LES TRES TEMPTACIONS DE JESUS EN EL DESERT

LES TRES TEMPTACIONS DE JESÚS EN EL DESERT.

La primera vegada que vaig veure el desert de Judà, vaig quedar decebut. No era com jo esperava. Jo esperava un oceà d’arena, amb dunes, que són com les onades, però en repòs. No era així. El desert de Judà és pedregós, esquerp, de mal transitar. El sol se’l menja. No hi deixa créixer cap palmera. Un lloc idoni per morir-hi de fam i de sed, però no per viure-hi.

L’autocar ens va deixar en un punt qualsevol de la carretera que circula ran del desert, però sense entrar-hi. “Disposen d’una hora”, ens va dir el guia, un frare franciscà. Els franciscans són els guardians dels llocs sants de Terra Santa. No són els únics, però són els millors. Els seus hostals són els més ben situats del ram de l’hostatgeria. Són austers i acollidors, del mateix color que l’hàbit dels frares. Tenen tots el mateix nom: “Casa Nostra”, un nom molt encertat, ja que el pel·legrí s’hi troba com a casa. I d’això es tracta.

Vaig mirar el rellotge: les quatre de la tarda. “Tinc temps”, em vaig dir a mi mateix. I vaig començar a caminar. No volia que ningú em seguís. Desitjava estar sol. De manera que em vaig allunyar de l’autocar amb una certa pressa, com si fugís. De seguida vaig comprovar que ningú no em seguia. Vaig afluixar el pas. No hi havia el menor perill que algú em seguís. Vaig recordar que, quan el guia havia dit: “Tenen una hora”, algú havia comentat: “Una hora? Però si aquí no hi ha res a veure?”. Ni res per comprar, vaig pensar. No hi havia ni un trist quiosc que oferís els clàssics “souvenirs” que es troben a tot arreu.

• El millor “souvenir” era un grapat d’arena del desert, però com que l’arena no es ven, és com si no hi hagués “souvenirs”.

Vaig caminar uns 20 minuts, suficients per gaudir de la solitud que cercava. Ningú enlloc. Perdut en el mar d’arena, però no nàufrag. Sabia com tornar a l’autocar. Em vaig asseure, a redors d’una d’aquelles dunes rocoses, inhòspites, incòmodes… Bufava un vent calent, sense gaire força, un vent desmaiat. Vaig pensar en Jesús:

• “El Fill de l’Home no té on reclinar el cap”. (Primera sotragada de l’esperit: el fill de l’Home és el Logos, la Paraula. Existia des del principi. Vet aquí un element hel.lenista en el Judaisme, la religió monoteista per excel.lència).

Em vaig concentrar en Jesús. M’havia separat del grup per estar a soles en la seva companyia. A soles ja hi estava. La primera part del meu objectiu, ja l’havia aconseguit, i sense gaire esforç. Mancava la segona part, la més difícil: gaudir de la seva companyia. Vaig aclucar els ulls. Vaig sentir a la pell la bafarada del vent del desert. I quan vaig obrir els ulls, Jesús era allí, al meu costat, en silenci, fins que un somriure va il.luminar la seva cara. Emocionat, el vaig abraçar.

• Gràcies!, li vaig dir. Per haver vingut. (El seu somriure es va fer més gran. “No he vingut”, em va dir. “Ja era aquí quan tu has arribat, però no m’has vist...M’has vist quan has tancat els ulls, però ja era aquí abans que tu hi fossis. T’esperava, entens? De què vols que parlem”)

• De les temptacions que vas tenir en el desert. Vull saber el seu significat profund. Però ho vull saber dels teus llavis.

• M’ho dius com si sentissis una gran necessitat de saber això que dius: el sentit profund. Noto ansietat en les teves paraules.

• És cert: estic ansiós. Disposo tan sols d’una hora: és el temps que ens ha donat el guia per visitar el desert.

Jesús va riure: un riure amable, condescendent, era més un somriure musical que un riure. Em va tranquil.litzar d’allò més.Tant és així, que vaig gosar preguntar-li: De què rius?

• M’ha fet gràcia això de visitar el desert...I encara més, de visitar-lo en una hora. Per visitar-lo, basten 10 minuts. O sigui que en sobren 50. Per més que caminis desert endins, veuràs el mateix que veus ara. Al desert no s’hi va de visita, s’hi va a meditar. Jo m’hi vaig passar quaranta dies. Quaranta dies sense menjar ni beure. Al final, com és lògic, vaig tenir gana. M’hauria menjat un bou sencer.

• Tu rai!, va dir una veu ronca, d’algú que era darrere nostre, i que havia arribat sense que ens adonéssim de la seva presència. Em vaig girar de cop. Aquell home tenia l’aspecte d’un beduí del desert. Vaig mirar Jesús, com dient: “D’on surt aquest?” El meu desig era estar a soles amb Jesús. La ingerència d’aquell intrús en la nostra conversa, no em feia cap gràcia. Per un moment vaig pensar que m’havia espatllat la tarda, i, en secret, desitjava que se n’anés. O que Jesús el fes fora, però no va ser així. Es van posar a parlar com si ja es coneguessin, de manera que a mi em va tocar fer el paper de convidat de pedra.

• Tu rai!, va insistir aquell home amb aspecte de beduí. Si tens fam i vols saciar-la, converteix les pedres en pans. Per a tu és ben fàcil.

Jesús se’l va mirar de dalt a baix, però -cosa estranya!- les paraules d’aquell intrús no van incomodar-lo. A mi, sí, però a Jesús, no. Amb una veu amarada de pau -d’aquella pau que només es troba en el desert-, Jesús va dir a aquell desconegut:

• Dius bé, amic. Res més fàcil que convertir les pedres en pans. Però oblides una cosa: L’home no viu únicament de pa, sino que s’alimenta sobretot de la paraula que surt de la boca de Déu. Els aliments terrenals és cosa dels homes. No és aquest l’aliment que jo vull repartir. De manera que, no tinc cap necessitat de convertir les pedres en pans.

(Admirable resposta!, vaig pensar. La nostra preocupació per les coses materials és tan gran i constant, que descurem l’aliment de l’ànima, que sovint pateix d’anèmia. En prenc nota, em vaig dir. Però em quedava un dubte. Vaig preguntar a Jesús a cau d’orella: “Com és que has tractat d’amic, aquest desconegut? Vol dir això que ja el coneixies?”

• I qui no?, em va dir Jesús. Aquest desconegut, com tu l’anomenes, el coneix tothom.

• I saps com es diu?

El beduí va sentir la meva pregunta. Sens dubte la vaig fer en veu alta, encara que a mi em va semblar que no. El cas és que, aquell intrús, es va picar.

• Si vols saber el meu nom, per què no me’l preguntes a mi?

• Perquè no et conec. Si t’has sentit ofès, perdona’m.

• Em diuen “Maligne”, em va dir, per tota resposta. I, prescindint de mi, cosa que no em va agradar, va continuar parlant amb Jesús.

“Es comenta -va dir a Jesús, aquell impertinent- que et prepares per dur a terme una gran missió. Em pregunto si has pensat en els mitjans.

I t’ho pregunto perquè -aquí on em veus- jo disposo de molts mitjans. Te’ls puc oferir tots, però a canvi de la teva amistat. M’hauries de jurar fidelitat, i, a canvi, posaré a la teva disposició tot el que et calgui”.

Era una proposta realment temptadora. Vaig pensar que Jesús acceptaria la proposta d’aquell desconegut, que, ves per on, no era tan maligne com el seu nom donava a entendre, sinó que era molt més generós del que semblava.

• Saps?, li va contestar Jesús, la meva missió no necessita gaires mitjans. Compto amb un soci que els té tots.

• I es pot saber, qui és el teu soci?

• El meu soci és Déu. I amb ell, en faig prou.

(Caram!, vaig pensar. Si això fos un combat de boxa, Jesús anava en camí de guanyar per K.O. Poca broma, amb Jesús! Un altre contrincant que no fos aquell intrús, ja s’hauria donat per vençut. Però aquell home era més tossut que una mula. De manera que va insistir).

• Tu mateix!, li va dir, amb un punt de ressentiment. La seva cara havia canviat. La seva mirada s’havia tornat maliciosa. Si tanta confiança tens en el teu soci, per què no el poses a prova? Per què no li demanes que faci un miracle, per exemple?

• Per què li hauria de demanar? Déu sap millor que jo el que em convé. Un fill no desconfia del seu pare. No el tempta, perquè no cal. Tot el que ha de fer és estimar-lo i confiar.

El beduí va desaparèixer com per art d’encantament. Va marxar de la mateixa manera que havia vingut: sense fer soroll. Durant un moment, el vent del desert em va ventar una solemne bufetada en plena cara. Em vaig deixondir de cop. Vaig mirar el rellotge. Faltaven 10 minuts per les 5 de la tarda. Vaig marxar cuita-corrents en direcció a l’autocar. El grup sencer ja era dins l’autocar. El guia em va dir:

• Que t’has perdut? Patia per tu.

• Perdut, dius? No. Més aviat m’he trobat a mi mateix. I a una persona que m’esperava en el desert.

• I l’has trobat?, em va preguntar el guia, una mica desconcertat.

• L’he trobat més aviat del que em pensava. Perquè, de fet, s’ha deixat trobar.

Vostre, jaume:- 21 -II-021.