L'ABAT AURELI ESCARRÉ

Començo avui, amb el present article, una sèrie de “Perfils” de personatges que és bo no perdre de vista. La sèrie tindrà continuïtat, però discontinua, depenent de les circumstàncies. La imminència de l’11 de setembre d’enguany -amb tot el que significa i comporta- m’ha mogut a començar la sèrie per l’Abat Escarré (Aureli Maria).

• M’he guiat per una llarga entrevista que Baltasar Porcel li va fer l’any 1967, quan l’Abat Escarré era, encara, a l’exili. Va viatjar des de Viboldone (Milà) fins al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, on va tenir lloc l’entrevista.

Baltasar Porcel i el P. Escarré es van conèixer un o dos anys abans, a Prada, amb motiu del concert de Pau Casals “El Pessebre”.No són poques les coses que els catalans han hagut de celebrar fora de Catalunya, per raons polítiques. A partir d’aleshores, Porcel i l’Abat Escarré van concertar l’entrevista, per carta. El P. Escarré hi vingué d’acord, per l’enyorament que sentia de Catalunya i de Montserrat. Però, com ja podeu imaginar, no va poder travessar els Pirineus. Va ser entrevistat a Sant Miquel de Cuixà, L’entrevista va durar dos dies. És una llàstima que no la pugui transcriure sencera. Té 16 pàgines. Agafaré els trets principals. El que importa és recordar-lo ara, en vigílies de l’11 de Setembre i pocs dies després que els monjos de Montserrat hagin sigut notícia per haver tingut la valentia de demanar perdó per abusos comesos en temps passat (i a pesar de saber els abusos informatius, als quals s’han exposat en el present). Hi ha qui, com el bisbe de Girona, hauria de prendre exemple, i demanar perdó per haver mentit, haver-me calumniat, i haver-me condemnat sense judici, sense proves, i sense res de res, llevat de les seves ganes de silenciar-me. El record de persones com l’Abat Escarré m’ajuda a suportar l’exili interior en què visc, i fins i tot a sublimar-lo, que encara costa més. Sobretot sabent com sé el doble rasant amb què el bisbe ha actuat i actua.

Un any, quan estava en plena forma, vaig ser convidat a la Universitat catalana d’estiu, a Prada. A la meva ponència hi va assistir el bisbe Deig, i un grapat de mossens, dels diferents bisbats, com l’estimat Jesús Huguet, solsoní, mn. Orobitg i mn. Climent Forner, ambdós també de Solsona, i altres capellans de Vic, Barcelona, Girona i Lleida. També hi van assistir un o dos monjos de Montserrat. Ha passat molt de temps. Però conservo en el meu record la visió d’una ballada de sardanes, a la plaça principal de Prada del Conflent, una tarda d’estiu. La Copla no va tocar la sardana “de les monges”, per cert, però, en qualsevol cas, era la primera vegada que veia una colla de capellans ballant sardanes, amb la complicitat del bisbe Deig, que també les va ballar totes. Totes les que van tocar, per descomptat, no com alguns que conec que “en ballen més que en toquen”. O que les fan ballar a qui no toca.

Aureli Escarré era fill d’una família de pagès, de l’Arboç. El seu pare era esquerrà del morro fort. La seva mare era una dona extraordinària:

• D’ella vaig heretar -diu l’Abat Aureli- el sentit de l’honradesa i una gran fortitud d’ànima. (La va ben necessitar, com ja es veurà)

La seva mare va morir als 84 anys, sense poder veure el seu fill, que era a l’exili. Tanmateix, es veu que deia sovint:

• “Si per venir-me a veure, l’Aureli, ha de venir d’amagat, i no amb el cap ben alt, que no vingui!”

Aquesta resposta m’ha fet pensar. M’he preguntat si l’Església, a base d’insistir en la castedat, no ens ha ensenyat prou l’honestedat.

Aureli Escarré va entrar a Montserrat als quinze anys. No se’n va penedir mai. Les persones que el van influir van ser la seva mare, Mn. Vives (que després es va fer militar) i mossèn Galceran, del qual va aprendre a ser home d’acció, i no només de devoció. (sic)

Porcel va mantenir tres converses amb el P. Escarré. En totes tres hi va ser present el P. Agustí Vila Abadal, a qui Escarré sovint li consultava si podia explicar o no determinades coses. Lloable germanor benedictina!

Entre els seus formadors que més el van influir, cita els següents:

El P. Llorenç, filòsof; un escolàstic pur i profund, que el va estimar molt- El P. Gusi, pel seu gust artístic. El P. Albareda, per la seva cultura i la seva amistat. Però sobretot, Aureli Escarré se sent deutor de l’Abat Marcet: Ell ens ha creat a tots.- El monestir i els monjos li ho devem tot. Ens va ensenyar la fidelitat a l’Església, a la vida monàstica i la fidelitat a Catalunya”.

La guerra (in)civil espanyola.

“Va ser un desastre.- La Generalitat es va incautar del monestir.- Els monjos van anar a Barcelona, on hi tenen un pis. Des d’allí, van organitzar la sortida d’Espanya, però no tots es van salvar. Set monjos van ser agafats i afusellats tot d’una. Els que va marxar al seu poble també van morir. En van matar en total vint-i-un. Els que van tancar a la Model, també es van salvar. Finalment, els que van fugir, van desembarcar a Gènova. (Nota: fugir, a vegades, és la única manera de no morir. Això és el que haurien d’haver fet els capellans: fugir (o amagar-se, fins que no s’acabés la maltempsada).

Retorn a Montserrat.

Va tenir lloc el maig de 1938, Els monjos que havien fugit a Itàlia van tornar per la part de l’Espanya franquista, de Navarra a Saragossa, amb la vaga etiqueta de “recuperació artística. D’escapolida en escapolida, van arribar a Montserrat el 26 de gener del 1939. Arreu van trobar brutor, gossos i puces. I la brigada Líster. Al cap de quatre dies van arribar les tropes victorioses. Els monjos, per evitar que el Monestir fos entregat a un eclesiàstic, canonge de Salamanca, que ja havia sigut nomenat, es van organitzar. L’Aureli es va declarar Prior, i amb el germà Llobet, el seu ajudant, van sortir -vestits amb l’hàbit monàstic- a rebre les tropes dels vencedors. L’ajuntament de Monistrol es va presentar al Monestir: “A la seva finca -els van dir- tenen uns vint porc. Ens en doni un, va dir l’alcalde. Li’n van donar sis, signant el rebut per ambdues parts. Va ser la primera vegada que Aureli Escarré va signar “Prior”. Quan va arribar al Monestir l’abat Marcet, va confirmar en el càrrec Aureli Escarré.

Transformació del Monestir.

Seguint els passos i l’esperit de l’abat Marcet, el Monestir es va anar transformant fins a tenir l’aspecte que té actualment. Amb monjos de gran personalitat, com, per exemple, el P. Ubach, biblista, el P. Albareda, home d’una gran cultura, amic de Joan XXIII, que, abans de ser Papa, va visitar Montserrat unes quantes vegades. El Papa Joan va fer cardenal al P. Albareda, en premi al treball que va fer a la biblioteca vaticana. El P. Albareda es ventava de no haver escrit mai una sola paraula en castellà. A la mort de l’Abat Marcet, del qual Aureli Escarré era coadjutor, va passar a ser automàticament abat de Montserrat.

Les aparences enganyen

De l’abat Escarré es deia que s’havia adaptat al règim franquista. I és que, quan encara no era abat va acceptar un milió de pessetes del general Franco, però perquè la reconstrucció del monestir necessitava ajudes. Després, amb la tornada de l’abat Marcet, la reforma del monestir es va accelerar. Escarré, coadjutor de l’Abat Marcet, va aprendre de Marcet a no mirar mai enrera i a donar curs a les iniciatives dels monjos. Entre ells dos, van obrir les portes del monestir a Catalunya i a les seves necessitats. Molt més que tots els bisbes plegats, amb la sola excepció del cardenal Vidal i Barraquer, l’home que no va donar mai el seu braç a tòrcer. No va voler signar la carta dels bisbes espanyols, promoguda pel cardenal Gomà, en la qual l’episcopat es va adherir a la “Santa Croada Franquista” (?), per la qual cosa va haver d’exiliar-se. Pius XII va voler gestionar la fi de l’exili de Barraquer, per mitjà de l’Abat Escarrer, però aquest va fracassar.

La predicació d’Escarré en català

L’any 1948, l’Escarré comença a predicar en català. L’Abat Marcel el felicita. Per mitjà dels seus sermons, Escarré s’enfronta al govern de Franco. L’any 1958, Escarré reclama una major llibertat per a l’Església i comença a tenir problemes. L’any 1963 fa unes declaracions a Le Monde, denunciant les tropellies del govern. El fet provoca reaccions contra Escarré. Però la ruptura arriba l’any 1965, amb un sermó contra la llei d’associacions i la publicació a Le Monde del text d’un dels seus sermons més abrandats. Escarré es veu obligat a exiliar-se per tal d’evitar mals majors. I perquè la Santa Seu el va pressionar. Però Escarré afirma amb fermesa que no va dimitir. Ni aleshores ni mai. Va conservar el càrrec, a pesar que la Santa Seu va nomenar abat el P. Cassià Just, de forma unilateral. A l’Escarré el van voler fer bisbe, però ell s’hi va negar. Una ingerència semblant a la que va patir el P. Arrupe.

continuarà...

Jaume Reixach.