DOMINAR LA LLENGUA

DOMINAR LA LLENGUA.

Amics: Em plau, avui, posar a la vostra consideració uns fragments de la carta de Jaume (3, 1-5) que em semblen d’un gran interès. Abans, però, cal que us digui que el nom de Jaume, que encapçala la carta no sabem de quin Jaume es tracta. Els experts descarten que sigui el fill del Zebedeu, que va morir màrtir probablement l’any 44 (i la carta de Jaume és posterior a aquesta data). Tampoc és probable que l’autor sigui Jaume, el germà del Senyor, que va presidir l’església de Jerusalem. El fet que la carta sigui escrita en un grec excel.lent,fa suposar que s’adreça a cristians provinents del Judaisme i del paganisme que viuen en ciutats hel.lenístiques, evangelitzades per l’apòstol Pau. La carta no segueix cap esquema en concret, sinó que conté un seguit d’exhortacions morals d’una gran saviesa. No va ser admesa en el cànon de l’Església d’Orient fins el segle III, i en el d’Occident fins a finals del IV. Aquestes notes les he tret de la Biblia Ecumènica en català. El fragment que he escollit és del capítol 3, i us comento únicament les exhortacions referides a la necessitat de dominar la llengua.

Jaume comenta que, quan posem la brida a la boca dels cavalls perquè ens obeeixin, podem governar tot el seu cos. El mateix cal dir d’una nau: amb un petit timó el pilot la governa cap on vol. Igualment la llengua que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses,. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida.

Els homes han domesticat tota mena de bèsties salvatges, d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domesticar la llengua; és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes fets a imatge i semblança de Déu. D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. Germans meus, no convé pas que sigui així.

No convé que sigui així, però -malauradament- és així. He patit en la meva pròpia carn -com ja sabeu- els mals que provenen de la llengua viperina, la llengua carregada de verí que no vacil.la a escupir-lo quan es tracta de salvar el seu honor. Tal va ser el cas de tots i cadascun dels escrits publicats pel bisbe arran de la mort de Kekeo, el meu fillol. Des del primer a l’últim, tots els escrits provinents del bisbe Pardo menteixen sobre els fets ocorreguts, amb la intenció de tapar amb nous errors el primer error comès amb la primera Nota del bisbe, publicada amb la seva fotografia impresa a tot color. Torna a mentir quan em deixa tornar a la parròquia, sabent que, sense el pertinent decret, no em podia haver allunyat. Avui sé que la primera Nota del bisbe, per mitjà de la qual diu que “Obre un Expedient Informatiu”, no tenia cap valor jurídic. Això no obstant, el bisbe va persistir com si el tingués, insistint que, en tot el que feia, no feia altra cosa que obeir ordres de la Santa Seu, cosa que mai no em va mostrar i encara menys demostrar. I així fins arribar al final. Un final fet a mida per sortir-se amb la seva, invertint el termes, o sigui: prescindint de tot el que havia dit i fet fins aleshores i traslladant al Brasil les seves acusacions, invertint el termes, o sigui: que, en lloc d’aportar proves, sigui jo qui hagi de desmentir les seves falses acusacions. El que ell anomena investigacions de la Congregació va ser l’última mentida, perquè sabem del cert que la Congregació no investiga i també perquè sabem la font de les seves falses acusacions, que no és altra que les declaracions fetes per la mare a O Globo, a un tal Cerqueiras, líder d’un partit gai, a qui no conec de res ni tampoc he parlat mai amb ell. Aquesta última mentida fou ordida amb l’ajuda de Mn. Rafael Felipe, el qual durant el temps que va ser rector de la parròquia dels Pins, de Blanes, ja em va atacar -sense ni tan sols conèixer-me- sembrant dubtes sobre els meus viatges, que no han sigut mai cap secret, com tampoc ha sigut mai un secret que els feia amb el meu cosí segon, a qui vaig ajudar a acabar els seus estudis en el Collell, quan va perdre la seva mare quan aquesta comptava tan sols 45 anys, ajuda que ell -en Jordi- m’ha agraït sempre, però que, per Mn. Felipe era motiu de sospita. Així ho va manifestar en el seu escrit difamatori: viatges que Mn. Jaume fa amb un jove que Mn. Jaume diu que és el seu cosí.

És, doncs, una gran veritat que la llengua no ha sigut mai domesticada per l’home, motiu pel qual és tan perillosa com el verí que escup una serp. Si Déu no hi posa remei, ja veig que hauré de ser enterrat sota una làpida que digui: “Aquí reposa un capellà que feia nosa”.

Vostre: Jaume. 1-Agost-2021.