LLUM D'AGOST

LLUM D’AGOST (Notes del meu Quadern Groc)

Ahir, en les Notícies de la nit, vaig saber la notícia: Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- va celebrar un funeral en la seva memòria. Ahir era la festa de l’Assumpció. L’últim dogma marià, declarat com a tal per Pius XII. A mitja tarda vaig trucar a l’única feligresa que es diu Assumpció. És esposa de l’Emili. L’Emili havia pertangut a l’orde dels “Josepets”, religiosos dedicats a formar futurs responsables de la formació dels seminaristes. L’Emili i la seva esposa van arribar a la parròquia de Riells després de ser foragitats pel rector de la seva parròquia de l’altra vessant del Montseny. Van arribar un diumenge i es van sentir agradablement acollits per la comunitat de Riells. Com que no acostumo a fer preguntes, no vaig saber res de la seva procedència, fins al cap d’un any, quan ells van decidir fer-me una visita a Blanes per dinar plegats. Quan la trobada va tenir lloc, l’Assumpció ja dirigia el cant durant la celebració dels diumenges. I l’Emili ja m’havia substituït quan jo era de viatge, presidint la celebració de la Paraula. Mai no vaig necessitar un substitut -en absència meva-, perquè comptava amb una persona molt formada, com és el cas de l’Emili.

Quan em van visitar a Blanes va ser per dir-me dues coses: la primera, que el rector de la seva parròquia del Montseny (o sigui: de la seva segona residència), en reconèixer l’Emili, en tant que capellà secularitzat, li havia dit:

• Tu, aquí, no hi has de fer res. (Tot això que es va perdre l’esmentat rector. I tot això que vaig guanyar jo, com a rector de Riells). No ho hauria sabut, si ells dos no m’ho haguessin dit.
• La segona cosa va ser donar-me les gràcies.
• Les gràcies, de què?, els vaig preguntar.
• D’haver-nos acollit.
• No, sóc jo que us estic agraït per la vostra fidelitat i la vostra col.laboració.

Aquell primer dinar va esdevenir un costum o un compromís, ja que una vegada al mes, des d’aquella primera visita, em venien a veure a Blanes per dinar plegats. Va ser iniciativa d’ells, que agraeixo de tot cor i que, ara, ateses les circumstàncies, trobo a faltar. Ahir vaig dir a la Mª Assumpció: A pesar que no sóc amic dels dogmes -i d’aquest en concret, encara menys-, saps que t’estimo i et desitjo a tu, al teu marit i als teus fills que sigueu feliços. Jo també en sóc, si puc contribuir a la vostra felicitat. Digues a tots els teus que us estimo.

--------------------Aquí es va acabar la trucada. A la nit, em va arribar la Notícia. El funeral pel bisbe Casaldàliga, celebrat a Balsareny. M’hauria agradat ser-hi present. Temps era temps, vaig anar a Balsareny convidat pels “amics del bisbe Casaldàliga”. Un petit grup d’aquests “Amics” havia vingut -prèviament- a oir missa a Riells, tal vegada atrets pels articles que solia publicar a l’Avui. Es van donar a conèixer. I, quan va ser l’hora, van tenir la gentilesa de comptar amb mi per la trobada que havien organitzat en honor dels 50 anys del Vaticà II, del pontificat de Joan XXIII i d’una efemèride del bisbe Pere, l’home que ens va ensenyar que les causes que defensem són superiors a nosaltres. Una idea que defineix -sense pretendre-ho- la missió de Jesús.

La celebració s’esqueia en diumenge. I estava previst que durés tot el dia. Al matí hi havia les ponències, i a la tarda els grups de treball. En vaig parlar amb els meus feligresos amb molta anticipació, per tal que junts trobéssim la manera de cobrir les meves obligacions parroquials del diumenge. I la vam trobar. Els feligresos van decidir acompanyar-me a Balsareny i prendre part activa en les activitats previstes. L’Àngels -l’última feligresa que havia aterrat a Riells- es va encarregar de llogar l’autocar i d’organitzar l’anada a Balsareny.

La jornada -va sense dir- va ser altament profitosa per tots nosaltres. A mi em van encarregar una ponència testimonial del dia 11 d’octubre, del 1962, el dia de la Inauguració del concili. Aquell dia el duc gravat al cor. Tant el discurs inaugural del concili -Gaudet Mater Ecclesia- com el “col.loqui de la lluna”, el discurs improvisat de la nit. Entre un i l’altre hi ha el perfil sencer de Joan XXIII. Ningú -abans d’ell- va ser capaç de proclamar en públic aquell rotund “S’alegra avui la Mare Església”. Ningú -abans d’ell- havia fet un discurs tan col.loquial com el “Col.loqui de la lluna”, valgui la redundància, que Joan XXIII va pronunciar el vespre de l’11 d’octubre. Jo era allà, recent ordenat capellà.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Amb aquests records vaig acabar el dia. Abans d’anar a dormir, em vaig preguntar: Vols dir, Jaume, que la teva vida no ha sigut un fracàs? Des de la ingerència del bisbe arran de la mort del fillol, és impensable que algú em convidi a una celebració com la de Balsareny.

Això no obstant, la meva estima per Joan XXIII i pel bisbe Pere la conservo intacta. I com més va, més me’ls estimo. Entenc que, sense el concili, un bisbe com el bisbe Pere no hauria existit. Espero que, si el cel segueix vigent, ell i en Kekeo ja s’hauran trobat. Els amics de Kekeo -amb els quals solia jugar una partida virtual a Internet- sabien -per boca de Kekeo- que el seu “pai” (el seu pare) era un gran admirador del bisbe Casaldàliga. I quan el bisbe era notícia als diaris, cosa que passava sovint, li ho feien saber per internet. I en Kekeo, deixava la partida i venia corrents fins al menjador per fer-m’ho saber. Estava feliç de poder-me donar bones notícies del bisbe Casaldàliga. Tots els amics que havia fet per Internet, estaven al corrent que la persona a qui Kekeo donava el nom de “pai” (pare) era capellà i gran admirador de Casaldàliga, i haig de creure que la seva mare, no? Ni la seva mare ni el bisbe, ni en Rafael Felipe. Això, segons ells, no és possible. Doncs això és una veritat com un Temple. Tal vegada el Temple és una gran mentida. Però aquest no és el meu problema.

Vostre: jaume.- 16-8-20