EL QUE UN PAPA FA, L'ALTRE HO DESFÀ

EL QUE UN PAPA FA, L’ALTRE HO DESFÀ.

El títol del present article és una versió lliure d’uns versos del poema “Canigó”, de Mn. Cinto Verdaguer.Em refereixo a l’últim capítol o epíleg, del famós poema. El títol del qual és: “Diàleg dels dos campanars”.

Els dos campanars són el de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà. Mn. Cinto va tenir la genial idea de donar veu als dos campanars, els quals mantenen un diàleg que no té pèrdua, El campanar de Sant Martí diu al de Sant Miquel de Cuixà:

• “El que un segle bastí, l’altre ho aterra”. Tot seguit el poeta es consola afirmant que el Canigó, no caurà mai per terra, ningú no el podrà destruir. Enmig del gran desori, creat pels homes, “resta sempre el monument de Déu”

Quin és el monument de Déu? En el context del poema, no hi ha dubte que el monument de Déu és la natura; el propi Canigó, tan estimat per Mn. Cinto. Però en un context més ampli, jo penso que el monument de Déu és la Humanitat sencera, que és el que Déu més estima:

• “Déu estima tant els homes (i les dones, s’entén) que va enviar el seu propi fill al món per salvar-lo”

Aquesta és la idea que va presidir el pontificat de Joan XXIII: El món només pot ser salvat per la caritat: per l’amor desinteressat al proïsme.

De l’amor al proïsme en ve l’amor a la justícia i l’amor a la pau. Sense justícia, la pau és gaire bé impensable. La pau no és tan sols absència de guerra, és filla de la justícia. Donar a cadascú el que sigui seu. Però amb amor i per amor. La caritat tot ho pot, tot ho supera.

El Vaticà II va ser el primer concili que va dedicar una de les seves Constitucions a les relacions entre l’Església i el món. Fins aleshores, el món era un dels tres enemics de l’ànima (Món, dimoni i carn). La santedat consisteix -deia l’Església- en fugir del món. Malament es pot salvar el món, si el creient cristià té l’obligació de fugir del món per salvar-se ell (com es pot salvar sol, desentenent-se dels altres?)

El Vaticà II va ser un concili de reforma eclesiològica: La Constitució sobre l’Església porta el nom de Lumen gentium (llum dels pobles o de les gents, de tots els pobles i de totes les gents). Per primera vegada, l’Església es reforma ella mateixa, i es disposa a ser la llum de tots els pobles, respectant la seva identitat, i sobretot respectant la llibertat de les persones. Per primera vegada, en molts segles, l’Església es va disposar a ser servidora del Regne de Déu, en lloc d’estar al servei d’ella mateixa, com si el regne de Déu fos el regne de l’Església. I això no és així.

I el cas és que mai no s’havia vist tanta alegria, entre els jerarques de l’Església, com en la Roma del Vaticà II. Hi havia a Roma, entre bisbes, arquebisbes, cardenals i patriarques, més de 3.000 autoritats jeràrquiques. Es desplaçaven per Roma en transport públic. I arribaven a l’Aula conciliar en els autocars que primer els recollien i després els deixaven a la plaça de Sant Pere, com si fossin estudiants. Jo els mirava arribar i pensava: “Els bisbes, ves per on, viuen una segona joventut. I aquesta segona joventut és un regal del Papa Joan, que va ser escollit a l’edat de 77 anys, i ningú no pensava que fos capaç de remoure l’Església sencera. I va ser capaç, i tant que ho va ser!”

Massa sovint oblidem que “el Senyor fa meravelles, quan veu la petitesa del seu servent o la seva serventa” (Magníficat”)

Però, ai! Anys més tard va ser escollit Papa un cardenal polonès, amb una cara de salut que era tota una promesa de joventut. Li agradava esquiar. De manera que els romans solien comentar que, en lloc de dir,

“El Senyor sigui amb vosaltres (il Signor sia con voi), deia: “Il Signor schia con voi” (El Senyor esquía amb vosaltres”). I aquest Papa, que segurament no havia llegit el poema “Canigó”, de Mossèn Cinto, va desfer tot el que el Papa Joan i el seu concili havien construït amb tant d’amor i esperança: l’esperança que el món milloraria, si l’Església era capaç de millorar ella mateixa, a base de reformar-se i de ser fidel a l’Evangeli que predica. És així de senzill; no té secret.

Vostre: jaume.