L’ETERN DILEMA.-Ja que sóc moro i no moro, no sé qui sóc. Heus aquí l’etern dilema!

• Ho sabràs quan et moris, gamarús!

• No m‘insultis, no m’insultis...O em veuré obligat a ensenyar-te qui sóc jo.

• Però si acabes de dir que és això el que no saps! Ja em diràs com es pot ensenyar el que no se sap…

• I què fan, mestres i “profes”, si no això?

• I ja veus com ens va...Més malament no pot anar!

• Fals! Per malament que vagi tot, sempre pot empitjorar. El que costa és millorar.

• Tan difícil, no ho deu ser. Ho dic per la manera com ho dius…

• Com dic, què?

• Això de millorar i empitjorar. Ho dius com si les coses milloressin soles, i no és així. Hi ha d’haver algú que les millori, no t’ho sembla?

• A mi em sembla que tu fuges d’estudi. Quan dius que algú ha de millorar les coses, què vols dir? Algú, o ho som tots o ningú. O m’estàs dient que el que ha d’arreglar les coses és qualsevol, llevat de tu? Perquè dir algú és igual que dir ningú.

• I tu què saps? Suara has dit que no saps qui ets, i vols que cregui que saps millor que jo, el que dic o el que no dic…?

• El que no dius, no. Però el que dius, potser sí. Per exemple: acabes de dir “suara”. Aquesta paraula està en desús, no ho sabies?

• Com pots dir que està en desús, si l’acabo d’usar ara mateix?

• Una cosa no té a veure amb l’altra.

• Com que no? Si jo he usat aquesta paraula, la pot usar tothom. Si està en desús -com dius tu- deu ser perquè, o no l’usem o la usem poc. Si aquesta és la raó, haurem de concloure que el català està en vies de desaparició, perquè, o no l’usem o en fem poc ús.

• Pel que dius, dedueixo que ets català, no?

• I tu què creus: Ho sóc o no ho sóc?

• I quina importància té, el que jo cregui o no cregui?

• En té més de la que penses. Quanta gent no hi ha que la seva existència depèn del que creuen els altres?

• Ara sí que m’has fotut! Francament, no ho sé.

• Doncs, si no ho saps, el millor que pots fer és no dir res. Callar és de savis, sobretot quan un no sap què dir. No d’un tema qualsevol, sinó de qualsevol tema. Parlar per ganes de parlar o parlar molt per no dir res, és tornar a construir la Torre de Babel. Millor que no. Repetir errors, a la llarga és horrorós.
  

Atès que tots els sants tenen vuitada, Felicitats als Joseps i Josefines, els Pepets i les Pepites.- Valgui la present columna com un modest homenatge a Sant Josep, espòs de Maria, el més modest dels sants del Santoral, el que menys ha sigut honorat per l’Església, i el que més s’ha hagut de sacrificar per tal de fer mínimament creïbles alguns dels dogmes que el Magisteri eclesiàstic ha tingut a bé de declarar. Ai de l’Església i de tots nosaltres, el dia que ell declari el que tingui a bé de declarar! Felicitats, altre cop, a tots els que us honoreu de portar el seu nom (en qualsevol de les seves variants), perquè és la millor manera d’honorar-lo, o potser l’única, no dic que no.

Vostre: jaume.- 19-III-021

RODOLINS (extrafins)

1) A manca de serafins

col.leciono rodolins.

2) El pecat de idolatria,

en el fons, és miopia.

3) Ai de qui es cregui infal.lible!

Serà del tot prescindible.

4) La senyora hipocresia

només treballa de dia.

5) No sabem com és la vida,

fins que no ens fa una ferida

6) Prometre amor perdurable

és un invent del diable.

7) La devoció no té horari,

diu, cada dia, el sagrari.

8) L’Església va ser Cos Místic,

i la creu, objecte artístic.

9) Els mites que són col.lectius.

es mantenen sempre vius.

10) Déu és U i alhora tres.

Homes molts i alhora res.

11) Ningú és més immoral,

que el que imposa la moral.

12) Un tresor val pel seu or,

i el sant, per l’or del seu cor.

13) Com més vella és la capella,

més atractiva és tota ella.

14) El bé que fa el missioner,

no el sabem ni el sabem fer.

15) El pecat, igual que el gat,

troba sempre el seu forat.

Jaume.-17-III-021