DIADA NACIONAL PER LA LLIBERTAT

Post date: Nov 12, 2017 6:56:20 PM

11 de novembre del 2017: “DIADA NACIONAL PER LA LLIBERTAT”

He esperat que es fes de nit per escoltar, en el silenci que impregna el meu domicili, la paraula llibertat pels presos polítics, amb una nitidesa molt superior al de la mateixa paraula pronunciada aquesta tarda per més de 750.000 persones, i per llegir-la en més de 250.000 cartells. De nit, amb la música sideral de les estrelles, que, segons Pitàgoras, l’univers emet contínuament, encara que no aconseguim captar-la, la paraula llibertat esdevé sonora i oceànica...Immensa. On són les platges de la llibertat?

No ho sé, però em temo que els cadàvers hi arriben per dotzenes. Passeres destinades al naufragi; naufragi garantit i, per això mateix, cobrat abans de salpar. Per alliberar-se de la pobresa crònica; de la tirania sàtrapa; de les malalties inguaribles, dels mals de cada dia que oprimeixen, els homes i dones es llencen a la mar damunt d’una vella barcassa, abandonada al vaivé de les onades

Serà la mort la única llibertat veritable de la nostra vida mortal?

• “Per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet” (Raimon)
• “Déu és Déu de vius i no de morts” (Evangeli de Mateu)

Seria menys Constitucional una Constitució desproveïda de l’art. 155?

Les cataractes del Niàgara: Asseguren que els veïns de les cascades del Niàgara no senten el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. Si això és així, el perill que tenen les manifestacions en favor de la “llibertat dels presos polítics” és que arribi un moment que siguem sords a la paraula llibertat…

• Què podem fer per no caure en aquest tipus de sordesa?
• Interioritzar la paraula llibertat. Fins que sigui sang de la nostra sang. Fins que circuli per les nostres artèries. Fins que ens cremi l’ànima. Fins que el cor no pugui viure sense aquesta paraula.
• La llibertat és l’oxigen de les persones. I té més forats que la capa d’ozó.

DOBLE PARANY: que la manca de llibertat habitual ens sembli normal. i que aquesta “normalitat” sigui acceptada per nosaltres unes vegades com a bona i santa i d’altres com a segura i inviolable.

De fet, aquests dos posicionaments ja existeixen ara.

Les manifestacions són en defensa de la primera accepció.

CARLES CARDÓ. Valls, 1884.-Barcelona, 1958.- Eclesiàstic.- Pensador.- poeta.- Ingressà al Seminari de Tarragona i a Roma es doctorà en Teologia, Filosofia i Dret Canònic.- Professor al Seminari Tarragoní i fou canonge de Barcelona.- Desenvolupà una gran tasca pastoral i cultural. Catalanista militant, tractà bona part dels intel.lectuals de l’època i escriví uns 1.200 articles a les principal publicacions de l’època. Per què en parlo aquí?

Perquè el 1936 (en esclatar la guerra civil) se n’anà a Itàlia, salvat per la Generalitat. Després a Suïssa i des d’allí donà suport a l’actitud no bel.ligerant i no franquista del cardenal Vidal i Barraquer.

• Les dues tradicions (inicialment publicada en francès, aquesta obra - Histoire spirituelle des Espagnes (1946)- no va ser publicada fins l’any 1977 en català. Però, per expressa voluntat del Dr. Cardó hi mancava un capítol, el VIII (“El gran refús”). Editat posteriorment per separat l’any 1994, edt. Claret.- Daus,139

EL GRAN REFÚS que Cardó denuncia és el d’una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que -més fidels a les ordres rebudes de Madrid que a la missió apostòlica confiada per Roma- refusaren reconèixer la realitat de Catalunya. El gran refús fou també “el refús sistemàtic de les dretes espanyoles a tota comprensió del “problema català” (Com ara).

Aquest refús va malmetre les esperances nascudes al voltant dun moviment cristià diferent, obert i en sintonia amb el poble. I aquest refús va fer, finalment i fatalment, inevitable la tragèdia de la guerra civil que s’hagués hagut d’evitar. He dedicat la tarda sencera a llegir el Gran Refús. Fins ara: la una de la nit.

He trobat apassionant la lluita que homes com Carles Cardó o com el Cardenal Vidal i Barraquer van mantenir amb els cardenals de Madrid i Toledo. El cardenal Gomà i el Cardenal Pla i Daniel queden retratats com els franquistes que realment van ser.

Per altra part, durant la dictadura de Primo de Rivera la prohibició del català es feu extensiva a la catequesi i a la predicació. Tot era en castellà.

Moviments com la JOC tingueren problemes amb la llengua catalana.

El gran refús que, en tant que catalans vivim en pròpia carn ve de lluny. No és cap consol, però és bo saber-ho per no defallir i per tenir sentit dels “Signes dels Temps”.

És bo conèixer els noms dels homes-clau que refusaren secundar el dinamisme de la història d’un poble.

Aquest dinamisme sembla avui més fort i més conjuntat que en altres temps, però no ens confiéssim. El gran enemic de les causes justes és el pas del temps. Els veïns de les cataractes del Niàgara no senten el soroll estrepitós dels salts d’aigua. No voldria que la paraula llibertat fos com una rosa esfullada. Mantinguem-la viva, amb la nostra saliva regada. I conreem la llibertat d’esperit, que no deu obediència a ningú.

Lliures d’esperit. Com la veritat que ens fa lliures. Per això cap tirà no estima la veritat. Perquè la veritat no obeeix. I no es marceix: és eterna.

Som menys lliures del que pensem. Però podem ser-ho força més del que som. Escolta la raó (no les “raons”) que és insubornable. Només s’obeeix a si mateixa. D’això es tracta en aquest moment històric, en aquesta primavera catalana que arriba amb els vermells i els grocs de la tardor. Visca Catalunya Lliure! He posat l’estelada al balcó. He vist que era la única estrella que mancava en el firmament. Ha volat. Ja és en el firmament, a mercè del vent, amb ses companyes…

Vostre: Jaume.