ESGLÉSIA I LLIBERTAT?

Post date: Jan 28, 2018 5:58:35 PM

No serà…¿ESGLÉSIA O LLIBERTAT?

Heus aquí un tema polèmic, on n’hi hagi. Quina de les dues oracions és correcta: la copulativa o la disjuntiva?

Vegem-ho: La història demostra que l’oració correcta és la segona, o sigui: la disjuntiva. Durant el segle XIX, els Papes van condemnar, de forma reiterada, el lliberalisme, no menys que qualsevol manifestació de llibertat personal. Gregori XVI, per exemple (1831-1846), escollit Papa després d’un Conclau que va durar 2 mesos, estava convençut que tots els mals del seu pontificat provenien dels “desvergonyits amants de la llibertat”.

• Qui era Gregori XVI?
• Un monjo de l’ordre dels Camaldulencs, pietós i auster, que es va mantenir fidel als seus hàbits de monjo, una vegada escollit Papa.

+Va ser escollit pels cardenals zelanti (els zelotes, contraris a qualsevol reforma).

+No va ser un mal Papa, però el càrrec li venia gran. Va haver de fer front a la rebel.lió dels Estats Pontificis, rebel.lió que va començar per Bolònia i es va estendre fins a Roma. Per tal de sufocar-la hagué de recórrer a l’ajuda de les tropes franceses. Però no en va tenir prou amb això. Un cop sufocada la rebel.lió (que ja no cessaria fins a la reunificació d’Itàlia), va publicar l’encíclica Mirari Vos (1832), en la qual assenyala com a principals responsables del malestar en els Estats Pontificis els desvergonyits amants de la llibertat i les seves idees. Entre les quals, destaca com a més perverses la llibertat de consciència, la llibertat d’expressió, la llibertat d’impremta i la separació entre l’Església i l’Estat.

La solució contra aquests mals era l’obediència als prínceps legítims.

L’encíclica tenia un objectiu implícit; desqualificar el capellà francès Félicité de Lamennais, un ultramuntà com de Maistre que s’havia passat a l’altre extrem. Lamennais creia que l’Església, encapçalada pel Papa, s’havia d’aliar amb el poble i beneir la Revolució. El temps de l’Aliança entre “el tron i l’altar” -deia- ha passat a la història.

Lamennais va fundar L’Avenir (“El futur”), un diari lliberal, en la capçalera del qual hi figurava el lema incendiari “Déu i Llibertat”.

El refús de l’elit francesa no es feu esperar. I l’excomunió de Lamennais, tampoc.

Podríem seguir per aquest camí, i aturar-nos en Pius IX, el Papa del Syl.labus, del dogma de la Immaculada i el dogma de la Infal.libilitat, però potser no cal. Es prou sabut que el Syl.labus conté una llista dels 8o errors de la modernitat. No en va denunciar més perquè se li devia acabar el paper. Per altra part, també se li acabà el Concili Vaticà I abans d’hora, perquè les tropes de Garibaldi van entrar a Roma i els cardenals i bisbes del Concili es van dispersar. Això no obstant, Pius IX va tenir la picardia de fer passar al davant dels altres temes el tema de la infal.libilitat, que, en principi, no figurava en el temari del Concili. Un tema que va dividir els pares conciliars, fins a tal punt que, més de 50 bisbes presents al Concili van fugir de nit per no haver de votar.

El Vaticà I restà inacabat, i Pius IX ha passat a la història com un dels Papes més polèmics: estimat primer, odiat després, i finalment compadit, perquè es va declarar presoner del Vaticà. Una presó que és un Estat. Un Estat que és una ciutat. I una ciutat que està dins i fora de Roma, un cas excepcional. Comparat amb les penúries que passa Catalunya, l’Estat del Vaticà és la glòria. Ja voldríem nosaltres poder dir amb propietat que estem dins i fora d’Espanya, no? En canvi, no estem ni dins ni fora, sinó sota la bota del govern central, força descentrat.

No crec, doncs, que calgui recórrer a la Inquisició ni a l’Índex de llibres prohibits per deixar clar que, de les dues propostes de l’enunciat d’aquest article, la més evident és la disjuntiva: O Església o Llibertat, però no juntes. Per desgràcia és així.

I AIXÒ NO OBSTANT, NO SEMPRE HA SIGUT AIXÍ.

Sense necessitat de recórrer als orígens del Cristianisme, hi hagué un temps en què Església i Llibertat van anar junts, de bracet. Em refereixo al temps en què Joan XXIII va governar l’Església. Van ser només 5 anys escassos, però tan fecunds, que l’Església va viure una Nova Pentecosta, una primavera de l’esperit. Mai no em canso d’estudiar aquest breu període de la història recent, perquè hauria de servir-nos de referent. En els anys 60 es va donar una coincidència històrica meravellosa. Per una banda, els governants de les nacions més poderoses del món -Estats Units i la Unió Soviètica- van tenir uns líder d’excepció: el President J.F. Kennedy, per una banda, i Gorbachov, per l’altra, amb un Papa d’una talla excepcional: Angelo Roncalli, , més conegut com Joan XXIII, el Papa de la Pacem in terris, l’encíclica que ens permet parlar d’Església i llibertat.

ESGLÉSIA I LLIBERTAT, LA BANDERA DE HANS KÜNG.

Aquest teòleg suís, un dels més llegits del món, durant la primavera de 1963 -mentre Joan XXIII encara seguia en vida- va fer una gira triomfal per diverses ciutats dels Estats Units d’Amèrica recollint més aplaudiments que cap altre teòleg conferenciant (o fins i tot que cap altre conferenciant a seques).

Podríem citar d’exemple la conferència que va impartir en el Boston College, davant de 3.000 oients. Tema de la conferència? “Església i Llibertat”, tota una provocació (que, aleshores, provocava sobretot expectació). L’amfitrió? L’arquebisbe de Boston, cardenal Richard Cushing (My name ís Cushing; així es com es presentava, per increïble que avui ens sembli). Entre el públic assistent, el metropolità ortodox Atenàgores, com un més dels presents a la sala.

LA TESI DE HANS KÜNG.

La manca de llibertat en l’Església no és revelació de l’essència bona i esplendorosa de l’Església, sinó revelació de la seva no essència, fosca i dolenta. D’acord amb el missatge fonamental de l’Església naixent, aquesta hauria de ser un espai de llibertat. Una Església que anuncia l’Evangeli de Jesús no pot ser portadora d’esclavitud per a les persones, sinó portadora de llibertat (Crist ens ha alliberat per a la llibertat. Gál. 5,1).

La llibertat com a do i com a tasca.

Com a tasca, la llibertat està sempre per conquerir. L’amenaça contra la llibertat, des de dins de l’Església és molt més perillosa que des de fora de l’Església. Quan la llibertat està amenaçada des de dins de l’Església, el cristià no té cap altre refugi ni cap altra protecció que el sagrat reducte de la seva consciència lliure.

LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA, DE PARAULA I D’ACCIÓ.

Tal és la proposta del jove teòleg de 35 anys. Val a dir, però, que compta amb l’aval de l’encíclica de Joan XXIII Pacem in terris, ENCÍCLICA que fou presentada a la Seu de les Nacions Unides pel cardenal Suenens, arquebisbe de Malinas, líder del vot majoritari progressiste en el si de Vaticà II. Fou llargament aplaudit. Allí, per primera vegada, es va dir, en veu alta, que el Papa Joan XXIII no podia aprovar el marxisme ateu (per ateu, precisament), però no a les persones que seguissin aquesta doctrina. (Al revés de la política seguida -anys més tard- en els casos d’abusos sexuals a menors, en els quals les persones són condemnades sense remissió i sovint sense judici, mentre que els abusos eren considerats pecats i no delictes).

DE LA LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ.- I d’aquesta, a la llibertat d’acció.

Va ser gràcies a Joan XXIII que l’Església va sortir del sistema totalitari en el qual vivia immersa, per obra sobretot de Pius IX i del seu Non expedit, en virtut del qual els catòlics no podien participar en la política, ni com a electors ni com a escollits. En resposta a la pèrdua dels Estats Pontificis, en vingué el pensament únic i la sobirania indiscutible del magisteri eclesiàstic, convertit en pensament únic. Mai l’Església s’havia identificat tant amb el marxisme leninista, que amb tant de zel condemnava, com en l’època de Pius IX i del Concili Vaticà I.

L’AGGIORNAMENTO DE JOAN XXIII.

El mèrit de Joan XXIII és haver retornat l’Església als seus orígens, que és on es fa visible la llibertat de consciència, d’expressió i d’acció. A la pràctica, el Vaticà II va retornar la llibertat a la litúrgia, al Dret Canònic, i a la Teologia:

• A la litúrgia: Un Déu, un Senyor, un baptisme i una Eucaristia, però diferents ritus, llengües i maneres d’expressar-se. Tants com diferents pobles i cultures.
• En el Dret Canònic: Un Déu, un Senyor i una sola Església, però diferents ordres eclesiàstics i jurídics; diferents nacions i tradicions. Diferents usos i aplicacions.
• En la teologia: Un Déu, un Senyor, un evangeli, una fe, però diferents sistemes, diferents mentalitats, diferents llenguatges i escoles de teologia.

Unitat, però no uniformitat. Un centre, però no centralisme. Aquests són els nous Signes del Temps.

Tot això se’n va anar en orris durant el pontificat de Joan Pau II.

Es van omplir els estadis però es buidaren els temples. Per no haver seguit la reforma proposada per Joan XXIII, un Papa que cal rescatar de l’oblit. Va ser un dels més estimats de la Història, i el seu pontificat un dels més estimables. Ens vam enlluernar per l’èxit del Papa Wojtyla, sense veure que es duia la “claca” (els Legionaris de Crist i altres moviments neocatecumenals). Les masses l’aplaudien i ell prenia banys de multitud. Doncs bé: la següent conferència del teòleg Han Küng, en el seu periple per Amèrica, va ser en la Mc Cormack Place, de Chicago, on l’esperaven 5.000 persones, per escoltar la seva conferència sobre Església i Llibertat. I és que la llibertat en l’Església depèn de nosaltres, els creients, o sigui: depèn de tu, de mi, i de tots els creients, de les nostres comunitats. No ens podem deixar robar la llibertat així com així. Mirem, si no, el nostre estimat País. Serem capaços de lluitar per la llibertat en l’Església, tant com som capaços de fer-ho per la llibertat de Catalunya?

El vostre amic, en tot i pertot: jaume reixach. 28-I-18