Embedded Files
EL PERDÓ. Columna 353
No és l’absolució, que suprimiria o esborraria la culpa, cosa que ningú pot fer, ni ha de fer.
No és, tampoc, demanar disculpes o acceptar-les, que no deixa de ser un mer formalisme, una mostra de bona educació.
No és l’oblit, com pretenia el cardenal Rouco Varela, quan es va fer pública la “llei de la memòria”, per tal de pal.liar els deutes pendents, contrets durant la guerra civil. L’oblit, en aquest cas, seria una infidelitat, i, en general, sol ser una imprudència interessada, egoïsta, que viu d’esquenes a la bona convivència, perquè no la valora.
Si perdonar no és esborrar ni oblidar, aleshores, què és?
És sobretot renunciar.
Renunciar, a què?
Depèn dels casos. A vegades a castigar; altres, a odiar; i, en alguns casos, fins tot a jutjar,
El Perdó, amics, és una virtud de la justícia, perquè -ens agradi o no- la justícia és necessària, però s’ha d’administrar sense odi, sense rancor personal, deixant de banda les pròpies filias i les pròpies fòbies. Finalment, el perdó és un atribut de la misericòrdia. És el que Jesús troba a faltar quan diu:
“Misericòrdia vol Déu i no sacrificis”, que jo entenc com una invitació al millor dels sacrificis: el saber-nos perdonar, base i fonament de la convivència pacífica.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Sabeu prou bé, amics, que, en aquest tema, us parlo des de la pròpia experiència. He patit molt a causa de la confusió que impera en el tema del perdó, tan genuïnament cristià, i tan banalitzat avui dia, que només de pensar-hi fa feredat. Això no obstant, el perdó -o demanar perdó- forma part del “parenostre”, la pregària que Jesús ens va ensenyar.
En el “Parenostre” demanem perdó a Déu, des de la confiança inherent a la paraula “pare”, amb la qual comença la pregària.
Ara bé: tot seguit ens comprometem a “perdonar els nostres deutors” (aquells amb els quals tenim deutes pendents). Una cosa porta a l’altra. Si volem ser perdonats, hem de saber perdonar.
És el camí que vaig seguir en el cas de la mort violenta de Kekeo. Ho dic amb la màxima modèstia possible. No voldria -altra vegada- ser mal interpretat. Amb una n’hi va haver prou i de sobres, perquè els seus estralls encara perduren. Qui és ningú per riure’s dels sentiments de l’ànima d’una persona determinada? Qui és ningú per perdonar un mal que no ha patit o una ofensa que no anava dirigida a ell? Crec que hem de reaccionar contra els que es burlen dels sentiments genuïnament cristians, i el que és pitjor: els tergiversen en el propi benefici. Avui més que mai necessitem cors misericordiosos, cors que sentin pietat, tant per l’individu com per la totalitat del món sencer. Cors inclusius, corresponsables, conscients del valor de la pròpia ànima. Com la manera més segura de ser respectuosos amb tothom. Perquè -com ja va dir Saint Exupery- “les coses més valuoses de la vida solen ser invisibles als nostres ulls”. Tot el que no es va dir -perquè no es va voler veure- arran de la mort del fillol, hauria d’avergonyir als qui van pensar que ja ho sabien tot o que ja ho havien vist tot. I no van veure res ni saben res. Però van xerrar pels descosits, això sí. Pel que a mi respecta, ja els he perdonat. Tant si se’l mereixen, el perdó, com si no se’l mereixen. Això és tot.
Vostre: Jaume.- 24.-1.- 021
Bon profit, senyor bisbe, bon profit!
Per tot el que m’heu pres i us heu cruspit.
Això no obstant, no us guardo cap rancor.
Perquè crec en la força de l’amor.
Voldria veure en Vos un bon pastor,
en lloc d’un diligent esquilador.
Un bon pastor no esquila cap ovella,
ni li pren d’amagat la seva esquella.
Un bon pastor la mena al millor prat,
lluny del llop perillós, sempre afamat.
Tota ovella anhela un bon pastor,
com tot el que és creat, un creador.
En això, jo no sóc cap excepció.
Vull per mi i pels altres el millor.
No espero del que dic, ni un sol retret,
que vos m’heu volgut mal, no és cap secret.
Vos heu dit coses que no són veritat.
Heu tret profit d’un mal, i això és pecat.
Vos ja sabeu que jo us l’he perdonat,
això no obstant, vos no l’heu reparat.
I reparar-lo, crec que és obligat,
almenys és el que sempre hem ensenyat.
Si volem que la gent sigui creient,
que demostri el pastor que és coherent.
I ara mateix, amb la paraula “amen”,
dono per acabat el vers present.
Jaume - 23-gener.-2021
Google Sites
Report abuse