UNA MORT APOTEÒSICA

UNA MORT APOTEÒSICA.- La Columna 339.- 18 d’octubre de 2020

Des del meu punt de vista, la mort que mereix aquest qualificatiu va ser la de Joan XXIII. Continuo, doncs, explicant els meus records de la meva estada a Roma, seguint les Notes del meu “Quadern groc”.

• L’adjectiu pot semblar inapropiat. Però no ho és, si tenim en compte que, la inauguració del concili va ser “apoteòsica”, tal com la vaig descriure en la columna anterior a aquesta.
• És en aquest sentit que cal entendre com apoteòsica la seva mort exemplar. Moria el Papa que més esperances va despertar en l’Església i en el món sencer. Jo era a Roma i em va semblar que el món sencer va plorar la seva mort.

Avui sabem que Joan XXIII ja estava malalt l’11 d’octubre, dia de la inauguració del concili. Ningú no ho hauria dit. Ni Martín Descalzo, el capellà i periodista amb qui vaig compartir la cerimònia de la inauguració del concili i el posterior “col.loqui de la lluna” que va tenir lloc el vespre de l’onze d’octubre de 1962.- Aquell dia vam dinar junts,un cop acabada la cerimònia d’inauguració. Vam dinar en un petit restaurant-pizzeria que hi ha (o hi havia) prop de piazza Navona, una de les places més boniques del món, en opinió de Josep Pla.

• NOTA: Algun dia explicaré la meva amistat amb Josep Pla. Data de finals dels 60 a començaments dels 70, en què un servidor ja era director del Collell. I com que sé del cert que, entre els lectors d’aquestes columnes, hi ha un grapat d’exalumnes del Collell, penso que els hi pot interessar. Fi de la Nota.

Martín Descalzo va acompanyar Joan XXIII en el viatge que aquest va fer -un parell de setmanes abans de la inauguració del concili- al Santuari de Loreto i a la ciutat d’Assís. I va anar en tren, el petit tren del Vaticà, que, en part, recorda el “tren-pinxo” de Banyoles, “fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà”, segons diu una cançó popular -molt coneguda en el seu temps-, que els seminaristes cantàvem sovint.

• Què hi pinten, els barrets de capellà, en la cançó del “tren pinxo”?
• Fan al.lusió als molts capellans que feien ús d’aquest mitjà de transport, que anava de Banyoles a Girona. Sempre hi solia haver capellans de Banyoles i comarca que agafaven el “tren pinxo” per anar a Girona.

El tren del Vaticà era més bonic. La seva instal.lació -per fer el recorregut pels dferents Estats Ponificis- va ser desestimada per Gregori XVI, per raons “obscurantistes”. Quan li ho varen proposar va confondre el terme “ferrocarril” (en francès: chemins de fer), amb chemins d’enfer (camins d’infern), i s’hi va negar en rodó. La instal.lació va ser obra de Pius XI, quan els Estats Pontificis ja havien passat a ser part del nou regne d’Itàlia, però -en virtut dels Pactes de Laterà, entre Mussolini i Pius XI- el govern d’Itàlia es comprometia a vetllar per la integritat del Papa en les seves sortides del Vaticà. La sortida de Joan XXIII, per anar a Loreto i a Assís és -fins avui- la única sortida que es coneix del Vaticà, enllaçant amb amb les vies de tren italianes actuals.

No és casual que, el recentment traspassat bisbe Casaldàliga, també escollís anar a Assís, en visita de pel.legrí, després d’haver complert amb la visita ad limina amb Joan Pau II.

• Joan Pau II va ser Papa des de 1978 a 2005. La polèmica visita ad limina de Pere Casaldàliga va estar precedida per una carta que el bisbe Pere va escriure a Joan Pau II. La data de la carta és del 22 del mes de febrer de 1986. És una carta històrica, i la primera de les “Cartes Marcades”, l’últim llibre publicat pel bisbe Pere, del qual vaig tenir l’honor d’escriure el pròleg, en la versió catalana, editada per l’editorial Claret (l’editorial dels claretians, i claretià va ser el bisbe Pere Casaldàliga). Menciono aquests detalls per tal que es vegi el “canvi” a pitjor que ha tingut lloc en l’Església, després de la mort de Joan XXIII. No he estat mai a la prelatura de Casaldàliga, a Sao Felix do Aragüia, a l’Estat de Mato Grosso, en el cor de l’Amazònia. Ara bé: lamento profundament que el bisbe Pardo i el seu Vicari general hagin condemnat a un servidor a cegues, ignorant la bona relació existent amb el bisbe Pere i la seva influència en la meva decisió personal d’acollir en el meu pis Kekeo, el jove del Brasil que va arribar a Blanes amb 19 anys complerts i va morir quan sols li faltava un mes per complir els 23. Com no haig de ser devot del Papa Joan, que, durant el seu pontificat no va condemnar ningú! (?)

Deia que Joan XXIII ja estava malalt quan va pel.legrinar a Loreto/ Assís. Martín Descalzo em va explicar que, durant tot el trajecte, el Papa Joan va estar dempeus, amb el cap fora de la finestra del tren, saludant i beneint els fidels que s’esperaven -a peu de via- per aclamar-lo i mostrar-li l’estima que professaven a la seva persona: la mateixa que li professem tots els qui vam tenir la immensa sort de conèixer la seva persona i el seu pontificat, curt en anys i llarg en fruits.

La nit del 25 al 26 de novembre, Joan XXIII va patir una greu hemorràgia. I ja no se’l va veure més. Llevat del dia de la clausura de la primera sessió: 8 de desembre de 1962, festivitat de la Immaculada. Per a mi, aquesta festivitat ha sigut sempre molt estimada. No per el dogma, si haig de ser sincer, sinó a pesar del dogma. Per la manera com aquesta festivitat era viscuda en el Seminari. La celebració ja tenia inici la tarda-nit de la vigília, amb el concurs de fanals. Cada finestra, un fanal encès o una vidriera il.luminada, que ocupava tota la finestra. Venia, després, una trobada de tots els seminaristes -els del Major i els del Menor- en el pati del Major, sota la llum d’un immens fanal, que venia a ser l’equivalent d’un foc, en els tradicionals “focs de camp”, que els seminaristes organitzàvem a diari en el Collell, durant l’estiu. Ens reuníem en el Collell -uns quinze dies- per tal que l’estiu no ens fes perdre la vocació. Aquesta era la mentalitat. Dec a la vigília de la festa de la Immaculada la meva petita fama de rapsoda, ja que, cada any, recitava la “Nit de la Puríssima”, de Joan Maragall, davant de tots els seminaristes i dels superiors d’ambdós Seminaris. A Roma, ho vaig trobar a faltar. A títol de compensació, el 8 del desembre de 1962, vaig estar molt atent a l’aparició inesperada de Joan XXIII a l’interior de l’Aula conciliar. Va ser una gran sorpresa per a tots els Pares conciliars. I una mostra més de com Joan XXIII vetllava per la bona marxa del concilii. Els Pares conciliars el van rebre amb grans aplaudiments.

És cert que la primera sessió va acabar sense haver fet públic cap document oficial, però no és menys cert que, el final de la primera sessió, va estar precedit per tres grans ponències, que Joan XXIII va encarregar personalment als cardenals Suenens (4 de desembre), Montini (5 de desembre) i Lercaro (6 de desembre), respectivament. D’aquestes ponències en vaig tenir puntual notícia, i en penso parlar en una altra ocasió. Aquí només diré que, aquell any, Joan XXIII va ser nomenat “Home de l’any” per la revista Time. I com a tal, de tornada de les vacances de Nadal, Joan XXIII va ser portada de la revista Time-Life, i la seva foto era present en tots els quioscos de Roma, cosa que em va produir una immensa alegria. D’altra banda, aquell Nadal del 62 va ser l’any de la gran nevada. El dia de Nadal, Blanes es va despertar completament nevat, un fet insòlit en un poble de la Costa Brava, tan insòlit que no s’ha tornat a donar més. A mi em va semblar que la Naturalesa s’havia unit al concili, i que ens oferia una immensa pàgina en blanc, per escriure -de bell nou- la història de l’Església, neta d’errors i de taques negres.

La mort de Joan XXIII no va tenir lloc fins la matinada del dilluns de Pasqua granada o festa de la Pentecosta. Ni fet exprés per endur-se l’home que havia portat a l’Església una nova Pentecosta. Tota la setmana anterior, la plaça de Sant Pere va ser plena a vessar de fidels de tots els colors que anaven arribant a la plaça per pregar pel Papa en un respectuós silenci, tan compacte, que impressionava al més indiferent. No hi vaig faltar cap dia, com un fidel més entre aquella multitud de fidels que pregaven i que, a voltes, cantaven, No volíem -és evident- que Déu s’endugués el Papa més estimat dels últims segles. Però és prou sabut que Déu no intervé en les coses humanes. De manera que no esperava cap miracle. La qual cosa no vol dir que el meu sentiment d’orfandat no fos gran la tarda del dilluns de Pasqua de Pentecosta, en saber la notícia de la mort de Joan XXIII, que va tenir lloc a les 19’49 h., l’hora en què els monjos caben el res de les “vespres”. A la plaça de Sant Pere vaig plorar en silenci, de genolls, sense tenir consciència del temps. Des d’aquell punt central de la catolicitat, em va semblar que tot el món plorava en aquella hora foscant.

Dos dies després, va córrer la brama que -als capellans i religiosos- se’ns donava l’oportunitat de veure el Papa de cos present, abans no fos exposat en la capella ardent de la basílica de Sant Pere, on estava previst que hi hauria quilòmetres de gent disposada a dir adéu al Papa Joan. En la meva ingenuïtat no vaig posar en dubte aquesta notícia. De manera que, a l’hora de dinar, vaig sortir de la meva residència, cuita-corrents en direcció a la Plaça de Sant Pere. I em vaig trobar que no era l’únic que m’havia cregut aquella brama. A mida que m’acostava a la Via della Conciliazione, cada vegada hi havia més sotanes que corrien en la mateixa direcció. En arribar al “Portone di bronzo” (l’entrada a les dependències del Palau Apostòlic, residència dels Papes), dos guàrdies suïssoss -amb les seves respectives alabardes- ens van barrar el pas. De seguida es va formar un tumult de sotanes. Alguns protestaven. Altres van desistir. Els guàrdies suïssos van restar muts i a la gàbia, indiferents al clamor clerical. Tot d’una, un grup de persones va començar a obrir-se pas entre les sotanes que restaven tossudes davant del Portone di bronzo, tot dient:

• “Ràdio Vaticana, Ràdio Vaticana…” Al conjur d’aquestes paraules, la gent que barrava el pas els deixava passar.

“Aquesta és la meva”, em vaig dir a mi mateix. I, sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig sumar a la fila d’aquelles 6 persones i, amb la mateixa fermesa que elles, vaig estar dient “Ràdio Vaticana”, fins que, sense saber com, em vaig trobar a l’interior del Palau Apostòlic, i em va entrar el pànic: I ara què faig?, em vaig dir a mi mateix, sense saber cap on tirar. No era qüestió de dubtar. Vaig veure una enorme escala de marbre, per la qual hi havia un cert moviment de monsenyors que o bé pujaven o bé baixaven en silenci, i em vaig dir: “Amunt! Molt serà que m’equivoqui”. I vaig començar a pujar l’enorme escalinata, sense saber a quin pis m’havia d’aturar. Per pura intuïció em vaig aturar al segon o tercer pis, no ho recordo exactament, i ho vaig encertar. Lloat sigui Déu!

Vaig entrar en una sala -amb frescos en la pared i el sostre- amb un cadafalch al bell mig, damunt del qual reposava en la pau de Déu el cos embalsamat del Papa Joan, vestit amb els ornaments pontificals. Tot era silenci i pau. Només hi havia un sola persona que el vetllava. Quan aquesta persona -amb sotana ribetejada de vermell- em va veure, em va somriure en silenci i va sortir. Vaig interpretar que va pensar que jo era el relleu que esperava, perquè va sortir en silenci així que va veure que jo em posava de genolls, amb la intenció de pregar. No em va dir res. Jo, tampoc, per descomptat. La sorpresa va ser meva en trobar-me sol en aquella estança. Sol? No del tot. Hi havia en la sala una enorme peana, al capdamunt de la qual hi vaig veure la imatge -en tamany natural- de la Verge de Montserrat. Després vaig saber que aquella imatge va ser portada a Pius XII per una romeria de catalans, amb motiu d’un dels dos anys sants que van tenir lloc en el pontificat de Pius XII. La romeria es va desplaçar en tren a Roma.

En tan bona companyia, el cor se’m va estovar. Com bé diu el “Virolai”, escrit per Mossèn Cinto, “De Montserrat, estel”. Però Déu sap prou bé que la gent sol dir: “De Montserrat, al cel”. Doncs això. Durant més de mitja hora, vaig estar al cel. Pregant i estimant Joan XXIII, el Papa més estimat dels últims segles, i també, per un servidor. Estava molt emocionat. Ho considero una sort immensa. I sé que li vaig prometre que l’estimaria sempre, comptant amb el seu ajut i amb l’ajut de la Moreneta, que era allí sense que jo sabés el perquè. El cas és que hi era. I seguia allà, quan vaig sortir de l’estança, abans que arribés el que m’havia de rellevar. Sé que vaig pensar amb els versos de Bécquer:

• “Dios mío, Qué solos se quedan los muertos!”.

L’última cosa que vaig fer va ser besar els peus del Papa Joan, calçats amb un moquesins daurats. Me’n vaig anar amb recança, però era millor la recança que no que algú em fes fora. No va ser així. Vaig baixar l’escala de marbre amb el cap alt, mirant els quadres de la pared i pensant: Ara sí, que res m’hi fa, si em fan fora o no. Ja he fet realitat el meu somni. Joan XXIII em va acompanyar fins a la porta de bronze, sense que ningú em digués res. En vida, ningú no hauria gosat dir-li res, per la meva gosadia. Després de mort, en canvi, sí. Però, aquella tarda, ell ja era mort, i, malgrat tot, em va protegir.

Vostre: jaume.