SOMRIURES I LLÀGRIMES

SOMRIURES I LLÀGRIMES.

(Crònica d’avui, diumenge, 15 de setembre)

El meu diumenge va començar ahir, dissabte, amb la missa vespertina, en solitari, celebrada en el menjador del meu pis, de cara al mar.

• Missa curta, de llarg abast. Missa anticipada. Gràcies a un canvi de Pius XII, un Papa -paradoxalment- immobilista.

Avui, ningú no se’n recorda, del que va significar aquest canvi. Ben acceptat per uns, mal rebut per altres. Pels mateixos que van donar l’esquena al concili i als grans canvis que aquest va portar a l’Església.

• Senyal evident que la praxis religiosa està feta de rutina.
• La rutina mata l’amor. Per què no hauria de matar la religió?

Després de la missa, victòria del Barça a la lliga. Contra el València.

• He vist el partit acompanyat. Lloat sigui Déu! Quan el fillol vivia amb mi, sempre els vam veure junts, els partits del Barça. Somric. Ha vingut en Roberto, un colombià, de la mateixa edat que deu tenir avui l’Eloi, botxí del fillol. En Roberto té 48 anys. Està casat, té dos fills i viu a Canet de Mar. A dia d’avui, encara està agraït perquè li vaig proporcionar -en el seu dia- la primera feina que va tenir. En un càmping, al costat del càmping on treballava l’Eloi. Sempre diu que, gràcies a aquesta ajuda, es va obrir camí. I jo, quan diu això, sento una llàgrima que es va obrint camí,però l’aturo

On hi ha un somriure, sempre hi sol haver una llàgrima molt a prop. La vida és una barreja de somriures i llàgrimes.

Merescuda victòria del Barça, sense Messi. (Doblement merescuda, per tant). Somric. Obre el marcador, un gol del jugador més jove del Barça, Anzu Fati, nascut a Guinea Bisau, i format en la Masia, la pedrera del Barça. Ve del juvenil. compta tan sols 16 anys. Ha jugat dos partits amb el primer equip. A gol per partit. És la gran promesa del Barça. Ho diu la premsa. No ho dic jo. Jo no goso, perquè em ve a la memòria el fillol. Va arribar amb 19 anys. Buscant un futur millor. I va morir abans de complir els 23. Novament, una llàgrima, que malda per sortir, i que aturo a temps. Amb un somriure, enganyós pels altres, però no per a mi. Cada vegada m’és més costós, enganyar-me, si això és possible, que penso que no. Nova llàgrima, que tampoc deixo que s’obri camí. I tanmateix, és més sincera i real que el somriure.

Ja és diumenge.

• N’estàs segur? Com ho saps?
• Perquè haig d’enllestir l’article pels amics.

Això què vol dir? - Que, si no fos per l’article, no semblaria diumenge. Escriure pels amics i els feligresos, em manté viu. Somric. Sense haver de reprimir una llàgrima. Perquè, això que dic és una veritat com un temple.

• Curiosa paradoxa, en un temps en què el temple no és sinònim de veritat. Deu ser per això que els temples es veuen bastant buits.

Somric amb tristesa. Però sense llàgrimes.

Diumenge sense matí.

- Per què, sense matí?

- Perquè la nit ha sigut llarga, molt llarga. No podia dormir.

Això em recorda una cançó del Pare Duval, pioner de la cançó religiosa de cantautor. Deia així: Per què, Senyor, heu fet la nit tan llarga, tan llarga, per mi? Somric, recordant l’Abbé Duval, que vaig tenir la sort d’escoltar en un dels seus concerts, a París. Conservo un CD. de les seves cançons, però no l’he trobat. Això mateix va passar amb ell: de cop, ningú no sabia què se n’havia fet. Després vam saber -per un llibre que va publicar- que va viure un temps amb els “alcohòlics anònims”. El llibre es titula: “El nen que estimava la lluna”. Ara sí: ara deixo sortir la llàgrima. Perquè jo -sense ser alcohòlic- sóc, també, com aquell nen que volia agafar la lluna en un cove. Idealista, com tots els fills del concili.

Surto a dinar.- Les 16’15.

Podia dinar a casa. Tinc arròs blanc fet, i verdura bullida, però, ¿no hem quedat que era diumenge? Surto amb el temor que no em serveixin dinar, perquè és tard. Entro en el Bar “Centre”, a tres portes de casa. Veig els cambrers a punt de sortir. M’aturo. Em veu l’encarregada.Em pregunta si vull dinar. (Ahir li vaig fer un favor. Està agraïda, veig, per això s’ha anticipat). Somric: Sí, pensava dinar, però sé que és tard. Entra, em diu. Pots dinar, si et conformes amb el que hi ha. La cuina ja és tancada. Gràcies. Entro. El local és buit. La tele, tanmateix, està engegada. A tot volum. El local, doncs, sembla ple a vessar.

• Què està passant?
• Que la selecció espanyola de bàsquet ha quedat campiona del món. Somric. M’agrada veure la gent feliç. Celebren la victòria. Jo també.
• Te n’alegres? És la selecció espanyola.
• Me n’alegro igualment. Celebro la seva victòria. Per què no?

Celebraran, algun dia, els espanyols, una victòria de Catalunya?

• Potser no. El somriure i la llàgrima es barregen. No hi puc fer més.

Aprofito per llegir la premsa.

Malgrat tot, vull estar al dia. M’assabento que no s’ha fet cap progrés per formar govern. PSOE i PODEMOS no es posen d’acord. El poder corromp. Tant al que el té, com al que espera tenir-lo. No somric, ni tampoc ploro. Simplement, deploro que no es posin d’acord. Penso en l’article 155. Que fàcil que va ser, en aquest cas, l’acord!

Llegeixo l’editorial de la Vanguàrdia

Em crida l’atenció una idea. Un periodista -gat vell- diu a un periodista jove: -No escriguis que la teva mare t’estima, sense abans contrastar la notícia. Penso: genial! I tot seguit em pregunto, si el bisbe llegeix el diari.

• Tant de bo, el llegeixi avui, no? Encara que només sigui l’editorial.

Somric, desitjant que sigui així. Però, només de pensar que potser no serà així, se m’escapa una llàgrima.

Vostre: Jaume.