Conceptes clars: el perdó

Post date: Feb 5, 2017 6:46:19 PM

EL PERDÓ: És una virtut que participa de la justícia i de la Misericòrdia.

No és l’absolució, que suprimeix o esborra la culpa, cosa que no està en mans de ningú.

Aquí surt la pregunta: Quin sentit té, doncs, l’absolució en la confessió? (‘Ego te absolvo a peccattis tuis...etcètera). De sentit no en té gaire. El ministre del sagrament de la penitència perdona els pecats en nom del Déu Trinitari (‘In nomine Patris et filii et Spiritus Sancti, Amén). (Jo t’absolc dels teus pecats en nom del Pare i del fill i de l’Esperit Sant, Amén). En això consisteix l’absolució.

La pregunta és: Té alguna lògica que el capellà perdoni els pecats en nom de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant?

- Hi ha algun fonament bíblic, que avali el perdó dels pecats?

L’únic fonament que s’acostuma a citar’són les paraules de Jesús en els evangelis, prescindint del context

Exemple: Quan Jesús després d’una guarició, diu: ‘Ves-te’n en pau; els teus pecats et són perdonats’, està sortint al pas d’un prejudici molt arrelat en el Judaisme, i, per extensió en el Cristianisme, i (en termes generals) a totes les religions. De quin prejudici es tracta?

En els mateixos Evangelis es troba la resposta. Els mals que no tenien guarició (aleshores), s’atribuïen als pecats (propis o sobretot d’algun dels avantpassats del que patia la malaltia, fos aquesta la lepra o qualsevol malaltia de naixement, considerada inguarible). De seguida es veu que aquesta és una idea errònia. Les culpes no s’hereten: Fora injust castigar un innocent per les culpes d’algun dels seus avantpassats amb una malaltia inguarible (en aquell temps). I fora, també, incongruent dirigir-se a Déu demanant clemència o sobretot demanant justícia (recordeu aquell cant: Pietat, Oh Déu, Vos que sou Just). Déu no pot ser just i injust al mateix temps.

Contra aquesta idea errònia es pronunciava Jesús, afegint a la guarició les paraules: Ves-te’n en pau, els teus pecats et són perdonats… Altrament, la persona guarida no quedava rehabilitada als ulls de la societat, i encara menys als ulls dels sacerdots, dels escribes i dels mestres de la Llei. Els qual, si en s hi fixem, no retreuen a Jesús que guareixi determinades malalties, que també, sinó, sobretot, que perdoni els pecats (Qui és aquest que s’atreveix a perdonar els pecats?)

La barreja de conceptes no pot ser, doncs, més evident.

- Perdonar els pecats és cosa de Déu.

- Determinades malalties eren (suposadament) càstigs divins per pecats comesos en altre temps per algun avantpassat.

Atès que Déu, en el context del Judaisme, és el Creador de l’Univers (un concepte que el Cristianisme heretà sense cap retoc), es comprèn que hi hagi tantes persones No creients. Persones que diuen:

- M’és més fàcil pensar en un món sense creador, que en un món carregat amb totes les contradiccions del món (tal és el cas de Simone De Beauvoir.- 1908-1986, i de tantíssima gent)

Aquesta, del perdó, n’és una, de contradicció, i no pas petita.

Aclarida la frase de Jesús, que ha donat peu al sagrament de la confessió, queda per aclarir l’altra frase, atribuïda a Jesús, però que pertany (sense lloc a dubtes) al Kérigma, o sigui a la predicació apostòlica a partir de la fe en la resurrecció de Jesús. Em refereixo a la frase de Jesús, quan envia els seus apòstols a evangelitzar: A qui perdonareu els pecats els seran perdonats, etcètera... (Nota: no és el Jesús històric, que morí a la creu, sinó el Jesús post-pasqual, el de les Aparicions als apòstols. Ja som en un altre terreny, a molts anys de distància de la predicació de Jesús).

NO ÉS, DONCS, DESCABELLAT que, el sagrament de la penitència, que comença per la confessió dels pecats, fos un dels primers que entrés en crisi a partir del Vaticà II. Més aviat és lògic. Joan XXIII, el Papa del Concili, ja va deixar clar, des de la mateixa convocatòria, que el Concili volia ser una mà estesa als germans separats. Així mateix, en el discurs inaugural (12 de set. del 1962), va insistir que l’Església es volia mostrar tal com és i tal com voldria ser: mare amorosa de tots i sobretot dels més pobres. I, entre altres coses, també va dir: el Concili aplicarà la medicina de la misericòrdia i del perdó, en lloc de la medicina de la severitat, que és la que sempre se solia aplicar en els Concilis, convocats, la majoria d’ells, per condemnar alguna heretgia, amb la intenció que resplendís la veritat.

GREU ERROR: La veritat evangèlica no resplendeix a base de condemnes, sinó que les condemnes enfosqueixen la veritat evangèlica, ens l’oculten. En aquest sentit, ja podem evangelitzar tant que volguem, que no aproparem ningú a l’Evangeli de Jesús, sinó que, més aviat, l’allunyarem. I és la veritat de Jesús (i no la de l’Església, que, en realitat no és ‘una’ sinó moltes) el remei dels nostres mals.

Quina mala cosa no va ser la contra-reforma del Vaticà II, imposada a batzegades per Joan Pau II i per Benet XVI! Es tractava de retornar als orígens, i no al Concili de Trento!

QUI MILLOR CONEIXIA EL CONCILI DE TRENTO ERA RONCALLI, el futur Joan XXIII. No endebades va publicar, abans de ser escollit Papa, un estudi sobre la visita pastoral de Sant Carles Borromeo a la diòcesi de Bérgam. Un estudi que consta de 5 volums, el primer dels quals el va publicar mentre era a Istanbul, com a Delegat Apostòlic. I l’últim, un any abans de ser escollit Papa. I que consti que, aquests cinc volums, no van ser publicats per cap editorial religiosa, sinó per l’editorial de Florència Olschki, que gaudia d’una gran reputació en el món intel·lectual. Amb això vull dir que el seu estudi té un valor propi per ell mateix, i no pel fet de ser Papa, com sol succeir normalment. Només cal veure que tot el que escriu el Papa es converteix en best-seller. No pel que digui o deixi de dir, sinó perquè és el Papa. Això, malauradament, no vol dir que se li faci cas. Aquest és un altre tema.

VALGUI AQUEST APUNT PER LA NOTÍCIA D’ACTUALITAT, D’AVUI DIUMENGE: Quina notícia?

- L’he llegit a la ‘Vanguàrdia’. (Informeu-vos-en. No la tinc a mà, però m’ha mogut a escriure el present article).

Per primera vegada a la història (si més no la dels últims segles), Roma ha aparegut aquest matí empastifada de cartells contra el Papa Francesc i la seva idea de la misericòrdia. Els cartells són anònims. Però tot indica que provenen de l’ala ultramontana de la Cúria,

l’ombra de la qual és molt allargada, prou que ho sé. No em fa gens de gràcia que els que més s’omplen la boca amb el Primat Absolut del Papa (una herència que va de Gregori VII a Pius IX, i de Pius IX a Joan Pau II i Benet XVI -dos per u), siguin els seus detractors més acèrrims. La ideologia ultramontana (ultra montes, NASCUDA més enllà dels Apenins, que separen Itàlia de França), és a l’origen del fonamentalisme catòlic. Un fonamentalisme que s’ha apoderat de l’Església Catòlica, i, més en concret, de la jerarquia, els aiatol·làs catòlics. Bisbes que imposen al Papa el que ha de dir o deixar de dir. Bisbes que, abans de ser bisbes, ja renunciaren a tenir idees pròpies, i a ser fidels a les opinions (OPINIONS!, Sí) de Joan Pau II. En nom de les quals, ens priven de la llibertat d’expressió. Sense la qual no hi ha renovació possible. Bisbes que creen tempestes en un got d’aigua. Bisbes que no s’assemblen en res als bisbes de la Contrarreforma de Trento, la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia, perquè ells estan convençuts que són fidels a Trento.

I NO: SÓN LA COSA MÉS OPOSADA ALS BISBES DE TRENTO. No veig en l’horitzó cap Carles Borromeo, el responsable de l’aplicació dels Decrets de Trento. Roncalli coneixia molt bé els mecanismes de la Contrarreforma. Sense l’aportació dels bisbes, aquesta no s’hauria dut a terme. Carles Borromeo fou el responsable de mentalitzar-los. Els estimulà a aplicar els decrets de Trento i a convocar els concilis provincials o simplement diocesans per tal de dur a terme aquesta tasca. Tasca que, aquí, ha sigut avortada pels bisbes, que no volen ni a sentir a parlar de l’avortament. Ni de l’avortament, ni del celibat, ni de la dona en l’Església, ni del paper dels laics, ni de l’Església universal, entesa com a poble de Déu, ni de l’església local, en la qual viu i perviu l’Església universal. Bisbes que no edifiquen res, sinó que destrueixen parròquies, rectors i fidels, però això sí: es creuen en el dret de presidir-ho tot!

DONCS NO: AIXÒ NO VA AIXÍ.

Per culpa d’aquesta infidelitat al Concili, avui no tenim Ni Trento Ni Vaticà II.- Avui tenim una Església que no és ni carn ni peix. Tenim l’Església de l’evolucionisme de Darwin, o sigui: de la selecció d’espècies: sobreviuen els més forts. El peix gros es menja el petit. Vet’ací la llei natural, que tan sovint invocava Benet XVI, el Papa Teòleg, que va guillotinar més teòlegs dels que hi havia en l’Església (per si de cas…).

Una persona educada sempre tindrà les de perdre amb un maleducat i groller. De la mateixa manera que uns simples fidels o simples feligresos d’una parròquia sempre tindran les de perdre davant d’un bisbe prepotent. (La pregunta és: per què dimonis ha de ser bisbe una persona prepotent?) (Algú coneix algun apòstol al qual se li pugui aplicar aquest concepte?) (Algú es capaç d’imaginar un apòstol envoltat de lacais o de buròcrates, al seu servei?) (Sense comentaris).

TORNANT AL PERDÓ:

Va sense dir que les dificultats amb què es van trobar els pioners de la celebració comunitària del perdó, no tenien raò de ser. Eren un invent Benetià; un invent, vull dir del Papa Benet, que, per una banda obri la porta als lefevbristes cismàtics, que no tenien cap ganes de retornar a l’Església catòlica, i, per l’altra, la tancà a la celebració comunitària del perdó. De la mateixa manera que, Joan Pau II, vetà tants i tants temes derivats del Concili, que en fou la llavor. D’aquelles pluges n’han vingut els llots que avui trepitgem, vulgues o no. No es pot avançar caminant pel llot, pel fang o pels aiguamolls. I és tot el que hi ha!

Des de la Recognitio del Concili de la Tarraconense, que mai no va arribar, ¿què tenim si no fang, suor i llàgrimes? No és el mateix predicar que fangar.

PERDONAR NO ÉS ABSOLDRE (que seria esborrar) NI OBLIDAR (que seria una infidelitat a la memòria i una imprudència). Doncs què és?.- Perdonar és RENUNCIAR. Renunciar, a què? Depèn dels casos.- Renunciar a castigar, a odiar, o, fins i tot, a jutjar.

VIRTUT, doncs, inherent a la justícia (perquè s’ha de jutjar sense odi, amb imparcialitat) i a la misericòrdia. Vergonya ens hauria de donar que s’hagi de celebrar un ‘Any de la Misericòrdia’ en un país que es declara cristià, perquè això sol demostra que hem deixat de ser cristians. No és cosa d’un any, el perdó, ni és cosa transitòria, la misericòrdia, sinó que és l’essència mateixa de l’esperit cristià, la religió dels humils, dels disposats a servir, dels que han fet de la Caritat la suprema llei.

No dels que se serveixen de la religió per figurar, per manar o per imposar les seves lleis, en les quals no hi figura el perdó.- Jaume.