A PROPÒSIT DE SANT AGUSTÍ

A PROPÒSIT DE SANT AGUSTÍ, BISBE D’HIPONA.

La vida dels sants conversos -dels que han arribat a sants a partir d’una conversió a la fe cristiana- sempre ha merescut el meu interès. Aquesta setmana he centrat la meva atenció en Sant Agustí, considerat un dels últims Pares de l’Església llatina i de la cultura d’Occident. La seva influència va ser tan gran, que ningú no la posa en dubte. Això no obstant, no estarà de més -penso- oferir-vos algunes reflexions personals que serveixin per temperar els ànims dels excessos d’entusiasme amb què solem acompanyar el nom de Sant Agustí.

Agustí va néixer a Tagaste (una ciutat argelina; avui Souk Ahras). Des de molt jove es va dedicar als estudis de Gramàtica, dels autors clàssics, que són una font de saviesa, de retòrica i de l’art de l’eloqüència. Va estar influït -d’una manera especial- per Ciceró, del qual va llegir un llibre avui poc conegut: Hortensius. De totes aquestes coses ell mateix ens en parla en les seves “Confessions”, sens dubte el seu llibre més conegut i més famós. Tant és així que, aquest llibre passa per ser el fruit més emblemàtic de la seva conversió. És realment així?

No, en absolut. El motiu que va impulsar-lo a escriure les “Confessions” va ser un altre, bastant diferent i, pel meu gust, no menys admirable que el de la seva conversió. La seva conversió va tenir lloc a Milà, l’any 387.

Agustí comptava 33 anys, l’edat de Crist, com se sol dir, però de forma incorrecta, perquè Crist -parlant en propietat- no podia complir anys. El nom de Crist (en grec Cristós, significa l’Ungit, i també el Messies, els dos noms que s’apliquen de forma indistinta al ressuscitat. Els ressuscitats no compleixen anys, perquè -per poder ressuscitar- primer han de morir. Una altra cosa és parlar de Jesucrist, paraula composta de Jesús i de Crist, que hem conegut per la fe en la predicació dels apòstols. Fi de l’excursus).

Agustí, doncs, es va convertir a l’edat de 33 anys. En aquella edat, el seu recorregut vital era molt llarg. Havia estudiat Retòrica a Cartago. I havia ensenyat Retòrica a Tagaste, després a Cartago, on va obrir una Acadèmia d’estudis de Retòrica, i finalment va recalar a la ciutat de Roma, on va ser professor de Retòrica. De Roma va passar a Milà, on va ser professor imperial de Retòrica, sempre la Retòrica, que no era tan sols una assignatura, sino un conjunt de coneixements que, més endavant, serien les Humanitats.

A Milà, Agustí va conèixer el bisbe Ambrós, i va se un fidel oient dels seus magnífics sermons. Els sermons de Sant Ambrós van despertar en el jove Agustí l’interès pels temes bíblics, per l’estudi dels neoplatònics, i per les cartes de Sant Pau. Estem, doncs, davant d’un superdotat, d’un futur geni, que segurament hauria sigut reconegut com a tal, amb conversió o sense. Ara bé: comprenc que la conversió va fer d’Agustí un geni del cristianisme, en un segle -el IV i una part del V- que es caracteritza per l’expansió del cristianisme, que va passar de ser una secta perseguida a ser la religió oficial de l’Imperi Romà, per obra i gràcia de l’emperador Constantí (i més endavant per Teodosi).

On hem de situar, les “Confessions”? La redacció d’aquest llibre, Agustí la va dur a terme entre els anys 397 i 98. Havien transcorregut 10 anys des de la seva conversió. En aquests 10 anys, Agustí ja havia fundat a Tagaste, la seva ciutat natal, un monestir. La vocació d’Agustí er la vida monacal. Viure en comunitat una vida de cèlibe, aquesta era la seva vocació. A tal fi va escriure la seva famosa Regla, de la qual se’n parla poc, perquè la Regla de Sant Benet va ser -posteriorment- la regla que va prevaldre en la vida monacal. Però abans que la de Sant Benet, va existir la d’Agustí, i va tenir una gran influència en els segles anteriors a Sant Benet. La Regla de Sant Agustí es basa sobretot en l’amor fratern. Vida comunitària, fonamentada en l’oració i en l’amor fratern.

Agustí es va ordenar de capellà l’any 391, perquè la comunitat li ho va demanar. Va viatjar fins a Hipona amb la intenció de crear un nou monestir de vida en comú i, de fet, així va ser, però la comunitat d’Hipona ja no el va deixar marxar. Va suplicar a Agustí que s’hi quedés. La raó que van esgrimir va ser que el bisbe d’Hipona, Valeri, ja era molt vell i estava malalt. Necessitava algú que l’ajudés i, qui millor que Agustí?

Agustí va acceptar, a condició de poder viure en comunitat. I així va ser. De seguida se li van unir un nombre important de clergues que van compartir amb ell el mateix ideal de vida cèlibe viscuda en comú. En aquest període de temps, també va fundar la primera comunitat femenina, al capdavant de la qual hi va posar la seva germana. Encara es conserva la carta que Agustí li va escriure amb els principis evangèlics de la vida en comú. Aquesta carta i dos dels sermons de Sant Agustí es consideren avui la base sobre la qual es fonamenta la Regla dels Servents de Déu o Regla de Sant Agustí, que tanta influència va tenir en la vida religiosa d’Occident. Va tenir i té. Perquè entre els seguidors de la Regla d’Agustí cal comptar-hi un nombre important d’altres comunitats de vida activa i contemplativa, com, per exemple, els dominics, sense comptar els “frares agustins” que, en els segles V i VI van ser molt importants. Basti recordar que són agustins l’autor del Kempis (o de la imitació de Crist), i reformistes tan notables com Erasme de Rotterdam i Martí Luter.

L’any 395, va morir el bisbe Valeri, d’Hipona. I tot seguit, la comunitat d’Hipona va nomenar Agustí bisbe d’aquesta diòcesi. Ja no es va moure d’allà durant tot el que li va restar de vida. Va morir en aquesta ciutat el 28 d’agost del 430, quan els vàndals ja havien iniciat la seva invasió. Per cert, van entrar en el Nord d’Àfrica des d’Espanya. Agustí va morir quan els vàndals ja s’havien apoderat de la regió de Numídia, on hi havia la Seu episcopal d’Hipona. Es va estalviar l’horror de la destrucció.

Tornant a les “Confessions”, aquestes van ser escrites a partir de ser nomenat bisbe d’Hipona per la comunitat d’aquesta Seu Episcopal.Les va escriure, doncs, com un acte de sinceritat i un exercici de transparència per part d’Agustí envers la comunitat que l’havia escollit per presidir la Seu episcopal d’Hipona. Si avui coneixem aquesta Seu és gràcies a la importància i la rellevància que va tenir en el seu temps per la presència de Sant Agustí. Hipona es va convertir en un referent. Les visites a Agustí i les consultes eren com un riu inesgotable, un riu d’aigües profundes, que són els més silenciosos i -alhora- els més cabalosos.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

DECLARACIÓ D’INTENCIONS: Per què he parlat, avui, de Sant Agustí i de les seves “Confessions”?

• No per fer-ne la lloança, que ja s’ha fet, ni l’obligat panegíric, que també s’ha fet i que, d’altra banda, es mereix de sobres. La intenció que em guia és una altra:

En primer lloc vull fer veure la importància del “sensum comunitatis”, que va ser un dels assoliments del Vaticà II més rellevants, i que, per desgràcia, va ser anul.lat pel moviment “restauracionista” de Karol Wojtyla i del seu corol.lari Benet XVI. De Karol Wojtyla, no em sorprèn. Penso que va ser escollit Papa sense posseir la necessària formació prèvia, ja que la seva trajectòria vital així ho demostra. Però, en el cas de Benet XVI, aquest argument ja no serveix. El propi Benet XVI ha declarat -sempre i en tota ocasió- que els seus autors de capçalera són Sant Agustí i Sant Bonaventura, les obres dels quals li fan companyia sempre. I si és així, no s’entén el seu zel fonamentalista que el va guiar en els anys en què va ser Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (abans Sant Ofici, i també Santa Inquisició).

SEGON PUNT: No pot ser, doncs, que Benet XVI -Papa emèrit- no sàpiga que, el principal pecat de Sant Agustí, no consta en les seves “Confessions”. Quin és aquest pecat?

• Sant Agustí, de jove, es va casar amb una dona que el va estimar molt. Una dona d’origen plebeu, o sigui: d’una classe social inferior a la d’Agustí. Sobre aquesta dona, les biografies canòniques de Sant Agustí, o no en parlen o, si en parlen, l’anomenen la “concubina” d’Agustí. No em sembla un apel.latius escaient. Agustí va viure en companyia d’aquesta dona bescantada uns 14 anys. Fruit del seu recíproc amor va ser un fill que van tenir en comú. El fill va ser batejat el mateix any en què ho va ser Agustí. El nom que li va ser imposat és “Adeodato” (que vol dir: “donat per Déu”).

Repudiar la seva esposa -malgrat que, segons tinc entès, hi tenia dret- va ser el principal pecat del futur Sant Agustí. Es diu que en la seva decisió hi va influir d’allò més la seva mare Mònica (avui Santa Mònica). No ho sé. El cas és que, Agustí, poc amant del matrimoni, na va ser capaç d’aguantar els dos anys d’espera obligats per poder contraure un nou matrimoni amb la dona que la seva mare li havia reservat. I, segons el propi Agustí explica, es va procurar la companyia d’una altra dona, no per contraure matrimoni amb ella, sinó perpal.liar el dolor que sentia per l’absència de la seva primera muller. I segurament, per fer més curta l’espera del desitjat i anhelat segon matrimoni.

Des d’un punt de vista evangèlic, no hi ha dubte que aquest va ser el principal error (o el principal pecat) d’Agustí. Jurídicament parlant, sembla ser que el Dret romà considerava el refús de la muller un dret, quan la unió era entre dues persones de classe social diferent. Era vist com un error que podia ser legalment esmenat. Però aquest no era el cas d’Agustí, perquè confessa que toba a faltar la mare del seu fill. D’altra banda, la conversió d’Agustí li havia d’haver proporcionat una nova visió de la seva primera muller, més en consonància amb els valors evangèlics. Agustí podia haver sigut un bisbe casat, i aquest fet hauria marcat el rumb de l’Església de forma ben diferent al rumb que va prendre. Alguna cosa hi va tenir a veure, en tot això, la filosofia maniquea imperant en aquells anys (maniquea, de Mani, el seu fundador). L’oposició entre l’esperit i la carn es va començar a consolidar en els segles IV i V, quan el Cristianisme ja era la religió de l’Imperi. Els aspirants a la santedat preferien la vida eremítica, pel que aquesta té d’allunyament del món i de renúncia als plaers de la carn. Sant Agustí, tanmateix, té el mèrit d’haver iniciat una segona via de santedat: la vida cèlibe, viscuda en comú, i lliurada al servei de l’Església. Agustí va definir molt bé els límits de l’autoritat al capdavant d’una comunitat (on hi trobem la figura del prior) o al capdavant de la comunitat diocesana -l’equivalent del terme ecclesia- on hi ha el bisbe (del greg epi-scopus, vigilant). Deixo a la consideració dels meus lectors si va ser o no un gran error esmenar la doctrina del Vaticà II i desoir el clamor dels Pares conciliars que, per dues vegades, van demanar la “canonització” per aclamació de Joan XXIII, el Papa que propiciar el retorn als orígens de l’Església Catòlica, en un moment en que aquest retorn semblava impossible. I tanmateix, va ser real, però per poc temps.

Vostre: Jaume.- 28-II-021