del món -i de la meva edat-vaig seguir, amb tremenda curiositat, aquest petit pas de l’home, que era -alhora- un gran pas de la Humanitat. Això ho entenc. Però no ha servit per res. Entenc les paraules, com també les esperances que hi havia posades en l’home que va arribar a la lluna, però no veig el “gran pas” de la Humanitat, que l’arribada de l’home a la lluna preconitzava. No el veig. Potser perquè les coses veritablement importants dels homes no solen ser visibles als ulls. Són avenços de l’esperit humà. Aquesta és la idea que el cardenal Suenens va exposar a la Seu de les Nacions Unides, com a delegat de Joan XXIII, que ja estava greument malalt, i no va voler acudir al dinar de gala que la revista Time Life va preparar per a tots aquells que, fins el 1963, havien sigut portada de l’esmentada revista, encarregada de triar l’home de l’any. Joan XXIII ho va ser l’any 1962, o sigui: l’any en què el concili Vaticà II va iniciar la seva singladura.

Els que em coneixeu, sabeu prou bé l’estima que em mereixen tant el concili, com l’home que el va convocar, el meu estimat Joan XXIII. El bé que ha significat per l’Església l’alè d’aire fresc que el Papa Joan va portar a l’Església només el sabem els que hem sofert persecució per haver defensat aquest gran bé per a l’Església, que va ser el Vaticà II, el concili que no va voler declarar cap més dogma, ni tampoc va voler condemnar cap heretgia, sinó que, més aviat, va contribuir a posar de manifest que la pitjor heretgia era la dels propis catòlics, que no saben veure que l’amor a la persona del Papa -i per extensió del Papat- no és més que un amor idolàtric, que no és bo de fomentar, perquè no porta a Déu, sinó que tendeix a substituir-lo en el cor de milions de creients en l’únic Déu: El Déu del Judaisme, del Cristianisme, del Catolicisme i de l’Islam, en guerra d’uns contra els altres, malgrat les aparences d’ecumenisme que podem veure de tard en tard. Amb un, de Déu, em fem prou i de sobres. No ens en calen més.

Pius XII va tenir la difícil papeleta de guiar l’Església durant els anys més foscos de la Història d’Europa dels últims segles. D’acord. Però això no treu responsabilitat als seus actes, sinó que n’afegeix. Sis anys després de la seva mort, aparegué en les llibreries d’Alemanya l’obra de teatre que Rolf Hochhuth va estrenar a Berlín l’any 1963, l’any en què va morir Joan XXIII. No vaig poder llegir aquesta obra fins l’any 1975, quan ja era al Collell, dedicat a la reforma del col.legi, tal com volia el bisbe d’aleshores Narcís Jubany. No és una obra de fàcil lectura, ni tampoc fàcil de representar. L’obra es titula Der Stellvertreter (“El vicari de crist”, en la traducció castellana). El llibre té unes 700 pàgines. I està tot ell dedicat a explicar l’inexplicable silenci de Pius XII en relació a l’Holocaust dels jueus. La representació d’aquesta peça de teatre va aixecar una enorme polseguera. Va desfer el mite del Papa més gran del segle XX: el Papa icona de la cúria romana. Fins que no fou escollit Joan Pau II, de nom Carol Wojtyla, el primer Papa no italià en més de 500 anys. Va escollir el mateix nom que havia escollit Albino Luciani, Joan Pau I, el Papa que només va ser Papa un mes. Nova polseguera a causa d’una mort tan prematura, i això no obstant, previsible. Patia del cor. Se l’inflaven les cames després de cada cerimònia que presidia. El seu Secretari d’Estat, cardenal Villot, va ser qui se’n va adonar. Una vegada més, vaig llegir tres llibres sobre la seva “misteriosa” mort, per arribar a la conclusió que va morir de mort natural. He tingut per norma, en la vida, llegir abans d’escriure. Informar-me bé, abans d’opinar. Atès que aquesta era la meva feina més coneguda i de major difusió -opinar sobre el fet religiós-, m’hi sentia obligat. Ni abans ni ara, no em poso a escriure sense haver complert la tasca d’informar-me per tal d’informar els lectors. D’aquesta feina, el bisbe Pardo en deia “criticar l’Església”, com si en l’Església no hi hagués res que fos criticable. I la primera cosa criticable ja és aquesta: pensar que no hi ha res criticable, en l’Església.

Situar-se en un imaginari acriticisme és una actitud molt més negativa per a l’Església que la crítica enraonada i ben argumentada. Res no l’ajuda tant, a l’Església, com que tots els que en som ens sentim responsables dels seus actes.

Pius XII va viure sol i va morir sol. La seva va ser una mort molt trista.

I la cúria en va tenir part de la culpa. Pius XII va patir el mal de la infal.libilitat, un dogma declarat per Pius IX, en el transcurs del Vaticà I, un concili inacabat, i el primer escull que Joan XXIII hagué de superar per tal de poder convocar el Vaticà II. “El seu concili no seria -va dir- una continuació del Vaticà I”. No serà dogmàtic ni condemnarà cap heretgia. Serà un concili pastoral, per tal de posar al dia l’Església. El famós aggiornamento que Joan XXIII va postular.

El tema dóna molt de sí, però no voldria allargar.me més del compte. Aterro, doncs, l’article, en la pista de les conclusions.

1ª) El Papa no és el vicari de Crist, ni tampoc el “Representant” de Déu a la terra. Els vicaris de Crist són els pobres i els marginats, en opinió dels Primers Pares de l’Església. Déu no necessita representants. Déu viu en el cor dels homes. I aquest és el seu regne. Deixem-lo regnar en pau.

2ª) Pau a la Terra és el títol de la segona gran encíclica de Joan XXIII. És la primera encíclica que va ser presentada a la ONU (la Seu de les Nacions Unides). Joan XXIII va delegar en la persona del cardenal Suenens la presentació de la Pacem in Terris a la Seu de les Nacions Unides. Va ser molt aplaudit.

3ª) La presentació que en va fer Suenens -líder del vot majoritari del concili, partidari de la Reforma de l’Església- va aplanar el camí de la visita que Pau VI va fer a aquesta Seu, el 4 d’octubre del 1965, l’any de l’acabament del concili. En aquesta visita -de menys de 36 hores-, Pau VI va celebrar una missa multitudinària en el Yankee Stadium, de Nova York, el veritable precedent dels múltiples viatges de Joan Pau II.

4ª) Joan Pau II va ser nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia per Pius XII, cosa que li va permetre assistir al concili. Auschwitz no és lluny de Cracòvia. Mai no he entès que la seva principal fòbia fos el comunisme.

Polònia -la seva terra natal- va estar més anys sota la fèrula del nazisme invasor que del comunisme ateu. I va ser també més criminal el nazisme de Hitler que el comunisme decadent dels últims anys. El mur de Berlín va caure per si sol, no per la fòbia anticomunista del Papa Wojtyla.

5ª) Pius XII va estar convençut d’haver condemnat l’Holocaust. Potser perquè sabia que era condemnable. Per què no ho va fer?

• Per evitar mals majors. A qui? A l’Església. Aquest és el cas. L’Església de Crist no existiria si abans no hagués existit Jesús de Natzaret, el gran oblidat de l’Església de Crist. Jesús era jueu. És així de simple i de senzill.

No és, doncs, el Crist qui va morir a la creu. Sinó Jesús de Natzaret, fill de pares jueus i jueu ell mateix, com també els 12 apòstols. L’únic que va esmenar la plana d’aquest gravíssim error va ser Joan XXIII, que va suprimir -de la liturgia- les pregàries per la conversió dels “pèrfids jueus”, el poble que “va matar Déu”, la llavor de l’odi antisemita.

Vostre: jaume.