L’octubre s’acaba. S’acomiada amb temperatures baixes, amb pluges i fred. I ens convida a mirar endavant. I el que tenim al davant són dues festivitats: Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts. D’aquí ve que Joan Maragall -el poeta de la paraula viva- dediqués un poema als Funerals Novembres, així, en plural, tal com sona.

• Per què “funerals novembres”?
• La resposta està en el poema, el qual, paradoxalment i a desgrat del títol, és un cant a la vida. Un remake del Carpe diem, horacià.

Carpe diem: Gaudeix del dia present. O bé: Aprofita el present.

Per a Joan Maragall, poeta d’instint cristià i d’esperit franciscà, un dia de vida és vida. Aprofita el temps mentre puguis. Retorna alegre al teu combat. La vida és un combat (en grec: agonia). Un combat contra la mort. Anomenem agonia als últims instants de la vida. Però, ben mirat, els últims dies -o fins i tot l’últim dia- són part del combat contra la mort.

• Un combat que tenim perdut a la bestreta?
• Sí i no. Podria ser -també- un combat que tenim guanyat a la bestreta. Depèn únicament de com interpretis el combat...

El combat no és contra la mort. El combat és apostar per la vida.

Apostar per la vida és apostar per la santedat.

• Què tenen en comú aquestes dues celebracions: Tots Sants i el record de tots els difunts?
• Tenen en comú que tots són ja difunts. I també que hi ha més sants difunts no reconeguts que sants en el santoral, a pesar que els del santoral són incomptables. Més incomptables són, encara, els justos de tots els temps, que han viscut en la gràcia de Déu. Recordem la dita:
• Tots els dies són sants pels qui viuen en estat de gràcia.
• La gràcia és un do que Déu no nega a ningú. Un do gratuït.
• Qui gosarà dir que els nostres fidels difunts no han sigut sants?
• Amb raó aconsellava Jesús: No jutgeu i no sereu jutjats… Sabia molt bé perquè ho deia.

Què és la santedat? Una vida perfecta, sense defectes? No, una vida inspirada en l’amor al pròxim. Una vida inspirada en la caritat, la més alta de les virtuts, la més preuada, l’única virtut capaç de donar sentit a la vida: la pròpia i la dels altres. Un món millor és un món on la caritat sigui la norma i la pauta de conducta. On hi ha caritat, allí hi ha Déu. On no hi ha caritat, no hi busquis Déu. Déu és amor. Déu és caritat.

• Creure en Déu és creure en l’Amor infinit. L’amor que tot ho pot i tot transforma.

El senyal de l’arribada del Regne de Déu és l’arribada de la justícia de Déu. D’un Déu que -per Jesús, el nostre Mestre- és Pare. L’oració per excel.lència dels cristians és el Pare Nostre, Pare de Tots, Pare comú, de la Humanitat sencera. Déu no discrimina ni fa accepció de persones. Déu és amor o l’Amor (amb majúscules) és Déu. Tant se val!

Tant se val perquè l’ordre dels factors no altera el producte. Només s’arriba a un món millor pel camí de l’amor al proïsme.

• “La glòria de Déu és l’home vivent “ , afirma Sant Ireneu.
• On queden, aleshores, els difunts?
• Els difunts es mantenen vius en el record i en la pregària. Per a un cristià , els difunts segueixen vius en el cor, l’epicentre de l’amor.

Aquesta paradoxa ens porta a les Benaurances. Jesús proclama una felicitat que no és comú. No és la felicitat en voga. Ja no ho era en temps de Jesús. D’aquí ve que les “benaurances”, segons Mateu, estiguin precedides pel verb instruir. Jesús instruïa els seus deixebles -i la multitud que l’escoltava- amb amb aquestes paraules:

• Feliços els pobres en l’esperit… Feliços els que estan de dol… Feliços els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els pacífics… Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, perseguiran o calumniaran...Alegreu-vos-en i feu festa. Perquè la vostra recompensa serà gran.

Vist així, els funeral novembres no deixen de ser una invitació a la vida. Una vida de fe, esperança i caritat, tres virtuts que no van lligades al Temple, almenys no necessàriament. Però és que la noció de Temple, gràcies al Vaticà II, el concili del Papa Joan XXIII, s’ha ampliat més enllà del concepte d’Església, en sentit estricte. L’Església -del grec ecclesia, que vol dir comunitat- és el poble de Déu que camina, és la comunitat dels fidels. Comunitat és comunió d’interessos. La vida cristiana, doncs, no es viu en solitari, sinó en comunitat.

El mateix cal dir de la santedat: no és un ideal que es visqui en solitari, sinó en la comunitat. En cada església local, o en cada comunitat hi ha l’Església sencera, l’Església universal, la comunitat de tots els creients.

Avui, doncs, reunits en comunitat de fe, esperança i caritat, recordem la nostra germana Teresa, el nostre germà Xavier i el nostre amic Josep Maria, els darrers traspassats, i, amb ells, els difunts de les vostres famílies, amb independència de la relació que tinguessin amb la nostra comunitat. Feliços els qui estan (o han estat) de dol, perquè seran consolats, en primer lloc per Jesús, en la intimitat dels seus cors, i per la nostra comunitat, amb un sentiment de germanor i amb un desig de pau i sincer condol.

Vostre: jaume.- 28-Oct.- 2018.