INCERTS COMICIS

INCERTS COMICIS. 10 de novembre, del 2019..

Ja falta poc per les 4 de la tarda, l’hora que tinc previst anar a votar. He preparat el meu vot a consciència. El meu vot és la meva veu. Veu ofegada, ja ho sé, per forces majors, però és la meva i no tinc millor manera de fer-la sentir enmig del guirigall d’una campanya més cridanera que mai.

• Per què proclamar a crits una hostilitat contra el meu poble, si ja la coneixem de sobres?

Ahir va ser dia de reflexió. I qui sap si no va ser també dia de maniobres fosques…No ho sé del cert. I del que no sé del cert, prefereixo no parlar-ne. Però hi ha altres coses que les sé del cert, perquè les he viscudes. Recordo la primera onada migratòria que va arribar a Blanes des d’Andalusia. Ja fa molts anys, d’això. Els andalusos van venir a Blanes, atrets per l’oferta de treball de l’empresa SAFA, recent creada en territori del municipi blanenc. Era una fàbrica tan gran que semblava el drac que va matar Sant Jordi. Només que, en lloc de treure fum pel nas, el treia per unes grans xemeneies, que eren com canons apuntant al cel. El fum empudegava l’aire. Era un fum tòxic.

Van arribar molts andalusos a Blanes. La gran majoria d’ells provenia d’un mateix poble: Ardales. Va arribar un moment en què l’alcalde i el rector d’Ardales també van venir a viure a Blanes, com la cosa més normal del món. Ningú no es va queixar ni va dir res.

A partir de la mort de Franco, amb l’arribada de la democràcia, aleshores sí. Perquè es va saber que la gent d’Ardales tenia el seu propi alcalde, i això era un fet il.legal, però els mecanismes democràtics van solucionar el problema sense fer soroll. Tant és així que, en el segon govern municipal sortit de les urnes, el regidor d’urbanisme era d’Ardales. Només que en els plens parlava en castellà. Era l’únic regidor que no s’expressava en la nostra llengua. Vaig protestar en un escrit, publicat a la revista “Recull”, de Blanes. Més que una protesta era una petició. La regidoria d’urbanisme és una de les més influents en la vida dels pobles. Les seves decisions es tradueixen en ciment armat; en canvis de circulació i altres canvis semblants que afecten tots els blanencs. El govern municipal estava en mans del PSC, partit -com tothom sap- sucursalista del PSOE. L’esmentat regidor d’urbanisme era del PC. A mi em va semblar que, amb el temps que feia que vivia a Blanes, i amb la feina que feia -era constructor-, el mínim que podia fer era expressar-se en la llengua del poble d’acollida. Vaig posar l’accent en els plens municipals, no en res més.

Ningú es pot imaginar la pluja d’improperis que vaig haver d’aguantar. Els militants dels dos partits -els de la rosa en el puny i els de la falç i el martell- se’m van tirar a sobre i em van dir de tot. Mai no he entès el motiu. En què m’havia equivocat? No era just, el que jo demanava? Penso que en totes les coses hi ha d’haver reciprocitat.

Més endavant, els dos pobles es van agermanar. Millor dit: els dos ajuntaments van posar-se d’acord per dur a terme un acte oficial d’agermanement. Amb tot el respecte, no crec que aquest protocol oficial hagi aportat res de nou. De fet, els dos pobles ja vivíem agermanats. A Blanes es van obrir dues parròquies noves per millor atendre els altres catalans, el nom amb què va batejar Francesc Candel els nouvinguts. A partir d’aquest llibre, tan savi com ponderat, la paraula “Xarnego” va desaparèixer de l’argot col.loquial. En canvi, han ressuscitat amb nova força els tòpics més vells i tronats contra els catalans. I això, com s’explica?

No ho sé, ni tampoc tinc temps de contestar aquesta pregunta. Són més de les quatre de la tarda. Tal vegada la millor resposta a la pregunta és el vot que tinc a les mans. De manera que, faig un xiulet al meu gos de companyia, que ja remena la cua perquè ja ha entès que tinc la intenció de sortir. Es diu “Càncer”. Me’l vaig trobar pocs dies després de la mort del meu fillol, i des d’aleshores anem junts a tot arreu.-

Vostre: Jaume.