PRIMER JESÚS. DESPRÉS, EL CRIST

PRIMER JESÚS. DESPRÉS, EL CRIST.

L’objectiu de la present columna és oferir-vos la meva resposta a la pregunta que vaig plantejar al final de la columna anterior, en el context d’una carta adreçada a Jesús, en la qual li demanava la seva ajuda, a fi de trobar una resposta satisfactòria a l’esmentada pregunta. Val a dir que no m’ha sigut fàcil contestar la pregunta d’amarres. No per manca d’ajuda, sinó perquè el tema és més complicat del que sembla. Només cal que us digui que, de dilluns a divendres, he esmerçat un promig de tres hores diàries a estudiar el tema i plasmar-lo per escrit. El resultat és un text d’uns 14 folis, que estan a la vostra disposició, cas que estigueu interessats en el tema. Aquí -”pro brevitatis amore- us ofereixo una síntesi de les principals idees de l’esmentat treball que he dut a terme.

- Per què, primer Jesús i després, el Crist?

- Perquè per donar una resposta satisfactòria a la pregunta que vaig plantejar, el primer que cal és clarificar conceptes i posar cada cosa en el seu lloc. I d’aquí ve el títol de la columna. El cristianisme no va néixer per generació espontània, sinó que és fill del Judaisme. Avui, el cristianisme és una de les tres grans religions monoteistes. Però, abans no va adquirir aquest rang, van passar uns quants anys. El que entenem per primers cristians, en realitat no eren només cristians, sinó judeocristians. I ni tan sols aquest terme s’ajusta a la realitat. Jesús -a qui l’Església considera fundador del cristianisme- era jueu. I com a tal, la religió que professava era el Judaisme. El mateix cal dir dels dotze apòstols: la seva religió no era la cristiana, sino la mateixa de Jesús i del poble jueu: el Judaisme.

El cristianisme ha sigut definit de moltes maneres. Personalment, em decanto per la definició que dóna del cristianisme el filòsof Comte-Sponville, a qui tinc en molta estima. Heus aquí la seva definició:

• “El cristianisme -diu- és un Judaisme satisfet. I això és el que fa insatisfactori el cristianisme”

Hi estic d’acord, però -a pesar d’estar-hi d’acord- no em puc estar de preguntar -a l’amic Sponville- qué entén per “satisfet”.

• “Satisfet d’haver conegut el Messies”

La resposta de Comte-Sponville mereix ser comentada. No tinc cap dubte que la gent que va tenir la sort d’escoltar Jesús, en viu i en directe, va experimentar un sentiment de satisfacció, gairebé inevitable. Altrament no s’explica la fidelitat amb què el van seguir a tot arreu on anava. Ara, que aquesta satisfacció fos motivada per haver conegut el Messies, no és creïble. Jesús no va dir mai que fos el Messies. El mateix cal dir dels apòstols, si bé és cert que la idea del “regne de Déu”, no va ser ben compresa pels apòstols. Com bé ho demostra el fet de la discussió que van mantenir els fills del Zebedeu sobre el lloc que Jesús els hauria reservat en el regne de Déu que estava per arribar.

La veritat és que, l’únic reconeixement que va tenir Jesús, que es pugui associar al messianisme, no el va tenir fins que els apòstols van creure que havia ressuscitat. Però aquest reconeixement no té un valor històric; el seu valor queda restringit a l’àmbit de la fe. I com tothom sap (o hauria de saber), la fe s’alimenta de la ignorancia del seu objecte. D’aquí ve que es digui que tota fe peca per excés o per defecte. En el cas dels apòstols, primer va pecar per defecte, i posteriorment per excés. Quan Jesús va ser detingut, la fe dels apòstols va trontollar de tal manera, que el van abandonar. La seva fe va pecar per defecte. A l’extrem oposat, hi ha la fe en la resurrecció de Jesús. Creure que Jesús havia ressuscitat, pel simple fet que el sepulcre era buit, pot ser considerat com una fe que peca per excés. Sigui com sigui, la fe no deixa de ser un misteri. Consisteix a creure que “quelcom és...perquè quelcom ha de succeir”. La definició no és meva, sinó de Kant. I el comentari que en fa l’esmentat Comte-Sponville és el següent:

• “Aquesta mentida, en la seva sinceritat, és la religió mateixa”.

Ja sé que aquestes són paraules majors, però no seré qui les posi en dubte. Són paraules sàvies. Amb això ens faig prou per tenir-les presents. Semblen dites a propòsit dels apòstols. Em pregunto si no és això el que van estar pensant durant els dies que van estar amagats “per por als jueus”. Qualsevol diria que ells no eren jueus. Que consti que comprenc la seva decepció. He dedicat moltes hores a meditar aquests passatges que es troben en els evangelis. Motiu pel qual no em costa cap gran esforç posar-me en el seu lloc. D’altra banda, trobo molt versemblant que pensessin que el que havia succeït no podia ser el final de Jesús, ni de tot el que Jesús representa. I d’aquí en va venir la convicció que quelcom havia de succeir; quelcom que desmentís el fracàs i l’amargor que el fracàs provoca. Això vol dir que, en la meva opinió, hi havia -en l’ànim dels apòstols- una predisposició a creure que alguna cosa succeiria. I quan Maria Magdalena els va comunicar que el sepulcre era buit, no els va costar gens creure que, allò que esperaven que succeís, ja havia succeït. Que el sepulcre fos buit, només podia ser perquè Jesús havia ressuscitat.

Ser cristià no és el problema. El que costa és viure en cristià. Els valors cristians s’han debilitat, però no per culpa dels valors, sinó perquè l’Església no sembla que cregui en el que predica. Només cal veure que encara no ha demanat perdó per no haver condemnat l’Holocaust jueu, ni haver desautoritzat a temps el nazisme, la perversitat del qual està fora de dubtes. No són poques les vegades que m’he preguntat, Com s’explica que un Papa de la talla de Pius XII, amb fama de savi i de sant, no s’hagués pronunciat contra un fet que, per la seva gravetat intrínseca, no té parió en la Història de la Humanitat. Per contra, els que es van pronunciar va ser per justificar el seu silenci. Entre aquests, hi ha el cardenal Montini, el qual, l’última cosa que va fer abans d’entrar en el conclave, del qual en va sortir escollit per ser el successor de Joan XXIII, va ser escriure un article que el Tablet de Londres va publicar, en el qual l’argument que va esgrimir en defensa de Pius XII, va ser el següent:

• El silenci de Pius XII s’explica perquè va voler evitar mals majors.

Mals majors! Quins poden ser aquests mals majors, que volia impedir Pius XII, amb el seu silenci? La resposta em provoca calfreds. Quins poden ser aquests mals majors? No és cap secret: qualsevol mal que pogués afectar l’Església. Tan senzill com això i tan fora de lloc, que no hi manera d’encabir aquesta resposta en el context de la vida cristiana. Posar l’Església per damunt de tot, és posar-la en el lloc que correspon a Déu. I altra cosa no és això, que el pecat d’idolatria, l’última cosa que faria un cristià, de la primera fornada. Els quals van preferir el martiri, abans de rendir culte a l’emperador.

• És fàcil o difícil, ser cristià? No se m’acut cap altra resposta que aquesta. Depèn de l’Església.

Vostre, Jaume