LA MADURESA

LA MADURESA.

La maduresa, arriba amb l’edat? És una qüestió que la resolen els anys que un va sumant o és una qüestió de l’esperit? Hi tenim alguna cosa a veure, nosaltres?

Hi ha dos tipus de comportament humà: el que compta amb l’aprovació dels altres i el que mereix la reprovació dels altres Potser per aquest motiu, les persones adopten sovint comportaments convencionals: perquè són els comportaments que els altres accepten fàcilment. Però això situa fora de nosaltres la norma de la maduresa. I em sembla difícil que algú l’assoleixi sense el seu propi esforç.

Durant molt segles hem viscut amb la convicció que una persona pot fer feliç a una altra. Aquesta és la convicció que empeny les persones a casar-se. Però l’experiència demostra que el matrimoni no és una garantia de felicitat estable. Les persones canvien, l’enamorament inicial desapareix i la vida en comú esdevé llavors insuportable. No sé si això explica que hi hagi més gent infeliç en el món que gent feliç. No és del tot segur que una persona pugui fer feliç a una altra, però que la pot fer infeliç o desgraciada és gairebé segur. Segur però evitable. En saber-ho evitar, consisteix la maduresa humana.

Quan les relacions humanes fracassen, cadascuna de les dues parts ofèn a l’altra. I aquest camí no porta enlloc. Ens hauríem de preguntar per què fracassen, les relacions humanes. Potser perquè als éssers humans -homes i dones- ens impulsen necessitats i passions oposades i igualment poderoses: La necessitat de seguretat i la necessitat de llibertat. Per satisfer la primera, les persones s’uneixen; cerquen la intimitat i la mútua entrega. I resulta que, com més assoleixen ambdues coses -intimitat i entrega-, més oprimides se senten, o sigui: més mancades de llibertat. I per satisfer la seva necessitat de llibertat, les persones busquen independència, defugen els compromisos i practiquen l’allunyament. I com més l’aconsegueixen, més soles i més aïllades se senten aquestes persones.

Com més sàvia i madura és la persona, més partidària sol ser del terme mig, que és el lloc on Aristòtil situa la prudència, la virtut que atempera totes les altres. He estat rumiant en això i crec que, aquest és el motiu pel qual la mística religiosa té més èxit que la mera racionalitat. El misticisme -o el sentiment religiós- ens ajunta i ens uneix. La raó -en contra del que jo mateix pensava- ens divideix i ens separa. És més difícil arribar a un acord en una junta de veïns que en una reunió de monjos convocada pel Pare Abad. Ja no diguem si es tracta de la reunió d’una secta. L’acord, en aquest cas, està garantit d’entrada.

No aneu de pressa a treure conclusions. En la present columna només aspiro a fer veure la complexitat del problema. És més un exercici d’honestedat personal, que altra cosa. El que no és -ni vol ser- és una catequesi. Hi ha molts problemes en la convivència humana que no estan resolts, i d’aquí ve que hi hagi tants conflictes. Per exemple: A qui pertany el cos d’una persona: als seus pares, mentre és menor d’edat? Pertany a l’Estat, com en la Xina comunista? Al dictador de torn? O potser a Déu, si encara ha de néixer?

EL CAS DEL NEN JUEU EDGARDO MORTARA.

En el llibre que tinc entre mans, m’ha tocat parlar de Pius IX, el Papa que ostenta el pontificat més llarg de la història. Va ser un Papa immadur. Es va fer famós per la proclamació de dos dogmes: el de la Immaculada i el de la infal.libilitat. Aquest últim el va introduir en l’ordre del dia del temes que havien de ser tractats en el Vaticà I. Ja havia reclamat per a la seva augusta persona el primat absolut, d’acord amb el famós “Dictatus Papae” que va elaborar Gregori VII, en un intent de divinització del Papa sense precedents. Entre els punts del “Dictatus” cal destacar el 23, que diu així:

• El romà Pontífex és sant en virtut dels mèrits de Sant Pere.

I nosaltres pecadors, en virtut del pecat d’Adam i Eva, els nostres primers pares. Per què no podem ser sants, pels mèrits de Sant Pere?

Bé, jo només pretenc posar de manifest que, els catòlics, anant pel camí de la fidelitat al Papa, amb els ulls clucs, correm el perill de no ser mai persones “madures”. Ens fa por conèixer la veritat de les coses en les quals creiem. Pius IX va ser un Papa antisemita. Va renyir amb el Duc de la Toscana perquè aquest va admetre jueus en la Universitat. Però el cas que vull explicar és un altre. Resulta que en l’Estat Pontifici de Bolonya hi havia una família jueva benestant que tenia un fill d’apenes un any. En absència dels pares, una minyona -cristiana, per més senyes- es feia càrrec del nen. I heus aquí que el nen es va posar malalt. La minyona es va preguntar: I ara què faig? Si el nen es mor, anirà a l’infern. I per evitar aquest fantasmagòric desastre, va decidir batejar el nen pel seu compte i risc. Quan els pares van tornar del viatge, no els va dir res. Senyal que no tenia la consciència tranquil.la. Però, això no obstant, un cop ja va deixar de servir els Mortara, la minyona ho va explicar als seus amics, perquè -a la seva manera- havia salvat el nen d’anar a l’infern. La notícia va córrer de boca en boca i va arribar a oïdes del Papa. Aquest va ordenar a la policia papal de Bolonya el segrest del nen Edgardo, que -llavors- ja comptava 6 anys. La policia se’l va endur sense donar cap explicació a la família. D’altra banda, la família d’Edgardo tampoc no sabia què reclamar, ja que ignorava la història de fons: el baptisme del nen -per part de la minyona- que el va convertir -automàticament- en cristià. I un cristià tenia dret a una educació cristiana, mai de la vida jueva.

Els pares d’Edgardo van necessitar Déu i ajut per saber què estava passant. Finalment van saber la facècia de la minyona i també que havia prestat testimoni en secret davant de la Inquisició. A partir d’aquí, van fer tots els possibles per intentar de recuperar el seu fill. Tenien al seu favor la premsa mundial, que, en això, es va mostrar tomista. En efecte: Sant Tomàs d’Aquino havia dit que els nens no poden ser batejats sense el consentiment dels pares. Obvi, no? Sí, però no. Qui és ningú per dir al Papa què pot fer o què no pot fer. Més aviat és ell qui diu als altres què han de fer. Total que els pares d’Edgardo van viatjar a Roma i van ser rebuts per Pius IX. Al seu costat hi havia el jove Edgardo, que gairebé no coneixia els seus pares. Portava penjada al coll la cinta amb la medalla de la Immaculada que, arran de la declaració del dogma, s’havia posat de moda. La mare d’Edgardo, davant d’aquest abús i d’aquesta manipulació, va intentar arrancar-li la medalla, la qual cosa va servir de pretext a la revista Civiltà Cattolica, dirigida pels jesuïtes, per comentar:

• “Resulta evident que els pares d’Edgardo no estan capacitats per donar al seu fill una educació cristiana”

• Cristiana no, però sí jueva. (O sigui que l’antisemitisme eclesial-catòlic ve de lluny. No hi ha excusa que valgui, les coses com siguin).

Edgardo Mortara va viure en el Palau del Quirinal, amb Pius IX, que solia jugar amb ell, fins que Edgardo va entrar en el Seminari i es va ordenar de capellà. A partir d’aquí, ja no he pogut seguir-li la pista. Només puc dir que la premsa del món sencer es va girar contra Pius IX. Però ell solia dir que comptava amb l’ajuda de Maria Immaculada i de Crist crucificat. (Tot un Papa i no sabia que el Crist no va ser mai crucificat). Em toca parlar d’ell perquè -l’any 2.000- va ser beatificat per Joan Pau II juntament amb Joan XXIII, un Papa a l’extrem oposat de Pius IX. Va beatificar junts la bogeria papal amb la humilitat del Papa amb menys ínfules papals. No volia ni els títols. Com a màxim, bisbe de Roma. Em dic a mi mateix que, si hagués pogut comptar amb ell, estic segur que no m’hauria passat tot el que em va passar, arran de la mort de Kekeo, el meu fillol, major d’edat i assassinat per altres motius que els esgrimits per la premsa. Però ja se sap que els capellans, al costat del bisbe que mana -per ganes de manar- no som res. Assumir aquesta trista realitat, si no és la maduresa, s’hi assembla molt.

Vostre: Jaume-26-IX-21