ELOGI DE LA BONA FE

ELOGI DE LA BONA FE.

En la història de la Humanitat, no ha existit mai un poble que no hagi tingut fe. I això no obstant, els pobles han viscut en un estat de guerra permanent: uns contra els altres. Això vol dir que “els altres” han sigut vistos com enemics potencials dels primers, dels uns. Però aquests han de saber que “els altres” també els veuen a ells com els altres, com els diferents. Aquest és el motiu pel qual els primer cristians van ser perseguits pels emperadors romans. Les grans persecucions tenen nom d’emperadors. Noms com ara Neró, Domicià, Deci, Valerià i -sobretot- Dioclecià. El primer i l’últim -dels que he esmentat- van ser els més violents.

• Per què van perseguir els cristians?

• Perquè eren diferents.

• Diferents en tot: en la seva manera de ser i la seva manera d’obrar. En les seves virtuts i en els valors que defensaven. Una religió, al capdavall, no és altra cosa que un sistema de virtuts i de valors. De virtuts que són tingudes per molt valuoses, i de valors que són tinguts per virtuts. El cristianisme, en això, no és diferent de les altres religions. El que té en comú amb les altres religions és, precisament, el que té de sistema. I el que té de diferent, són les virtuts que valora i els valors que fomenta.

Quines són les virtuts específicament cristianes?

• La caritat.- El cristià creu en la força de la caritat, la virtut que tot ho comprèn, tot ho perdona, no busca el seu propi bé, sinó el bé de l’altre; i com que l’altre són tots, el cristià té una gran predisposició a contribuir al bé comú.

Aquesta és, si més no, la imatge que tenim dels primers cristians. Es reunien entre ells per celebrar el memorial de la vida i la mort de Jesús. Esperaven l’arribada d’un apòstol per poder escoltar dels seus llavis les coses que havia fet Jesús, no menys que les coses que havia dit. D’aquesta predicació dels apòstols, en vingueren -anys més tard- els evangelis canònics, anomenats així per diferenciar-los dels altres evangelis, anomenats “apòcrifs” (o sigui: no reconeguts per l’Església).

Amb la paraula “Església” comencen els problemes. Església és una paraula grega que significa “comunitat”, “reunió”, “assemblea”. Les primeres “comunitats” (o “reunions”) de cristians -vistes des del present- eren la primitiva “església”. Cada comunitat era una “església”. I cap d’elles no era tota l’Església. Aquesta concepte no va aflorar fins força després de la fi de les persecucions. O sigui: a partir de l’Edicte de Milà (313), per mitjà del qual Constantí va decretar la fi de les persecucions. No tan sols a Occident, sinó que també a l’Orient. A Milà hi va anar en companyia del seu cunyat, Licini, co-emperador de la part oriental de l’imperi romà. Constantí havia fet que Licini es casés amb la seva germana. D’aquesta manera, tot el poder imperial quedava en mans de la família. Els dos punts cabdals de l’Edicte de Milà foren: 1) Assegurar la llibertat de consciència i de culte a tots els cristians, ni més ni menys que a tots els altres ciutadans romans. En això no va fer cap distinció. 2)

Va ordenar -al mateix temps- la restitució immediata als seguidors del Crist dels béns que se’ls havien confiscat. Això em deixa molt pensatiu. Perquè sempre havia cregut que, els primers cristians no posseïen béns propis; tot el que posseïen, ho posaven en comú. Això també forma part de la “bona fe”.

La “bona fe” no seria digne d’elogi, si no anés acompanyada de la “bona voluntat”. No faig, doncs, l’elogi de la ingenuïtat, sinó de la bona voluntat que ens mou a fer bones obres. Si l’arbre es coneix pels seus fruits, el cristià es coneix per les bones obres que practica. La fe sense les obres és una fe morta. No ho dic jo, ho diu Sant Pau. El catecisme de l’Església catòlica ensenya que les obres de misericòrdia són catorze. És la primera cosa que vaig aprendre del catecisme, quan encara no tenia l’edat d’assistir a la catequesi. I no les vaig aprendre a Blanes, sinó a Tosos, un poblet de la província de Cariñena, on va néixer la meva mare. Era la penúltima d’onze germans. De molt jove, els seus pares (i també els meus avis materns, que no vaig arribar a conèixer) la van enviar a Barcelona, amb l’encàrrec de cuidar una seva tia, que vivia sola, i a la qual tampoc no he tingut el gust de conèixer. Les obres de misericòrdia me les va ensenyar el rector de Tosos. A aquest poblet s’hi arribava amb un autocar de línia que sortia de Saragossa. Feia moltes parades. Els meus pares m’hi van enviar en els anys immediatament posteriors a la guerra civil. Jo encara no sabia llegir. El rector del poble era un capellà gran i venerable que vestia sotana i bonet, un barret clerical amb quatre punxes. Solia venir a casa de la meva tia (la germana més gran de totes les que tenia la meva mare), perquè aquesta -la tia Bernarda, com si fos un personatge de Lorca- estava casada amb l’alcalde del poble, l’oncle Mateo.

Els meus pares em van enviar a Tosos per tal que no passés gana. Passar gana, en aquells anys, era una cosa molt freqüent. Es passava més gana en les ciutats i en els pobles grans, que en els petits, sobretot si aquests eren pobles preferentment agrícoles, perquè vivien dels “fruits de la terra i del treball dels homes i les dones”. (Imagino que aquestes paraules us són familiars).

Tal com us deia, el rector de Tosos venia a veure el meu oncle -l’alcalde del poble- gairebé cada dia. Durant aquella meva llarga estada a Tosos, vaig aprendre a fer d’escolà. La missa era en llatí, i les respostes de l’escolà, també. Aquell benaurat rector va tenir la paciència d’ensenyar-me a fer d’escolà i, a més d’això, em va fer aprendre de memòria les “obres de misericòrdia”, les quals, quan algú de la família me les preguntava, les amollava a raig, com si la meva boca fos el canó d’una metralladora. Això que dic succeïa sobretot a Blanes, on, de tornada de la meva estada a Tosos, més vegades em vaig sentir pressionat a dir el que havia après de memòria a Tosos. Les deia en castellà, que era com les havia après. I la gent gran, que me les preguntava, reia. No sé si pel fet de dir-les de memòria o si pel fet de dir-les en castellà. Tant se val! La bona fe és aquella que no es preocupa per aquestes coses. El mal és que la bona fe dura molt poc. És la fe innocent. La fe que no té cap mica de malícia. Tampoc no és militant. No forma part de cap milícia. Una part de mi, ha conservat aquesta “bona fe”. D’aquesta fe en va venir la lletra de la cançó: “El rostre del germà”. La vaig escriure al cap de poc d’arribar a Girona, a petició de l’organista de la catedral (Mn. Frederic Pujol). Aprofito per agrair als meus feligresos que aquesta sigui una de les cançons que més vegades han cantat. Això demostra que són gent de bona fe.

Què serà de nosaltres el dia que la poca “bona fe” que encara queda, s’acabi! Prefereixo més no pensar-hi i seguir escrivint amb la millor bona fe. Sempre hi haurà algú que en tregui algun tipus de profit, per petit que aquest sigui. Per mi que no quedi. He sigut víctima de la mala fe i és un mal tan dolorós, que no el desitjo per ningú. És tot el que puc dir en favor de la bona fe. El tema no dóna per més.

En el moment d’acabar, m’ha vingut a la memòria una imatge que us la vull traslladar. Una de les menges preferides per mi, en aquells anys de la postguerra, eren “las migas de pan fritas”, acompanyades d’un raïm negre, de grans molt molsuts i pell gruixuda, que es deia: “uva de cojón de gato”, una delícia d’aquell paradís perdut de la innocència.

Vostre: Jaume. 3-X-21