SANT TORNEM-HI

SANT TORNEM-HI.

Aquest sant no es troba en el Santoral romà. Això no vol dir, però, que no tingui devots. El meu pare (en pau descansi) era un d’ells. I em va inculcar la seva devoció a aquest sant inexistent. Però més real que altres -no menys inexistents- que figuren (o figuraven) en el santoral. L’arbre del santoral romà és tan frondós que, de quan en quan, necessita ser podat. Només que l’Església, quan es tracta de podar, no té mai pressa. En té més quan es tracta de condemnar.

Sant Tornem-hi és un sant que no té un dia fix. Però és el sant que ara toca. Després de les vacances de Nadal, és quan Sant Tornem-hi té més feina. Penso en els infants i en el retorn a l’escola. Quina mandra, Senyor! Contra aquesta mandra vaig haver de lluitar uns 24 anys: els anys en què vaig ser director-rector del Collell. Mentre vaig poder disposar d’un equip de col.laboradors propi -escollits per mi, però nomenats pel bisbe Jubany-, la meva feina va consistir en mentalitzar -abans que tot- els educadors. Ells també necessitaven l’ajuda de Sant Tornem-hi. Si aconseguia animar-los a ells, la resta era “bufar i fer ampolles”.

Vaig estar pensant en aquestes coses la nit del 5 de desembre d’enguany, mentre la cavalcada dels Tres Reis de l’Orient desfilava per la calçada del passeig de mar. Desfilava amb una lentitud de tortuga, que contrastava amb la música frenètica de cadascuna de les tres enormes carrosses dels Tres Reis, que no eren tres, ni eren reis, ni venien d’Orient, però això, a qui l’importa?

A Blanes, la cavalcada de Reis arriba per mar. A entrada de fosc, es veuen els tres quillats, en fila índia, en direcció al port. És una imatge que -a mi- em resulta familiar. Des de casa estant, veig arribar a port els quillats, carregats amb el peix pescat i seguits per nuvolades de gavines, que xisclen enfollides, a l’espera dels peixos que els pescadors tiren al mar. Però l’arribada dels quillats sol ser entre les 3 i les 4 de la tarda. Mentre que la cavalcada dels tres reis sol arribar entre les 6 i la set de la tarda.

La cavalcada dels Tres Reis disposa d’una iconografia important. La base del relat és l’evangeli de Mateu, cap 2. Al qual, molt aviat s’hi van afegir els Apòcrifs. Al principi, el nombre dels reis no era fix. Van començar a ser tres a partir d’Orígens: tres, com les tres parts del món conegut aleshores: Europa, Àsia i Àfrica. Tertul.lià els va convertir en Reis. Els va coronar. Estem parlant de dos dels Pares de l’Església amb fama d’apologistes (defensors de l’Església). A partir d’aquests Pares de l’Església, la iconografia va prosperar a passos de gegant. De les catacumbes, va passar a formar part dels frescos de les esglésies i dels mosaics bizantins. Els noms no van canviar. La resta, en canvi, va evolucionar amb el pas del temps. I a to amb les modes del temps. El mateix cal dir del seguici: evoluciona amb el temps. A mi no m’estranya. Conec una mica la història dels concilis. I en algun d’ells, com el de Constança, per exemple, l’arquebisbe de Magúncia duia un seguici de 500 persones, ell sol. A Trento, tant els bisbes espanyols com els francesos duien un seguici de 20 a 30 persones per barba. I el cardenal Ercole Gonzaga va anar al concili acompanyat de 160 servents. Déu n’hi do, no? I això que els cardenals només són prínceps de l’Església. Quin seria el seu seguici si fossin tinguts per reis?

Tot això ve a compte de Joan XXIII i del Vaticà II.Com més va. més me l’estimo i admiro. A ell i a la seva Obra Magna: el Vaticà II. Encara recordo el dia en què en Martín Descalzo em va dir, radiant d’alegria:

• “Avui m’ha ajudat la missa -en la capella de la residència- un bisbe. Ha vist que em revestia i ha vingut fins a l’altar i, sense dir res, ha fet d’escolà.

• I qui era, aquest bisbe?

• No ho sé. Ha marxat de la mateixa manera que ha vingut. (Aquest era l‘esperit del Vaticà II).

La cavalcada de Reis ja ha passat. Miro el cel i el veig encapotat. On és l’estrella d’Orient?

• En el fons de la nineta dels ulls dels infants. Ah! Si pogués retornar a la infantesa… Que feliç que seria, mare, que feliç era jo.

A manca de quasi tot, em queda Sant Tornem-hi. El sant que, sense existir, ens ajuda a retornar a la feina i a trobar gust en la normalitat. És el sant que aconsellava al seu fill:

• Fill! Vesteix-te a poc a poc que tenim pressa.

Vostre: jaume: 9- I- 21.