Aprendre a estimar

Post date: Jul 2, 2017 6:25:21 PM

Heus aquí l’assignatura pendent del nostre món, falsament anomenat “cristià”. Per què “falsament”?

• Perquè la vida, que és tot el que tenim, està sotmesa a la violència, a la llei del més fort, que imposa el seu “jo” a l’altre.

Una societat de “batejats” no és -necessàriament- una societat cristiana.

L’Església és aquesta societat de “batejats”. I salta a la vista que, en termes generals, no és cristiana. No ens fa lliure sinó esclaus.

Estem obligats a ser fidels a la jerarquia. I la jerarquia ostenta un poder teocràtic que no té ni pot tenir. És el poder del “jo”, i el “jo” no és Déu. Déu és l’Altre Absolut. És el misteri. El misteri no s’encarna en cap ministeri. Déu no té representants a la terra.

EL SENTIT DE LA VIDA

No és altre que la vida mateixa. El sentit que cadascú doni al fet de viure. No és la vida en si el que té valor, sinó el “viure”. Pensem en els països pobres. Solen ser països explotats.

El pobres -escriu el bisbe Casaldàliga- no ho són per gust, ni tampoc per haver escollit la pobresa. Son pobres empobrits. Persones privades del necessari per viure. Explotades o espoliades. Pobres a la força.

Quin és el sentit de la vida, pels pobres empobrits?

El mateix que tothom. Només que, per poder viure han de sobreviure a la mort, a les malalties, a la manca de recursos, i a la privació dels drets humans. Com podem pensar que el món és cristià?

ENTRE ÉROS I THÁNATOS.

La vida discorre entre aquestes dues pulsions: l’amor i la mort.

La victòria pertany a la mort. La mort no fa accepcions. Ens iguala a tots. El seu triomf, lluny de restar sentit a la vida, la il.lumina. Sabent que hem de morir, la lluita per la vida hauria de ser la lluita per la igualtat de drets. La lluita contra la injustícia. Que tots hem de morir, és cert. Però no és menys cert que hi ha gent que no pot viure, per manca de recursos. Direm que ningú hi té culpa, en això?

QUANTS MONS HA CREAT DÉU?

Segons la ciència cap. Segons la religió, un. I quants mons hi ha? De moment es parla de tres. I en parlen sobretot els que defensen un Déu creador. En realitat no el defensen, el neguen. Un Déu creador és menys que un Déu sol. Perquè el Déu creador s’enfronta al problema del mal.

• “Si Deus est, unde malum? Si Deus non est, unde bonum? (Leibniz)

A Déu, la creació del món no li surt gens a compte. És massa còmode atribuir el mal a la llibertat de l’home. L’home és lliure, ergo peca.

L’Evangeli -literalment “Bona Nova”- consisteix en desmentir aquest plantejament fatalista. L’home no està pre-determinat al mal. Altrament no podem dir que sigui lliure. I sense llibertat no hi ha mèrit ni culpa.

• La grandesa de l’home rau en la seva llibertat.

L’home que nega a Déu és menys pervers que l’home que nega l’home,

El SANT.- No és el que estima a Déu, a qui no veu, sinó el que estima el pròxim, que, precisament per pròxim no pot deixar de veure.

Dedicar la vida a quelcom que no es pot veure ni tocar és una excusa per ser egoista. Aquesta excusa sol ser la “religió”. Donem per descomptat que la religió ens relliga a Déu. En realitat no és així, sinó que ens lliga a una Institució religiosa, en lloc de relligar-nos al pròxim, amb el mateix amor en què un s’estima a si mateix.

La funció principal de l’Església (i la seva raó de ser) seria la mateixa de Jesús i de la seva predicació: Alliberar els pobres de la pobresa, els malalts de la malaltia, els esclaus convertir-los en lliures, i fer feliços els infeliços: missió sublim, que podria canviar el món.

JESÚS VA SER VÍCTIMA DEL PODER TEOCRÀTIC DEL SANEDRÍ I DEL PODER IMPERIAL DE ROMA.

La Història de l’Església és la lluita entre aquests dos poders, cridats a pactar i a ser “aliats” entre sí, per enfortir-se mútuament.

Si volem un món nou i una terra nova estem cridats a descrear. Començant per nosaltres mateixos. Cal estimar el NO Ser Res, per donar cabuda al Tot, que són “els altres” i,també, a l’Altre Absolut, que és Déu. No són dues coses, sinó una i la mateixa. No és possible estimar Déu (a qui no veus, ni ha vist ningú) sense estimar el pròxim, que veus cada dia, i que saps que existeix, encara que visqui lluny. Té les mateixes necessitats que tu. I per tant, basta el coneixement d’un mateix, per conèixer “els altres”, que no són diferents de tu.

Les diferències que ens separen són un invent pervers de l’egoisme. Si la religió cristiana fos cristiana, fa temps que hauria sortit al pas de les diferències de gènere, de tendència sexual, o de qualsevol diferència que serveixi d’excusa per no veure en l’altre el teu semblant. L’Estat ha passat al davant de les grans religions institucionals, les quals són una rèmora per la tan desitjada igualtat humana.

SI EL GRA NO MOR, NO DÓNA FRUIT.

De quina mort es tracta? De matar l’egoisme. De la mort del propi “jo”, en tant que ens impedeix arribar a l’altre. Cal alliberar l’energia encadenada al “jo”, per donar cabuda a l’altre (a tots els altres). Per a aquesta actitud, l’Evangeli és la millor ajuda. També ho és la religió viscuda en comunitat. Comunitat és comunió. Combreguem amb uns ideals que ens uneixen. I fem nostra una utopia que ens convida a caminar. La religió, entesa així, a petites dosis, no corre el perill de ser l’opi del poble. D’aquí no en vindrà cap fanatisme. L’únic fanatisme que ens podem permetre és la Tolerància, com ja van fer els il.lustrats.

EL VALOR DE LES RELACIONS HUMANES PROVÉ DE L’AMOR.

La caritat, en el fons, no és altra cosa que amor a la Justícia. L’Evangeli no fa cap distinció entre l’amor al pròxim i la justícia. Això explica que Jesús, quan parla del Regne de Déu, no s’oblidi mai d’esmentar la justícia. El regne de Déu i la seva justícia. Ell creia que estava per venir i que no tardaria. Finalment va haver de concloure que el regne de Déu i la seva justícia és present en nosaltres; viu en nosaltres; i només nosaltres podem contribuir a fer-lo realitat. Què cal entendre per “nosaltres”? Tots els que s’hi apuntin. Tots els que desitgin el bé comú. Tal vegada es pot ser just sense estimar (no ho sé, però no ho descarto). Però certament no es pot estimar sense ser just. Estimar la justícia és estimar els altres com a tu mateix.

Vostre: Jaume.