Embedded Files
RECORDS DELS MEUS ANYS A ROMA
(per a vosaltres, amics i feligresos)
Vaig arribar-hi a finals de setembre del 1962, recent ordenat de capellà. M’hi va enviar el bisbe Cartanyà, el bisbe que em va ordenar. Ja no el tornaria a veure, perquè va morir mentre jo era a Roma. El bisbe Cartanyà no va assistir al concili per raons de salut. Em va enviar a Roma a estudiar Teologia Dogmàtica, a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, que estava en mans dels jesuïtes i era considerada la millor del món. En la breu conversa que vaig mantenir amb el bisbe, li vaig preguntar:
- Senyor bisbe: en lloc de teologia, no podria estudiar literatura? Només li ho pregunto.
El bisbe s’hi va rumiar un moment, Després em va dir:
- Estic al corrent de les teves aficions literàries. Encara guardo el poema que em vas dedicar en les meves Noces d’Or de capellà. Però, el meu desig és que, primer, facis la llicenciatura en teologia. Després, en tornarem a parlar. D’acord, xiquet? (El bisbe Cartanyà era de Tarragona. D’aquí el “xiquet”).
- D’acord, senyor bisbe. Gràcies!
Ja no vaig tenir ocasió de tornar-ne a parlar. Però sempre li he agraït que m’hagués enviat a Roma, i el mateix dic del rector del Seminari, Damià Estela, i dels professors que hi van contribuir amb els seus informes, perquè vaig anar a Roma amb una petita beca, no per pròpia iniciativa, sinó enviat a Roma oficialment. I això ho vaig viure com una gran responsabilitat. Content i agraït.
Aquesta va ser la primera i única vegada que hi vaig anar en tren. Un tren semiexprés, fletat per a ús exclusiu de capellans de tota Espanya. Era l’any de la inauguració del concili, i crec que aquest va ser el motiu que va fer possible arribar a un acord amb RENFE. El bitllet era col.lectiu, i el preu bastant assequible. Un tren carregat de sotanes fa pensar en els trens de la mort, que transportaven jueus als camps d’extermini. Per a mí, però, aquell tren em portava a la vida; a un canvi de vida bastant radical. No sabia dir fins a quin punt, però ho intuïa.
D’aquesta experiència, en va venir -al cap d’un any- la lletra de la cançó “Un Glop” * , amb la qual Mn. Taulé i jo vam guanyar el Primer Premi en el Tercer Festival de la Cançó catalana, que es va celebrar a Selva del Camp (Tarragona). Tercer i últim festival, perquè, a partir del tercer, el règim franquista va prohibir el festival de la Cançó Catalana, que va néixer en resposta a les dificultats que Catalunya trobava de participar -amb una cançó catalana- en el Festival de la Cançó Mediterrània. La única vegada que hi va participar -després de molts estira i arronses- va ser amb la cançó “Se’n va anar”, interpretada per Raimon i la Salomé. I va resultar guanyadora. Raó per la qual, van prohibir la participació catalana en l’esmentat Festival. Cosa que, de retop, va ser la causa de crear un festival propi: o sigui, de cançó catalana, exclusivament. Mn. Taulé era de Sabadell. Estudiava música a Roma, però ens vam conèixer abans d’anar a Roma, perquè Mn. Taulé, abans d’entrar en el Seminari, estiuejava a Blanes. Vull dir que va ser fàcil posar-nos d’acord.
“Un Glop” comença així: Obre els teus ulls i mira: Som al matí, matí vermell d’un altre dia. La vida, amics, la vida ens crida. Serà un glop, un glop només la nostra vida. Cal que diguem -ben fort, ben clar-, el que volem i el que estimem sense esperar demà. La vida, amics, la vida ens crida...etcètera.”
Avui em pregunto perquè vaig escriure això de: “Obre els teus ulls i mira: Som al matí -matí vermell- d’un altre dia”. Per què, vermell? Vermell era el color dels rojos, dels comunistes. Però també el color dels gairebé 2.500 porporats que vaig trobar a Roma, en les dates de la meva arribada, les dates prèvies a la inauguració del concili convocat per Joan XXIII (11 d’octubre del 1962). Vaig quedar parat. Anès on anès, hi havia algun bisbe. En les cafeteries, les pizzeries, les llibreries, el transport públic… A tot arreu hi havia algun bisbe, amb qui poder parlar. Un bisbe assequible, perquè, com que eren tants, gairebé agraïen que algú els reconegués i els donés conversa. A mi em va fer l’efecte que, la massiva presència dels bisbes era com el desembarcament dels aliats a les platges de Normandia, en versió eclesiàstica. Flipava per un tub.
Entre els primers amics que vaig fer, en vull destacar dos, per la importància que van tenir en aquells anys. Un, era en Ricard Torrents, capellà de Vic, cinc o sis anys més gran que jo. Molt intel.ligent. Estava estudiant ciències bíbliques, la més llarga i la més difícil de les carreres eclesiàstiques. Li vaig caure en gràcia, i em venia a buscar a la meva habitació per jugar a ping-pong. Fèiem una partida rere l’altra. En Ricard havia traduït al català el llibre “Pregàries”, de Michel Quoist, un llibre que va canviar la nostra manera de pregar. I un llibre que em va salvar d’entrar en l’Opus Dei. Sí,perquè, dos anys abans d’ordenar-me de capellà, vaig fer una tanda d’exercicis espirituals dirigida per un Mossèn de la Casa Missió de Banyoles, que era de l’Opus. Ho va fer molt bé, la veritat sigui dita. Però, no sé perquè, es va fixar en mi amb la intenció de captar-me per a l’Obra de Monsenyor Escrivà de Balaguer. I em venia a veure en el Seminari, en les estones d’esbarjo, quan menys m’ho esperava. Els companys de curs,així que el veien entrar, em deien:
- Jaume: Tens visita.- Visita, de qui?- Del diví espòs.Allà el tens. T’està esperant.- El problema era que jo ja tenia director espiritual: el del Seminari, que, a mi, ja m’anava bé. Si la primera vegada que em va venir a veure en el Seminari, li hagués dit: “no, gràcies”, el problema s’hauria acabat. Però no li ho vaig saber dir. I després, ja era tard. Perquè el Mossèn, cada vegada estava més il.lusionat, i ja ho donava per fet. I en això, anava errat. No entenc que no ho veiés. El Mossèn volia controlar les meves lectures. I encara més: “Les Pregàries”, de Quoist, que ell no veia amb bons ulls, em va donar permís per comprar-lo, a condició que el comprés en la llibreria “Empúries”, que era propietat de l’Opus. I en la llibreria, les vegades que hi vaig anar, sempre em van donar la mateixa resposta: “Ens ha d’arribar. El tenim demanat”. Fins que un dia, jo mateix vaig veure un exemplar en les estanteries de darrere el taulell. I ja no hi vaig tornar més. És més: vaig dir al Mossèn: “Deixem-ho córrer. Ja en parlarem més endavant”
Ni mai que ho hagués dit! Quan tot just feia una setmana que m’havia instal.lat en la meva residència per a capellans, a Roma, sento un truc a la porta de la meva habitació. Qui deu ser?, em vaig preguntar. Obro la porta i -sorpresa!- era ell, el capellà gironí de l’Opus, i la seva indeclinable vocació de ser el meu director espiritual. Portava un casc d’anar en moto posat i un altre a la mà.
- Anem a fer una volta amb moto, que et vull ensenyar una cosa que sé que t’agradarà molt. I et vull presentar una persona que té molt d’interès a conèixer-te.- (Em vaig quedar sense paraules). Al cap de cinc minuts, ja anava de paquet dalt de la seva “Vespa”, amb el casc posat. Crec que era la primera vegada que duia un casc posat. Li vaig preguntar:
- Què hi fas, a Roma?
- El mateix que tu: estudiar.
- Estudiar? Vius a la residència?
- No. Visc en una parròquia. Estic acabant la tesi. No vaig a classe, només m’haig de veure amb el professor de la Gregoriana que dirigeix la meva tesi.
Feia una tarda assolellada. Voltar en moto era una delícia, perquè, a banda de no tenir prou ulls per veure la Roma monumental, la densitat del tràfic, habitual en els carrers de Roma, no ens va afectar en cap moment. Fins que el centre de Roma va quedar enrere, i ja no sabia on érem ni on anàvem.
- És molt lluny, el lloc on anem?
- Una mica. Tu sol no hi sabries anar. Per això t’he vingut a buscar.
- Entenc.
Per fi vam arribar. El mossèn va aparcar la seva “Vespa”, nova de trinca, davant d’un casalot immens i senyorívol. Em va estranyar que no la lligués a una cadena, com era habitual a Roma. No tens por que et robin la moto?, li vaig preguntar.
- No, en absolut. Som a la part alta de Roma. Aquí només hi viu gent rica. (Ja es nota, vaig pensar. I és clar:els rics no roben, s’entén).
Vam entrar en l’immens casalot. No tenia ni idea del lloc on érem.El casalot semblava buit. Els nostres passos ressonaven.
- No hi viu ningú, aquí? (El mossèn va somriure)
- Hi viu més gent de la que et penses.
- Doncs, no ho sembla. No tinc ni idea del lloc on m’has portat.
- De seguida ho sabràs.
Vam pujar una escala solemne, ampla, una escala de marbre...Fins que el Mossèn es va aturar en una replà,davant d’una porta magnífica. La va obrir i em va cedir el pas.
Era una capella rutil.lant, amb tots els llums encesos, i un sol capellà resant, en el tercer banc. El Mossèn em va fer un senyal, que volia dir: “Segueix-me”. Així ho vaig fer. El Mossèn va anar fins el primer banc, davant per davant de l’altar major. Es va agenollar i va ajuntar les mans en actitud de pregària. El vaig imitar (més o menys). Se’m va fer estrany observar que la base de l’altar era un gran sarcòfag de vidre, completament buit. El mossèn, quan va acabar de pregar, em va dir:
- Aquí és on serà enterrat el “Pare”.
- El pare, de qui?, li vaig preguntar, sorprès.
- El Pare Fundador de l’Opus Dei, em va contestar. T’he portat a un lloc que molt poca gent coneix: “La Casa Mare del Pare”, em va dir, i es va quedar tan ample.
En sortir de la capella, el Mossèn em va explicar quatre coses, i, de cop i volta, em va fer entrar en un locutori (o sala d’espera) i em va dir: D’aquí a una mica et vindrà a buscar la persona que et vol conèixer, i que sé que t’agradarà.És el millor director espiritual de la casa. És valencià. Jo haig de marxar, perquè tinc missa vespertina a la meva parròquia. Abans, però, parlaré amb ell. Li deixaré dit que et torni a la teva residència. Ok?
- OKey, Mac-Ey. - I el Mossèn va desaparèixer.
Vaig estar esperant el valencià més d’una hora, sol en aquella saleta, que, no per bonica, deixava de ser -per mi- una presó. No gosava moure’m per por que, si sortia, no arribés el valencià i jo no hi fos.
Quan ja feia dues hores que m’esperava, la porta de la saleta es va entre-obrir i un mossèn -que devia ser el valencià- em va dir:
- Ets en Jaume, no? Perdona’m pel retard. (i de la porta estant, sense acabar d’entrar, em va dir). Em sap greu, però avui no podem parlar. Haig de marxar, però ja! Perquè faig tard. Espero que ens veurem un altre dia. Disculpa’m, sents? Adéu. Ciao.
I se’n va anar. Vist i no vist. I ja em teniu a mi buscant la sortida, com si això fos fàcil. Un cop vaig ser fora, em va entrar el pànic. Ja era fosc. I no tenia ni punyetera idea del lloc on em trobava. Per fi vaig veure passar una senyora. I la vaig cridar.
- Disculpi, senyora. Em pot dir, sisplau, en quin lloc estic. M’he perdut, sap? Haig d’anar al centre i no sé si hi ha alguna línea d’autobús que m’hi porti. Em pot orientar?
Sort, d’aquella senyora!
Escrivà de Balaguer no va morir fins el 1976. Però en el 62, ja tot era a punt per rebre les seves despulles. Ja era sant -i rebia el culte que reservem als sants- catorze anys abans de morir. Sempre he pensat que, aquell sarcòfag de vidre, que quan el vaig veure era buit, podia ser per aquella bona senyora anònima, que no sols em va orientar, sinó que em va acompanyar fins a la parada de bus que necessitava agafar . No em va deixar a l’estacada, sino que, ben al contrari, abans de separar-nos, va dir al conductor que -sobretot!- em fes un avís quan havia de baixar per agafar una altra línea, la que em portaria fins al centre de Roma. Vaig arribar a la meva residència extenuat.
Al cap de poc de ser a la meva habitació, es va presentar en Ricard:
- Es pot saber on eres, Jaume? T’he estat buscant per la partida, i ningú no m’ha sabut dir on eres. Què t’ha passat?
- Si t’ho dic, no t’ho creuràs. I li vaig explicar el que m’havia passat.
- Això et passa per ser massa bon noi. Saps què? Si aquest mossèn que dius torna per aquí, m’avises. I jo ja m’encarregaré d’ell. No pateixis, que si ho fem així, no et tornarà a amoïnar.
Aquest era en Ricard. Un altre dia, parlaré de com em vaig fer amic d’en Martín Descalzo. I més anècdotes sobre en Ricard, ja que, des d’aquell dia, va passar a ser el meu director espiritual, a Roma. El meu amic i conseller. Com ja es veurà.
Vostre: Jaume.
* ESCOLTA LA CANÇÓ UN GLOP
Google Sites
Report abuse