AFORISMES EN VERS SOBRE UN JUDICI ADVERS.- jaume
1.- Catalunya és jutjada
per l’Espanya més profunda;
tan profunda i nauseabunda,
que està quedant retratada.
2.- Cal recordar que Jesús,
home recte i bondadós,
fou condemnat a la creu,
com qualsevol sediciós.
3.- Que l’Espanya tan catòlica,
no tingui present la Creu,
a banda que no té lògica,
mereix un total menyspreu.
4.- Exhumant amb tant retard
les restes del General,
està costant molt més car
que si s’hagués exhumat
en el moment puntual.
5.- Setze jutges mengen fetge
d’un penjat que encara penja.
I si els jutges mengen fetge,
què pot ser, si no revenja…?
6.- Guardem tots bona memòria
d’un relat trufat d’escòria,
que en el futur serà història.
7.- No hi hagué rebel.lió,
sinó manifestació
en favor dels nostres drets.
8.- Un sistema és democràtic,
si és capaç de fer possible
un desig tan sistemàtic,
i al mateix temps tan visible
com sempre ha sigut el nostre:
“la llibertat no té sostre”.
9.- El judici m’ha fet veure
que val la pena de creure
en tots els que són jutjats.
No sols perquè estan preparats,
sinó perquè, amb els mesos
que han arribat a estar presos,
se’ls veu del tot compromesos
amb les nostres llibertats.
Mereixen, doncs, ser votats.
10.- Esperem que la Sentència,
es faci a consciència,
seguint la jurisprudència,
i en cap cas la impertinència,
del ministeri fiscal,
reticent i visceral.
11.- De fet, l’origen del mal
ens ve d’aquell Tribunal
que es diu “Constitucional”.
“justícia polititzada,
justícia malaguanyada”.
12.- El Barça se’n va a Sevilla,
i ves per on, no perd la “silla”.
13.- A Amer va l’Arrimades,
i les seves pallassades
troben sols portes tancades.
Vostre: Jaume
LLUNA PLENA
Lluna plena de l’hivern,
lluna que ens regala el cel.
Regal breu, regal etern,
Lluna plena de l’hivern.
Milers d’ulls miren el cel,
el cel entén les mirades,
deixa caure l’últim vel
i la gent meravellada
ja no sap si veu la lluna
o si està veient l’albada,
lluna màgica d’hivern.
Una veu entona un cant,
el cant creix i s’ageganta,
tothom canta el mateix cant
i la lluna també el canta.
Canta lluna, canta canta,
lluna plena, lluna santa,
que qui a Déu prega cantant,
Déu l’escolta i el fa sant.
En sentir aquestes paraules,
la lluna, desconcertada,
posa els ulls i la mirada
en aquella gran gentada,
que ara canta agenollada,
i no sap què està passant.
Lluna plena, lluna santa,
lluna amb ganes de saber,
diuen que la gent que canta
el seus mals cantant espanta,
i és això el que està passant.
La lluna, que ja era blanca,
molt més blanca es va tornar,
quan la vaig assabentar
dels molts greuges que pateix
el gran poble català.
Ningú no pot ser feliç
si té una espina clavada,
ja no diguem si són sis.
El cel, que era transparent,
de sobte es va ennuvolar,
malgrat que no feia vent.
Em va semblar que la lluna
rere els núvols va plorar.
Lluna plena de l’hivern
com agraeixo el teu plor!
Sé que cap mal és etern,
mes tot mal causa dolor.
Ningú com la lluna plena
pot parlar de plenitud.
Ella sap que, per ser plena,
abans ha de ser creixent.
Així mateix Catalunya
per ser lliure, rica i plena,
cal que tingui drets creixents
i que els mals dels catalans
Siguin sempre mals minvants.
Jaume
LA “Ñ” D’ESPAÑA
Si Espanya no tingués l’”ñ”,
segur que tampoc tindria
la perversa mala “sanya”
que té contra els catalans.
Almenys no ens emprenyaria
- dia sí , dia també-
que és el que millor sap fer.
Espanya sense la “ñ”,
mai més no podria ser
la immensa aranya que és ara.
Aranya que ve teixint
mil i una teranyines,
per tal d’anar-hi encabint
milions de barretines.
Espanya sense la “ñ”,
seria la nova Espana,
que sap ballar la sardana
deixa de fer el tarambana
i accepta que els catalans,
com més lliures, més germans.
Espanya sense la “ñ”,
no ens foteria canya,
sinó que ens foteria llenya.