23 d'ABRIL del 2021 SANT JORDI

23 D’ABRIL, DEL 2021: SANT JORDI!

Sant Jordi és un sant de llegenda, de llegenda àuria o llegenda d’or, que és el nom que rep la compil.lació de vides de sants que no disposa de veracitat històrica, però que, en canvi, sempre ha gaudit d’una màxima popularitat. Una primera conclusió podria ser aquesta:

• El que importa no és la santedat real d’una persona, sinó que la gent cregui que és santa. És així?

• Voldria que no fos així, però no puc negar que, en molts casos, és així. A les proves em remeto:

Sant Jordi, a pesar de la seva imatge de “cavaller” victoriós contra el drac -ques és el que tots coneixem-, va morir màrtir. Però el seu no va ser un martiri qualsevol, sinó que va durar set anys. Set anys de martiri és una eternitat! Què diables va fer, aquest jove, per merèixer un càstig tan gran?

• Perdó: jo no he dit que se’l meresqués. Simplement he dit que el seu martiri va durar set anys. De tota manera, aquí hi ha un altre punt, digne de ser meditat: Com més gratuït (o menys merescut) és un càstig, més llarg i més desproporcionat sol ser. (Com podeu veure, la llegenda sobre Sant Jordi va guanyant interès).

Què va provocar la seva mort martirial?

• No res. Un acte de rebel.lia. Quan l’emperador Galerio va publicar un edicte ordenant la persecució dels cristians -segons explica Eusebi en la seva “història eclesiàstica”- , Jordi es va veure obligat a dir “NO”, jo dic No...No penso complir l’ordre de l’emperador. Tant és així, que va estripar una còpia de l’edicte imperial, per tal de deixar clar que s’oposava al compliment d’una ordre que trobava injusta. (No tothom és capaç de fer una cosa semblant)

• I quins són els motius que van impulsar al tal Jordi a una acció que li podia costar molt cara?

• Motius de coherència amb els seus principis. Jordi era militar. Però quan l’emperador Galerio va fer públic l’edicte de persecució dels cristians, Jordi ja havia abraçat la fe cristiana. Ja havia rebut el baptisme. És més: coherent amb la seva nova fe en Jesús, ja havia distribuït els seus béns entre els més pobres. Això era públic. En els primers segles del cristianisme, la recepció del baptisme no era suficient per considerar cristià el convers. La seva conversió havia d’anar acompanyada d’un gest de despreniment de les seves riqueses. Tal va ser el cas, també. de Sant Agustí, bisbe d’Hipona. Desconeixem el nom de qui el va batejar, però, en canvi, sabem del cert que la seva conversió va anar acompanyada del despreniment -en favor dels pobres- de les seves propietats.

Són molts els casos que podria citar, en els quals el punt d’inflexió de la seva conversió a la fe cristiana és l’amor als pobres. Els pobres, en la literatura patrística, són els “Vicaris de Crist”, i no els Papes. com bé ho demostra el teòleg González Faus en el seu llibre “Vicarios de Cristo”, editorial Trotta. Hi ha pocs sants que tinguin tantes esglésies dedicades al seu nom com Sant Martí de Tours, patró de l’església del Seminari de Girona, on vaig estudiar, i patró de la meva parròquia de Riells del Montseny, on vaig acabar -per ordre episcopal- el meu ministeri de servei a la diòcesi. Doncs bé: el que tothom sap i recorda de Sant Martí és el seu gest d’esquinçar la capa que duia posada amb dues, amb un tall de la seva espasa. Per què ho va fer?

• Per vestir al despullat. Per donar a un pobre la meitat de la seva capa. Aquest és el llenguatge que la gent entén. És probable que, el gest en si, formi part de la llegenda àuria de Sant Martí. Però és la imatge més repetida de la iconografia del sant. És el gest que el defineix i l’identifica: la praxis d’una obra de misericòrdia.

Ressonen en el meu cor les paraules de Jesús:

• “Misericòrdia, vol Déu, i no sacrificis”.- Sacrificis és el que oferien als déus els pagans. Jesús va preferir predicar l’amor i la misericòrdia envers el proïsme.

Són poques les coses que sabem del cert de la vida de Sant Jordi. Sembla ser que va néixer a Capadòcia, fill de pare pagà, d’origen persa, i de mare cristiana, nascuda a Capadòcia. Com en el cas d’Agustí. la formació prevalent va ser la de la mare. En Jordi, va rebre una educació cristiana. Però la seva educació no va aflorar a l’exterior fins que ell va decidir “sortir de l’armari”, per entendre’ns. Ja sé que “sortir de l’armari” té -avui dia- un altre significat, però precisament per això m’he pres aquesta llicència. No és just que ningú s’hagi de veure obligat a no poder manifestar-se tal com és, com ja succeïa entre els primers cristians, que no van poder manifestar públicament les seves conviccions cristianes, per por a ser perseguits. Això mateix està succeint avui dia amb les persones de tendència sexual diferent. L’Església no ho tolera. Doncs bé: Que recordi la molta tolerància que va haver de necessitar en els seus inicis. I sigui coherent.

El culte a Sant Jordi es va estendre amb molta rapidesa pels països de l’Àsia Menor, bressol de les primitives comunitats cristianes. Potser perquè l’aspecte més admirat d’aquest sant va ser negar-se a cometre el pecat d’idolatria, que, en els inicis de la fe judeocristiana era una de les coses que més es valorava. Les persecucions més dures van ser les de Neró, Domicià, Trajà, Adrià, Antonino Pio, Marc Aureli, Septimio Severo, Deci, Valerià i Dioclecià. Com es pot veure, entre aquests 10 noms, no hi figura el de Galerio, però -segons Eusebi- l’edicte de Galerio va ser contra els cristians de Nicomedia, i va ser la persecució que va afectar el nostre heroi, Jordi. Es va veure obligat a rendir culte a l’emperador, com a prova de la seva lleialtat. I Jordi va dir que No. I, a més a més, va estripar l’edicte de persecució. Un edicte que Galerio havia consensuat amb 72 reis, i en el qual hi figuraven les diverses sancions que calia aplicar.

Amb el seu “No”, Jordi va signar la seva sentència. De moment, va anar a la presó, segurament en atenció a la seva condició de soldat romà. Però com que no va donar el seu braç a tòrcer, la presó es va anar allargant, fins a sumar set anys. Set anys de maltractaments i tortures de tota mena. Set anys que, en la llegenda d’or que el va envoltar, no hi manquen aparicions del propi Jesús, com en el cas de Pau de Tars, al qual Jesús se li va aparèixer almenys un parell de vegades. La primera en el camí de Damasc. Va ser la més important. Una llum enlluernadora el va fer caure del cavall. Llavors va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule…¿Perquè em persegueixes?”

Saule va preguntar: “Qui sou, Senyor?”

• “Jo sóc Jesús, a qui tu persegueixes”.

Ja coneixeu la història. Es troba en el llibre dels “Fets dels Apòstols” (cap. 9). L’explico perquè es vegi que les “aparicions” és quelcom normal en l’era apostòlica. L’autor del llibre dels “Fets” és l’evangelista Lluc, el més culte dels tres evangelistes, anomenats sinòptics. Era amic de Pau. El que em crida l’atenció és que, els que acompanyaven a Saule, es van espantar. Van sentir la “veu”, però no van veure ningú. Mentre que Saule no es va espantar, però va quedar cec. Els que l’acompanyaven -que només sabem que l’acompanyaven, però no res més- el van haver d’ajudar i el van acompanyar fins a Damasc. Saule va quedar cec. Els seus acompanyants, muts (de l’espant). Cal suposar que van recuperar la parla. Menys mal que no van quedar cecs. Altrament, no l’haurien pogut acompanyar. “Un cec no pot guiar un altre cec”, com bé va dir Jesús.

Un cop arribats a Damasc -que no sabem si era lluny, ni tampoc si hi van arribar a cavall o caminant-, anaren a l’adreça que el Senyor (o la “veu” del Senyor) va indicar a Pau: el carrer Dret, i la casa de Judes. (El nom no podia ser més mal escollit, però en fi…). Allí es va presentar un tal Ananies, a qui el Senyor se li aparegué per dir-li que anés a l’encontre de Saule. Ananies, en sentir el nom de Saule, es va esverar. Ja estava al corrent de la mala fama de Saule: fama de perseguidor dels cristians. També sabia que Saule havia obtingut permís dels sacerdots del Sanedrí per anar a Damasc a empresonar els cristians d’aquella comunitat. De manera que, els seus recels estaven justificats. Però el Senyor el va convèncer: “És que t’està esperant. Ja sap que l’anirà a trobar un “tal Ananies” (sic). “I jo -va dir el Senyor a Ananies- espero molt de Saule. Serà un gran instrument per anunciar als gentils la “bona nova”. Però abans li haig de fer saber que haurà de suportar moltes proves”.

Després de llegir aquest fragment, ja no em sorprèn res, de la llegenda àurea del martiri del jove soldat Jordi. Perquè es dóna el cas que el Senyor ja el va avisar. Es va aparèixer a Jordi a la presó. I li va dir que la presó aniria per llarg. I carai si va anar per llarg! Set anys de presó punitiva, durant els quals Jordi va realitzar una sèrie de miracles -diu la llegenda daurada- “fora del que és normal” (com si hi haguessin miracles “normals”). Els miracles que més m’han cridat l’atenció són els que fan referència a la seva resurrecció. Jordi va ressuscitar tres vegades, que ja són ganes de ressuscitar. Va guarir molts malalts i va fer ressuscitar 17 persones, que havien mort l’any 460. O sigui: que les va fer ressuscitar quan ell ja era mort, ja que la seva mort està datada l’any 303, com a molt tard. Altres situen la seva mort entre el 249 i el 251. Sigui com sigui, és un màrtir del segle III. Perquè, més enllà del III, ja entrem en l’època de Constantí, que, amb l’edicte de Milà va posar fi a tres segles de persecucions. D’altra banda, s’entén que l’emperador Constantí -abans de la batalla del Ponte Milvio- tingués la visió que va tenir: la visió d’una creu lluminosa, suspesa en el cel, acompanyada d’una frase que deia: “In hoc signo vinces” (“Amb aquest signe venceràs”). I així va ser. El seu adversari, Majenci, va ser derrotat. Ja li està bé: Per no haver comptat amb l’ajuda divina, com va fer Constantí. Què li hauria costat, ser una mica cristià, no?

• Em fa l’efecte que, aquest és el motiu pel qual Constantí no es va fer batejar. Almenys que se sàpiga. Quina necessitat podia tenir, de fer-se batejar, si el Déu dels cristians ja estava de la seva part?

Amb un Patró com Sant Jordi, a qui pot sorprendre que en els segles IV i V el culte a la seva persona s’extengués per tot l’Orient, i els temples amb el seu nom fossin presents a Egipte, no menys que a Jerusalem, Jericó, Atenes, Tessalònica, Beirut, Etiòpia o Georgia. Per no parlar d’Occident que, per no ser menys, li va retre culte a Magúncia, a la Galia, Escòcia, Anglaterra, Itàlia i...finalment, Catalunya (sense passar per Castella). El motiu no se sap del cert, però no cal ser gaire savi per endevinar que Catalunya tenia més necessitat de la seva protecció que els altres països de la península ibèrica.

No dic res de la llegenda del drac i la donzella, perquè aquesta llegenda pertany a un altre context. Va ser escrita per un tal Jacobo de Vorágine en el segle XIII. Aquest relat va tenir molta difusió a Occident a partir de les croades. És un dels sants que compta amb més obres d’art de categoria. A Itàlia, per exemple, existeix una estàtua de Donatello, a Florència, que el visitant d’aquesta ciutat no pot passar per alt. Com tampoc pot passar per alt els quadres de Paolo Uccello, Mantegna, Raffaello, Pisanello i Veronés. A Catalunya, són famosos els retaules de J. Huguet, que es poden veure a Barcelona, en el Museu d’Art de Catalunya. I ja que som a Barcelona, val la pena recordar el medalló de la façana del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (s.XV). Pel que a mi respecta, tinc en molta estima un dibuix de Junceda, amb Sant Jordi arrossegant un drac, derrotat. És un boix magnífic.

-------------------------------------------------------------------------------------------------Nota: M’he volgut avançar a la festa de Sant Jordi -del proper 23 d’abril, el dia de la celebració d’aquest Sant, tant a l’Orient com a l’Occident. A l’Orient hi ha moltes icones bizantines de Sant Jordi. A Occident som més de medalles. I a Catalunya, en concret, li destinem un dia sencer, un dia festiu i alhora de treball normal. És el dia en què els llibres i les roses surten al carrer. Aquesta manera única de viure la festivitat de Sant Jordi ha merescut (i mereix) l’admiració de propis i estranys. Davant la incertesa de la celebració d’enguany, a causa de la pandèmia, he volgut curar-me en salut. Felicitats a tots els Jordis! I una rosa vermella a totes les amigues i feligreses que reben aquests articles, que la premsa no publica ni publicarà, fins que Sant Jordi no digui “ja n’hi ha prou, de fer el ridícul!” Llibertat als “Jordis”, que pateixen presó preventiva, i llibertat d’expressió per tothom. “No pot ser -diu Sant Jordi- que jo, que mai no he existit, gaudeixi d’una llibertat molt superior a la dels meus devots fidels, que són reals,com la vida mateixa”

- Coses del Santoral, que brilla com l’or, però d’un or que no és com cal.- Que tingueu tots una bona festa de Sant Jordi, que, en definitiva, és el que val.

Vostre: Jaume.- 18-IV-021.- Columna 365