THOMAS MERTON, ERNESTO CARDENAL (i la Hispanitat).

Hem entrat a la tardor, l’estació de l’any en què els arbres comencen a despullar-se. Es desprenen de les seves fulles. I alhora, els llibres ens ofereixen les seves. El mal temps que despulla els arbres, convida els alumnes a entrar a l’escola i a estrenar els nous llibres de text. Els adults, que ja no anem a l’escola, ens lliurem a la lectura de llibres que són -per a nosaltres- la nostra escola. Mai és massa tard per aprendre.

---La vida de l’esperit necessita aliment. Aquests últims dies he tornat a llegir -Vida Perdida-, el llibre d’Ernest Cardenal, de Granada (Nicaragua), el primer d’una trilogia de caràcter autobiogràfic. El primer explica la seva etapa de monjo trapenc a l’abadia de Getsemaní (Kentuchy). El seu mestre de novicis va ser Thomas Merton. El primer llibre de memòries d’Ernesto Cardenal narra -de forma amena i deliciosa- la seva relació personal amb Thomas Merton, el seu mestre del noviciat i i un dels mestres més experimentats en la vida espiritual de qualsevol dels seus incontables lectors. Sorprèn la saviesa de Merton sobre tota mena de temes. La seva obertura de mires i la seva grandesa d’esperit són realment admirables.

Els grans mestres d’espiritualitat no deixen mai de sorprendre’ns.

• Ni tampoc deixen mai d’aprendre.

Ernesto Cardenal era poeta. En la seva etapa de monjo trapenc no va perdre mai l’amor per la poesia dels indis de la seva terra, ni tampoc l’esperit combatiu en favor dels seus drets. Nicaragua va ser colonitzada, com tants països de l’Amèrica Llatina, dels quals solem dir que van se “evangelitzats”. Evangelitzar és predicar l’Evangeli; és donar-lo a conèixer. I la millor predicació és la que es fa amb l’exemple.

El que va fer l’Església a l’Amèrica Llatina va ser imposar la fe catòlica, i colonitzar aquells pobles que, malgrat no ser tècnicament tan avançats com els de la vella Europa colonitzadora, disposaven de les seves llengües, la seva cultura i les seves tradicions, o sigui: disposaven de tresors de saviesa humana, dels quals hi havia molt per aprendre.

Els països cultes -com els de la vella Europa- no van saber aprendre -quan era hora- les moltes coses que els poble indígenes ens podien ensenyar. Aquest, per sort, no va ser el cas de T. Merton.

Ernesto Cardenal confessa que, gràcies a Merton, va començar a llegir en la Trapa llibres d’espiritualitat indígena, que el propi Merton li va proporcionar. D’aquestes lectures en van venir els primers llibres de poemes de Cardenal, d’inspiració indígena.

Cadenal es va ordenar capellà i, més tard, va fundar un monestir trapenc en una de les illes properes al llac de Nicaragua; La comunitat de Solentiname està vinculada al front d’alliberament sandinista, la qual cosa explica que, quan la revolució sandinista va triomfar, Cardenal, sense deixar de ser monjo, fos nomenat ministre de cultura. Segurament tothom recorda que, en la visita de Joan Pau II a Nicaragua, el Papa, mentre baixava les escales de l’avió va apuntar amb el seu dit -com si fos una pistola- Ernesto Cardenal, que esperava el Papa a peu d’escala de l’avió, de genolls. La fotografia va donar la volta al món. Va ser molt criticada, aquesta fotografia. Posteriorment, el Papa Wojtila, en els discursos pronunciats a Nicaragua va ser xiulat per la gent d’aquell país.

La gent no va acceptar l’actitud del Papa, ni el Papa va saber comprendre el poble de Nicaragua. En la meva opinió, aquell rebuig -sobre el qual vaig escriure algun article- va confirmar la meva tesi que, els viatges papals no eren -com tanta gent deia- viatges missioners. Eren més a prop de la colonització que de l’evangelització.

La prova és que -al bisbe Casaldàliga- se li va prohibir viatjar a Nicaragua, cosa que ell no va acceptar. Gràcies al seu testimoni, avui podem parlar de “fidel rebel.lia”.

Merton havia demanat a Joan XXIII poder crear un monestir trapenc a l’Amèrica Llatina, però amb un reglament més flexible, a l’estil dels benedictins, els quals, a més, viuen en comunitats autònomes.

Joan XXIII va contestar a Merton per escrit (per mitjà del seu Secretari), dient que hi estava d’acord. Però que, si el monestir havia de tenir el caràcter dels benedictins, era millor que fos fundat pels benedictins, i no pels trapencs, que estava bé que fossin fidels a l’esperit del seu fundador. Heus aquí una sàvia resposta, que fou molt ben acollida per Merton, el qual va manifestar que Joan XXIII tenia raó.

Cardenal -que va conèixer molt a fons Thomas Merton- confessa que Merton era una persona inquieta, que canviava d’entusiasme sense moure’s de la Trapa de Getsemaní. El seu recorregut espiritual abraça l’espiritualitat monàstica mitjaval, els Pares del desert (ell mateix va ser ermità durant un temps), el misticisme ortodox rus, l’esperit dels indis de l’Amèrica Llatina (que va mostrar a E. Cardenal), els moviments pacifistes, la defensa dels drets civils en els Estats Units, la mística sufí, el budisme, el zen...etcètera, etcètera. El seu interès no era canviar per canviar, sinó afany de saber i de comprendre-ho tot i tothom. I és que Merton, en tot i en tothom hi sabia veure la gràcia divina. Mai el mal.

Si a això hi afegim la seva vida de silenci, el seu afany de saber resulta encara més meritori.

Cardenal va ser suspès a divinis, durant el pontificat de Joan Pau II i de Ratzinger (futur Benet XVI). Ambdós van visitar països de l’Amèrica Llatina i ambdós no van saber comprendre aquells països, ni tampoc van aprendre res, d’aquella bona gent, perquè els viatges papals -que els catòlics qualifiquem de missioners- van ser fets amb l’esperit dels colonitzadors d’antany, o simplement amb l’esperit de la Suprema Autoritat Papal, que, per Suprema, no és -per la seva mateixa naturalesa- receptiva o discent, sino exclusivament docent. Greu error!, del qual encara en paguem les conseqüències. Que m’ho diguin a mi, que, si estic com estic, és perquè les dues persones que m’han jutjat i condemnat, no han sigut capaces de veure’m tal com sóc. ni capaces, tampoc, de donar cap altre sentit als meus viatges, que el sentit que ells duen al cap. Segons el bisbe i el vicari judicial-, darrere de l’ajuda al fillol hi havia d’haver -per força!- interessos bastards de caràcter sexual. I com que no hi eren, se’ls han inventat. O el que és pitjor: els han posat en boca de la mare del fillol i ella, en boca de la premsa bazòfia del Brasil (el diari “O Globo”). (Els que van de llestos, creuen que tothom és “tonto”). Igual que pensem que el monjo de clausura no pot estar al dia. Doncs bé: Si l’Església -avui- està com està és perquè els “Trepas” no es guien per l’Esperit de Déu ni tampoc per la llei suprema de la caritat. Són guies cecs.

Cauen les fulles tardorals i s’obren els fulls dels llibres. Si els clergues amb càrrec jeràrquic llegissin una mica més, potser entendrien el que diu Borges. I què diu, aquest mestre del saber?

• Diu que els pobles del que entenem per Amèrica Llatina, no s’han sentit mai llatins ni espanyols ni portuguesos.

Segons Borges, l’Amèrica Llatina (o la Hispano-Amèrica) no existeix. Existeix el brasiler, l’argentí, el xilè, el peruà, el colombià, però no l’hispano-americà.Una cosa semblant passa amb l’espanyol. En cada espanyol hi ha una barreja de diverses identitats, que van des de la ibèrica, la cèltica, la fenícia, la romana, i la musulmana. Però, en cap cas, la catalana. Per conviure gent de diferents identitats, cal que l’humus sigui cristià de debò, com en el cas d’Ernesto Cardenal, nicaragüenc i de Thomas Merton, dels Estats Units, nascut a França. Un magnífic exemple de convivència fecunda.

Vostre: jaume