Post date: Jan 14, 2018 7:06:30 PM
Les Homilies de Riells.
“Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui
m’he complagut: Escolteu-lo!” (Mt. 3-17)
Poc abans de retirar-se al desert, Jesús va rebre el baptisme d’aigua de mans de Joan el Baptista, el seu cosí.
El magisteri catòlic sempre ha experimentat una certa incomoditat davant del baptisme de Jesús. Això és així, perquè la mateixa predicació apostòlica ho afavoreix. Els Evangelis recullen la predicació dels apòstols. I aquesta és fruit de la fe en el Crist ressuscitat. És més: és proclamat el Crist (l’Ungit) precisament perquè ha ressuscitat. La victòria de Jesús sobre la mort és vista com el senyal inequívoc de la divinitat de Jesús. La predicació dels apòstols té com a punt de partença la fe en la seva divinitat. Déu està de part seva. I amb aquesta convicció prediquen la fe en Crist, el Messies, el Salvador del poble escollit i, per extensió, de tots els qui creguin en Ell.
Jesús i Joan el Baptista eren cosins. No es descarta que, durant un temps Jesús fos deixeble de Joan. Els documents trobats en les coves de Qumram apunten a possibles contactes de Joan el Baptista amb la secta dels essenis. De fet, encara avui, el que visita aquestes coves es troba amb informacions sobre aquesta possible relació.
Hi ha constància històrica d’aquesta secta, molt nombrosa en l’època de Jesús. Flavi Josep en parla. Es tracta de monjos que fan vida de comunitat i també vida eremítica. La seva característica principal és la seva oposició al culte sacrificial del Temple, i a les castes sacerdotals, que viuen del Temple. Són amants de la vida austera, de la pregària i dels rituals de purificació, tres característiques que Joan, el Baptitsa encarna en la seva vida i en la seva manera de vestir i de captenir-se.
Predica en el desert, lluny del Temple. Mena una vida austera, pròpia d’un eremita, i crida a la conversió, mitjançant el baptisme d’aigua, que administra en el riu Jordà. La gent acut a rebre el baptisme per tal de quedar neta dels seus pecats.
Però, i Jesús? Quins pecats tenia, Jesús, que justifiquin el seu desig de rebre el baptisme de mans del seu cosí, Joan?
Pels qui creuen en la seva divinitat -els apòstols-, aquest era un passatge incòmode, però perquè cometen l’anacronisme de veure un episodi del passat des del present, des de la seva fe en la divinitat de Jesús. I és clar: no els quadra que Jesús es faci batejar, perquè -senzillament- no ho necessita. Ell és l’anyell que esborra el pecat del món. I com a tal no té pecats per esborrar de la seva vida. Es tracta d’una exigència sobrevinguda, a partir de la fe dels apòstols en Jesús i de la seva predicació post pasqual (anomenada Kérigma).
La solució, en aquests casos, consisteix a introduir una escena epifànica: una escena reveladora de la divinitat de Jesús:
Aleshores l’Esperit el conduí al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà 40 dies i 40 nits. L’escena del baptisme de Jesús podria ser, doncs, el comiat de Jesús del grup de seguidors de Joan el Baptista, entre els quals excel.lia. Fins que sentí la crida de l’Esperit per començar la seva pròpia predicació: la seva particular visió de la vinguda del Regne de Déu. Les diferències d’estil seran notables. Però mantindrà en comú, amb Joan, la crida a la conversió dels cors. Mateu ens diu que Jesús començà a predicar després de saber que Joan Havia sigut empresonat, no abans. Començà per Galilea, i se n’anà a viure a Cafarnaüm, vora el llac. Galilea, segons Isaïes, era dels pagans. Un poble que vivia en la fosca. Està situada a l’altra banda del Jordà. Jesús, doncs, comença per il.luminar la fosca. Amb el pas del temps serà la llum del món. Tal com havia predit el vell Simeó: Lumen ad revelationem gentium.--. D’aquí el títol de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II: “Lumen Gentium”.
Jesús és la nostra llum i la de tots els pobles, perquè Compta amb la complaença divina. “És el meu Fill, el meu estimat. Escolteu-lo!”
Vostre, Jaume