Ocells de pas

Post date: Feb 4, 2018 6:13:44 PM

1.- El mocador, el foulard, el hijab musulmà.- Vista a distància, la polèmica sobre el hijab (el vel o mocador sobre el cap de la dona, la jove o la noia musulmana) és una falsa polèmica. Falsa per ambdues bandes: per la banda de qui prohibeix, i per la banda de qui s’entesta a desobeir per raons religioses (o culturals religioses).

1. Per la banda de qui prohibeix: perquè no pot perdre de vista que la fita no és prohibir sinó tolerar; no és suprimir sinó fer possible. I finalment, perquè ni la llengua, ni la creença, ni l’opinió, ni la raça, ni la cultura, ni la preferència sexual no són ni poden ser motius d’exclusió social, política o jurídica, sinó que, ben al contrari, tota identitat és possible i, per tant, mereix ser legal.
2. Per la banda de qui s’entesta a desobeir: tal va ser el cas del vel o hijab als Centres d’Ensenyament Mitjà de França. Cal que tinguin present, els musulmans, que les maneres de vestir no són innocents. Sovint són signes d’identitat. Tant el burka com el hijab tenen al darrere una història de servitud femenina, que xoca amb la mentalitat occidental, on l’emancipació de la dona és un fet.

Davant d’un possible xoc de trens culturals, que no són mai només culturals, la meva proposta és distingir la llei prohibitiva de la norma. Cal evitar les lleis prohibitives, perquè són les que originen polèmiques. D’altra banda, feta la llei, feta la trampa. Lleis prohibitives, les mínimes, si hem de fer cas als grecs de l’Antiguitat, pares de la Democràcia.

Una altra cosa és la Normativa.- La normativa és concreta. No prohibeix l’ús de res sinó que simplement el veta en llocs concrets. De la mateixa manera que, en les escoles, la bata (o uniforme escolar) és d’ús obligatori (i ningú no es queixa), també pot estar vetat el hijab (en el recinte escolar). La bata (o uniforme escolar) té, com a finalitat, fer invisibles les diferències de classe social (rics i pobres), que, sens dubte, hi són i es fan visibles en la manera de vestir dels alumnes. El mateix dic dels foulards i dels mocadors que cobreixen el cap. Per què remarcar les diferències de religió o de credo, si la finalitat de tota educació és integrar-se a la societat, des de la diferència assumida, que no exhibida...Si la diferència no s’exhibeix amb símbols externs és més assimilable i integrable, perquè la diferència hi és, però, precisament perquè ja hi és, no cal emfatitzar-la.

Finalment hi ha el tema de la reciprocitat. Cal que, en aquests temes, no es perdi de vista la manca de simetria que hi ha entre els països occidentals i el món àrab. Allà no se’ns permet ser cristians. Aquí se’l permet ser musulmans. I se’ls hi permet per llei. Però, insisteixo, això no treu que, per norma, hi puguin haver prohibicions concretes (o sigui: hic et nunc: aquí i ara, això no).

Sempre que anant pel món entrem en una mesquita, ens descalcem, no? Doncs bé: la simetria és que els musulmans respectin la normativa en els llocs on aquesta és vigent.

Un món multicultural i mestís és possible, però des del respecte mutu i des del sacrifici recíproc. Vosaltres aquí, nosaltres allà.- Casa nostra és casa vostra si sabeu respectar-la. I el mateix dic de casa vostra: només pot ser nostra si respectem que és la vostra. En el Quixot de Cervantes hi llegim: “A donde fueres, haz lo que vieres”. Doncs això. (Jaume)

PREGAR.

És com enviar una carta a Déu explicant-li les teves penes i fatigues, bo i demanant-li la fortalesa necessària per super poder-les superar.

La carta no tindrà resposta, ni tan sols acús de rebut, però, si el que prega té fe, sortirà de la pregària reconfortat, que és del que es tractava.

ESTIMAR,

Déu està en la persona que estima, i, de retruc, en l’estimada. L’amor de Déu arriba als pobres i als marginats per mitjà del que els estima.

IGUALTAT.

Les persones no som iguals, som semblants. La igualtat la proclama el que sap veure els altres com iguals. Amb la mateixa dignitat essencial i amb els mateixos drets que ell té.

DIFERENTS.

Som diferents. Però ens emmirallem en els altres. D’aquí, el racisme.

ODI.-

L’odi és tant o més universal que l’amor.

L’ODI CONTRA LA FE.

No existeix.- Només s’estima o s’odia a les persones. No els conceptes. Llevat que no els hàgim prèviament humanitzat, com, per exemple, la bandera, la nació, la Pàtria, l’enemic, però no la fe. Perquè no existeix separada dels creients. Ni tampoc Déu, perquè´l’Absolut no es pot odiar. Però sí que podem odiar els que s’atorguen el títol de representants de Déu. (Representants? Déu no pot ser representat)

EL REFÚS COMPARTIT

Uneix més que l’amor. Perquè aquest demana la possessió, mentre que el refús, no. El refús sempre acaba causant víctimes. L’amor no sempre crea aliats.

AMOR A LA HUMANITAT.

No és amor. És una frase feta. Estimar tothom és no estimar ningú.

COMUNISTES I CATÒLICS.

S’assemblen més del que pensem. Ambdós tenen dogmes, tenen conversos i poden ser ex-comunicats si no obeeixen. Són doctrinals i adoctrinen. Fan prosèlits. I la lluita de classes té un correlat en les Croades de tots els temps.

ESTIMAR

és dir a algú: “Tu no moriràs. Viuràs en mi”.

LA COMPRENSIÓ

És assumir la diferència, que sempre és inferior al que tenim en comú.

L’AMISTAT

Només és possible en la proximitat. Inclou l’afecte, la confiança i reclama el contacte. Si tinguéssim la justícia, encara seguiríem necessitant l’amistat.

LA LUCIDESA.

Ens allibera de la vanitat, de l’orgull i de la falsa modèstia. Ens marca els límits. PENSAR és bonic. Pregar és millor. Estimar ho és tot.

Vostre Jaume