L’octubre s’acaba. S’acomiada amb temperatures baixes, amb pluges i fred. I ens convida a mirar endavant. I el que tenim al davant són dues festivitats: Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts. D’aquí ve que Joan Maragall -el poeta de la paraula viva- dediqués un poema als Funerals Novembres, així, en plural, tal com sona.
Carpe diem: Gaudeix del dia present. O bé: Aprofita el present.
Per a Joan Maragall, poeta d’instint cristià i d’esperit franciscà, un dia de vida és vida. Aprofita el temps mentre puguis. Retorna alegre al teu combat. La vida és un combat (en grec: agonia). Un combat contra la mort. Anomenem agonia als últims instants de la vida. Però, ben mirat, els últims dies -o fins i tot l’últim dia- són part del combat contra la mort.
El combat no és contra la mort. El combat és apostar per la vida.
Apostar per la vida és apostar per la santedat.
Què és la santedat? Una vida perfecta, sense defectes? No, una vida inspirada en l’amor al pròxim. Una vida inspirada en la caritat, la més alta de les virtuts, la més preuada, l’única virtut capaç de donar sentit a la vida: la pròpia i la dels altres. Un món millor és un món on la caritat sigui la norma i la pauta de conducta. On hi ha caritat, allí hi ha Déu. On no hi ha caritat, no hi busquis Déu. Déu és amor. Déu és caritat.
El senyal de l’arribada del Regne de Déu és l’arribada de la justícia de Déu. D’un Déu que -per Jesús, el nostre Mestre- és Pare. L’oració per excel.lència dels cristians és el Pare Nostre, Pare de Tots, Pare comú, de la Humanitat sencera. Déu no discrimina ni fa accepció de persones. Déu és amor o l’Amor (amb majúscules) és Déu. Tant se val!
Tant se val perquè l’ordre dels factors no altera el producte. Només s’arriba a un món millor pel camí de l’amor al proïsme.
Aquesta paradoxa ens porta a les Benaurances. Jesús proclama una felicitat que no és comú. No és la felicitat en voga. Ja no ho era en temps de Jesús. D’aquí ve que les “benaurances”, segons Mateu, estiguin precedides pel verb instruir. Jesús instruïa els seus deixebles -i la multitud que l’escoltava- amb amb aquestes paraules:
Vist així, els funeral novembres no deixen de ser una invitació a la vida. Una vida de fe, esperança i caritat, tres virtuts que no van lligades al Temple, almenys no necessàriament. Però és que la noció de Temple, gràcies al Vaticà II, el concili del Papa Joan XXIII, s’ha ampliat més enllà del concepte d’Església, en sentit estricte. L’Església -del grec ecclesia, que vol dir comunitat- és el poble de Déu que camina, és la comunitat dels fidels. Comunitat és comunió d’interessos. La vida cristiana, doncs, no es viu en solitari, sinó en comunitat.
El mateix cal dir de la santedat: no és un ideal que es visqui en solitari, sinó en la comunitat. En cada església local, o en cada comunitat hi ha l’Església sencera, l’Església universal, la comunitat de tots els creients.
Avui, doncs, reunits en comunitat de fe, esperança i caritat, recordem la nostra germana Teresa, el nostre germà Xavier i el nostre amic Josep Maria, els darrers traspassats, i, amb ells, els difunts de les vostres famílies, amb independència de la relació que tinguessin amb la nostra comunitat. Feliços els qui estan (o han estat) de dol, perquè seran consolats, en primer lloc per Jesús, en la intimitat dels seus cors, i per la nostra comunitat, amb un sentiment de germanor i amb un desig de pau i sincer condol.
Vostre: jaume.- 28-Oct.- 2018.