HEM PREDICAT JESÚS SENSE CONÈIXER-LO

I hem passat segles i segles predicant a Jesucrist, sense conèixer Jesús

Jesús no va dir mai que fos Déu. Jesús era jueu. I com a tal, pietós. Bon complidor de la llei. Era un home bondadós. És per això que m´interessa. És per això que m´afecta. Entenc que la gent el seguís.

Comprenc les seves raons, perquè jo també l´hauria seguit. Jo també l´hauria escoltat. Quina diferència hi ha entre jo i aquella gent? Cap. No l´estic seguint avui? Raó de més per pensar que, si l´hagués conegut, hauria seguit Jesús. I per què l´hauria seguit: perquè era Déu? No, en absolut. Si ell hagués dit això, segur que l´hauria deixat. O ja no seria jueu. Per un jueu, el nom de Déu és sagrat. Ningú seguiria un blasfem. Pensar això és un disbarat. I no ha de ser un disbarat que l´acusessin d´això? El van acusar de blasfem. I l´acusà el Sanedrí. El consell del gran Sacerdot.Diria que s´hi van lluir. I vés per on, m´haig d´empassar l´ironia, perquè al final, se´n van sortir. Acusat de blasfem, però condemnat per sediciós. Meravellosa justícia!

NI BLASFEM NI SEDICIÓS.

Aquesta imatge no quadra amb l´imatge que m´he fet. Ni és l´imatge que es desprèn dels evangelis. No són una biografia, ni tampoc ho volen ser. És molt poc el que tenim, però penso que és suficient. Certifiquen l´existència de Jesús de Natzaret, un predicador molt estimat per la gent. Sobre això, no hi ha cap dubte. Estimat, en quin sentit? En l´únic que podia ser: Era home. Quin podia ser el seu secret, perquè tanta gent l´escoltés? El primer que se m´acut és l´absència de secrets. La seva simplicitat és tan humana i evident, que no lliga amb els secrets. No era un mag. Ni un sacerdot. Feia miracles? No, exactament. El que entenem per miracles, podien ser guaricions. I és cert que, de guaricions en va fer. Guaricions que la gent, per la seva mateixa ignorància, trobaven miraculoses, però això no vol dir que fossin miracles. Descartat. Jesús mateix, en diverses ocasions, es queixa precisament d´això: que la gent el seguís pels miracles, no li agradava gens.Actitud que lliga amb el què dèiem: la seva simplicitat; la senzillesa. I per què no, la saviesa? Si afirmem la senzillesa, afirmem l´humilitat. I qui més humil que el savi? No venia d´aquí, la seva autoritat?

En el temps en què ell va viure, hi havia molts predicadors. Que no ho sembli, és perquè Jesús no competia. Si va cridar l´atenció, té a veure amb la seva honestedat, i el desig de fer-se entendre. I no en el sentit de gran orador, sinó de fer-se entendre pels humils, la seva gran vocació. Jesús volia arribar a la gent que quedava marginada del Temple i de la religió del seu temps. Primer toc d´atenció! La religió margina. I el culte en el Temple, també. Jesús, això ho té tan present, que no ho perd mai de vista. Som nosaltres que no ho sabem veure.

Nosaltres seguim Jesucrist. Jo estic parlat de Jesús, que mori crucificat. M´interessa la seva profunda humanitat. La seva fragilitat. La part humana de Jesús. Perquè ell té el que a nosaltres ens manca. Ni més ni menys que la bondat. S´ha tenir bondat per ser persona de bé.

El bé, no com absència de mal, sinó en el sentit operatiu del terme: que no és altre que fer el bé. La mateixa paraula fer ja ho diu: el bé s´ha de fer. Només existeix quan el fem. Jesús feia el bé. I el feia per vocació. És això el que més m´atrau: per fer el bé com ell el feia, s´ha de creure en la bondat. Ell hi creia. I és lògic que l´idea que té de Déu, que al final és el que compta, és la d´un Pare bondadós. Que, a més, és Pare Nostre, o sigui: pare de tots. Jesús, quan ensenya a pregar, ensenya el que ell creu. Això, i no cap altra cosa, és ser coherent. Predicar amb l´exemple. Era això el que agradava a la gent. Ahir, avui, i sempre. Hi ha coses que no canvien.

Fill de Déu? Ho som tots. Ell ens ho va ensenyar. És tota la teologia que hi ha en els evangelis. La resta és Judaisme. És el compliment de la Thorà. I en aquest punt, Jesús és encara més admirable, perquè humanitza la divina Thorà. Tot el fa ho humanitza. Tot el que veiem en ell és humà. I n´hem fet el Messies. Justament el que no volia ser. Que aquest tema el preocupava, no crec que es pugui obviar.

• Què diu la gent de mi?

Això és el que mai no hagué de preguntar Joan Pau II. Massa bé que ho sabia. ‘Joan Pau Segon, T´estima tot el món’. Ja serà menys! Però l´afalagava. Li agradava sentir això. Fins i tot que l´adulessin. I no és això. Jesús no era així. No ho hauria acceptat.

Les respostes dels apòstols, no poden ser més descoratjadores. Ni més desconcertants, tampoc. I aquí volia arribar. Tornem a la Dominus Flevit. Tornem al punt de partença:

PER QUÈ DEVIA PLORAR? Mai no ens ho preguntem. I així ens va.

El primer que vaig pensar, no va ser el perquè, sinó el fet mateix de plorar. Hi ha res més humà que veure Jesús plorar? Si això no me´l feia proper, com podia esperar que m´ho fes cap altra cosa? Me´l faria més proper, que fos diví, i no humà? Com és possible proclamar que l´Encarnació de Déu, i oblidar l´humanitat de Jesús, que, d´acord amb la fe, seria el mateix Déu encarnat? Encarnat, en què? En un cos humà? Un cos humà no és un home, és un cos, falta l´ànima. Un cos pot estar mort i segueix sent un cos, fins que no es descompongui. Però quan això arriba, l´home ja s´ha acabat. Jo el que vull veure és l´home, l´home que va ser Jesús. Ja em vagarà de fer-lo Déu. No ho serà més si me l´imposen, sinó al revés: serà imposat, però no serà meu. No confonguem les coses. Jesús no és un dogma de fe. I en canvi, jo li tinc tota la fe. Qui diu fe, diu confiança. Confio en la bondat. Crec en la força de la debilitat. Precisament la més feble, però sé que d´aquesta força no en vindrà mai cap mal. No diria el mateix de cap altra força.

A LES ENVISTES DE JERUSALEM, JESÚS PLORÀ.

Deixem que plori. No tinguem pressa per explicar el perquè. Massa que l´hem explicat. Jo veia el Temple en ruïnes. Era molt fàcil pensar que Jesús, com que era profeta, cosa que ell no va dir mai, va veure la seva passió. Associada al Temple, i al conflicte que ja era latent entre ell i els sacerdots del Temple. Molt bé. Vist a posteriori, rodó. Però jo m´esforçava a pensar en Jesús, prescindint del que fatalment passaria, i que, de fet, va passar. No m´agrada gens pensar que s´havien de complir les Escriptures. Ni crec que fos això el que el fes plorar.

Penso que és més possible que plorés pel mateix que plorem tots, quan ens sentim incompresos; quan el bé que volem fer, no el podem fer; això és més versemblant. Pensem en el predicador itinerant que va ser Jesús, el galileu, el lloc per un va començar la seva missió. La missió de què: de salvar? No, d´ensenyar. I no ens oblidem qui eren els seus deixebles. A qui ensenyava Jesús, que és molt important. Jesús hauria ensenyat diferent, si no s´hagués adreçat amb tant d´amor als humils, i als humiliats. A les víctimes de la fe que ell professava. Si era això el que més volia, per què hem de voler una altra cosa?

Jesús va morir a la creu. Sol. Humiliat. Injuriat. Les injúries són el que més en revelen la seva humanitat. Les que més li dolien, no són difícils d´endevinar: les que l´afectaven a ell i a tot el que ell estimava.

• Mireu-lo! Ell que en salvava d´altres, no es pot salvar a si mateix!

Cruel, a banda de fals. Jesús tenia molt clar que només Déu pot salvar-nos. I ell no va dir mai que fos Déu. Injúria per partida doble. Per algú que predicava el Regne de Déu, sentir això no podia ser més dur. Però, si, a més d´això, pensem que, quan parlava del Regne de Déu, hi afegia i la seva justícia, més injuriós que això, no crec que hi pogués haver res. Si una cosa no es pot dir de Jesús, és justament que no estimés la Justícia. De què patia, si no: no era de l´injustícia? Sí, però no. No era de l´injustícia considerada en abstracte, sinó de l´injustícia que provenia de la religió que professava. La mateixa que volia regenerar. La religió que ell veia, i volia canviar. La religió! Just el que no volem veure. El prejudici més gran que hi ha: tant si és a favor, com en contra. Opi del poble, o salvació sense esforç. Tal li fa! El que importa és veure que estem molt lluny de Jesús. I el que és encara pitjor: ens vantem de ser la seva Església. L´Església, no de Jesús. Serà l´Església del Papa. I estem al cap del carrer: Què hi té a veure el Papa amb el Jesús històric, que no sigui la traïció?

És el que té d´insatisfactori el Cristianisme: és un judaïsme satisfet Perquè ha trobat el Messies. Satisfet, doncs, d´haver-se conegut. Però no de conèixer Jesús. Això no. I sense Jesús, coneixem Déu? Quin Déu pot ser: el Déu fet home, o l´home Déu? Cap de les dues coses es poden atribuir a Jesús. Jesús va morir crucificat. Amb ell, es va crucificar la bonda. I la mort d´un Innocent, no ha cessat de repetir-se. L´injustícia

en el lloc de la Justícia. Ja cal que deixem de pensar en el Regne de Déu. Més ens valdrà tocar de peus a terra.

Pensar en Jesús, i en el seu plor, a mi m´ha enfortit per superar els mals que m´han sobrevingut, pel poder de la premsa, que és el de Ponç Pilat,

i el del Bisbe, que és el del Sanedrí. Sembla mentida fins on es pot arribar en un món com el nostre, que es té per cristià. Trobo que per ser cristià, hi ha més fariseus del compte. Més testimonis falsos en els judicis, i més manipulació de l´opinió pública en la premsa, que fa de jutge, fiscal i botxí.