Maria Assumpta

Post date: Aug 13, 2017 6:49:00 PM

Vagi per endavant: Felicitats a les Assumptes i a les Assumpcions!

Va ser el dia 1 de novembre de 1950. Pius XII va declarar dogma de fe l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel.

Res a dir, llevat que potser no calia declarar dogma de fe l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel, per la senzilla raó que el cel no és un dogma de fe. L’ Assumpció, en canvi, sí. I l’ Ascensió, també. “Se’n pujà al cel, diem en el Credo de Nicea, i seu a la dreta de Déu Pare totpoderós, i des d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts”.

Tots ho hem cantat. I, just en el moment de dir “i des d’allí”, dèiem, allargant la “i” al màxim: i d’alliiiiií ha de venir… (etcètera). Era, suposo, per influència del castellà: “Y de allí…” No ho sé`del cert, però tampoc importa. La devoció a Maria forma part de la fe catòlica, la fe en què hem estat formats des de petits. La fe que, quan un es va fent adult, queda encongida, com hi queden els vestits de primera comunió.

Hi va haver un temps que la Mariologia es va posar de moda. Hi havia congressos de Mariologia, la qual cosa vol dir “teologia sobre Maria”, per tant: divinització de Maria. Són coses que la devoció popular accepta de bon grat, però que sovint són també causes de la pèrdua de fe. Projectem sobre Déu i la seva Mare totes les nostres carències i totes les nostres esperances, i resulta evident que, ni Déu ni Sa Mare no poden donar l’abast. Conclusió: com que Déu no pot fer accepció de persones, no atén les nostres súpliques. De la mateixa manera que els tres Reis d’Orient no poden atendre tots els somnis dels infants en una sola nit, per molt màgica que aquesta sigui.

Si Déu no pot atendre totes les nostres súpliques, els teòlegs ens indiquen que hi ha un camí (o potser una drecera) per arribar a Déu. La drecera seria el seu Fill. I la drecera que ens pot portar al Fill, seria, sens dubte, la seva mare. Mireu si n’és de fàcil fer teologia d’estar per casa. I mai millor dit, perquè, d’aquesta teologia. en deriven els rols del pare i de la mare. El pare representa que és (o ha de ser) el més seriós de la família. (Si no et portes bé, ho diré al pare, diu la mare al nen petit, i ja veuràs què et passarà). No li passarà res. L’única cosa que li ha passat és la “patata calenta”, que, abans la tenia la mare i, ara. la té el pare. que, només de sentir-lo nomenar,el nen ja canvia d’actitud. Però tot això, avui dia, ja no és així. I quan dic “avui dia” vull dir que fa anys que no és així. En alguns llocs, molts i molts anys.

Però bé: no crec que ens hagi d’amoïnar. Més d’amoïnar és que la jerarquia catòlica no canviï, i segueixi pensant que la família patriarcal és el model a seguir. No és així. La família patriarcal ja fa temps que s’ha desintegrat. No totes les que hi havia, perquè això va com va, però no hi ha un model patriarcal vàlid per tots els temps. Igual que alguns dogmes són més propis d’altres temps que no pas d’avui dia.

L’última “assumpció” al cel que vam poder presenciar va ser la de Benet XVI, enlairant-se dins d’un helicòpter per damunt dels núvols fins a perdre’l de vista. Després, però, va tornar (també en cos i ànima) a la terra, la terra promesa del Vaticà. Tan malament que semblava que li anava, però, ves per on, va tornar al Vaticà, on fa vida monacal a cos de rei o de rei-papal. La seva sí que és una jubilació daurada...Qualsevol es queda fent de Papa, podent ser papa, amb tots els honors, sense haver de fer res.

Passa en totes les religions: els mites es mengen les veritats de fons que la religió professa. Qualsevol devoció serà sempre més ben acollida que no pas l’Evangeli, a pesar que l’Evangeli (com el seu nom indica) és la millor Bona Nova que mai ens hagi arribat als pobres mortals. Però és clar, ja ho entenc: una cosa és ser mortal i l’altra, ser pobre. La segona no l’hem triat, i ens toca a tots per igual. La primera -això de se pobres- ja no és el mateix. Hi ha qui ja neix ric. Cert: hi ha qui neix amb un pa sota el braç. D’altres, en canvi, no, perquè, per començar, ja els manca un braç, si no dos.. Malament rai si del que es tracta és de néixer amb un pa sota el braç. Bé: en faria prou si una festivitat com la que celebrarem demà passat servís per honorar totes les mares que, vulgues o no, no els queda altre remei que tocar de peus a terra; mares que ens han educat amb molt de sacrifici i ens han ensenyat a no viure al núvols.

Bona festa de l’Assumpció, amb un article curt, que no deixa de ser un bon regal per tots, i no només per a les Assumptes, que també.

Vostre, com sempre: Jaume.

Felices vacances de cos i d’ànima.